Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
A Obersalzberg, Adolf Hitler pensava en les desfilades militars que volia fer a Berlín per celebrar la victòria un cop hagués guanyat la guerra. En aquells moments no volia pensar més amb el problema que l’hi havia ocasionat Rudolf Hess el dia anterior i només va promulgar un decret que estipulava que l’oficina del secretari Hess passaria a anomenar-se Cancelleria del Partit i estaria subordinada personalment a ell. Al cap de poc la dirigiria Martin Bormann. Seguidament es va reunir amb el seu arquitecte Albert Speer i el coronel Rudolf Schmundt, i varen acordar que les desfilades es podrien fer l’any 1950, quan estiguessin acabades la Gran Avinguda i l’Arc de Triomf de Germània. També varen establir que les desfilades s’havien de celebrar a la nova Gran Avinguda i que Hitler la presidiria en un punt situat al centre de l’Avinguda, a prop dels Ministeris. Les tropes vindrien del sud de la ciutat i es dirigirien cap al nord. Després, Hitler es va reunir amb l’almirall François Darlan, que li va prometre que podrien utilitzar els aeròdroms de Síria. Aquesta reunió havia d’haver tingut lloc el dia 11, però l’assumpte Hess la va endarrerir fins aquest dia. A més de Darlan, a la reunió hi havia Paul Schmidt. Darlan va venir a la mansió de Hitler acompanyat per Jacques Benoist-Méchin, el secretari adjunt de la vicepresidència, que va ser presentat a Hitler per Otto Abetz, però que no va assistir a la reunió.
L’Oficina Central de Seguretat del Reich va ordenar que la vigilància i el control policial de les esglésies dependria de la competència de la Gestapo. Precisament, aquell dia la Gestapo va sorprendre a casa dels seus pares al dissident catòlic Wilhelm Eckert quan imprimia pasquins catòlics de contingut anti-nazi per ser distribuïts entre els soldats del front. Tot i que es jugava una condemna important, inclús la vida, Eckart només va ser sentenciat a vuit mesos de presó.
Aquell dia es va aprovar per la futura Operació Barba-roja les directrius formulades a finals de març de 1941 per tal i com s’havia de tractar a la població civil conquerida. Es consideraven els representants i comissaris polítics soviètics un perill, ja que havien demostrat amb el seu treball previ subversiu i sediciós que “rebutjaven la cultura, la civilització, la Constitució i l’ordre d’Europa“, i per això en demanaven la seva liquidació un cop capturats. Alfred Jodl va anotar en el marge d’aquestes instruccions que s’havien de comptar amb futures represàlies contra els pilots alemanys i, en conseqüència, ordenava organitzar-ne com si fos una represàlia.
El cas Hess:
A la Alemanya:
Però, tot i que Hitler no volia pensar-hi, el capítol Hess no havia acabat. Els agents secrets britànics varen confirmar-li en el primer ministre Winston Churchill que l’home que tenien detingut era realment Hess. Llavors, el primer ministre va decidir de forma hàbil no explicar a l’opinió pública i internacional que tenien arrestat a Hess, deixant que Hitler es posés nerviós en veure que no tenia notícies del seu secretari personal. La idea va funcionar ràpidament, ja que Hitler es va anar posant nerviós i si va posar encara més quan va saber del cert que Hess havia sobreviscut i que es trobava empresonat pels britànics. En aquells moments, a les vuit de la tarda, per ordres de Hitler, Otto Dietrich va emetre un comunicat radiofònic on va mencionar la carta que Hess havia enviat a Hitler i on mostrava que s’havia tornat boig i que havia actuat sol.
Per parlar també d’aquest greu assumpte, Joseph Goebbels va arribar al Berghof i es va trobar amb un Hitler abatut. El mateix ministre estava emprenyat perquè sabia que estaven donant una imatge dantesca en el món. Hitler li va entregar la carta de Hess i, segons explicaria més tard el ministre en el seu secretari, Rudolf Semmler, el dictador cauria en un mar de llàgrimes.
Al vespre, Ilse Hess estava mirant el començament d’una pel·lícula a casa seva amb el seu personal més proper quan varen trucar la porta. El més jove dels ajudants de camp de Hess es va apropar a la porta i després va tornar cap a la dona del seu cap per indicar-li que es vestís. Eren agents del règim que venien a interrogar-la per l’assumpte Hess. Ella no es va creure en un primer moment que el seu marit hagués actuat sol sense el consentiment de Hitler i va demanar poder parlar amb el dictador per raons d’Estat. Mentre esperava una trucada telefònica del Berghof, Ilse va obtenir més informacions sobre què havia passat. Tot i insistir en poder parlar amb Hitler, Ilse no hi va poder parlar, però sí que va poder comunicar-se amb Martin Bormann, que li va prometre de que no sabia res del que estava passant. Ilse es va indignar en tenir clar que l’estava mentint i Bormann només li va dir que un alt funcionari vindria a visitar-la el més ràpidament possible.
A mitja nit va arribar tal funcionari, però no va poder donar més informacions a l’esposa de Hess. Ilse, per la seva part, es va defensar de que no sabia res de què havia fet el seu marit al·legant de que tots els membres de l’Estat Major de Hess coneixien suficientment al seu cap per saber que mai parlava amb ella de qüestions secretes d’Estat. Ilse va arribar a la conclusió de que el seu marit havia volgut viatjar a Vichy amb l’objectiu d’entrevistar-se amb Philippe Pétain.
Al mateix dia es va detenir a l’entorn més proper a Hess. El seu segon ajudant de camp, el capità Günther Sereff, va ser sotmès a un dur interrogatori per la Gestapo abans de ser empresonat. El cap de les guàrdies de corps, el comissari de policia Franz Lutz, el xofer Rudolf Lippert, una de les seves secretàries, Laura Schrödl, el seu col·laborador Alfred Leitgen, el seu ajudant Josef Platzer i alguns dels seus col·laboradors varen ser interrogats i privats de llibertat.
A la Gran Bretanya:
Després d’esmorzar a la residència de Churchill a Ditchley Park, a Oxfordshire, que el primer ministre utilitzava sovint com a quarter general pels caps de setmana, Churchill, el duc de Hamilton i el seu escorta varen viatjar a Londres. En el 10 de Downing Street es varen tornar a reunir juntament amb Anthony Eden, que va saber en aquell moment que tenien a Hess. En acabar la reunió, Eden va tornar al seu despatx amb Hamilton i llavors Alexander Cadogan va trucar a a Ivone Kirkpatrick, que entre 1933 i 1938 havia sigut secretari a l’ambaixada britànica a Berlín i que s’oposava a la política d’apaivagament, perquè interrogués a Hess. A última hora de la tarda, Kirkpatrick i lord Hamilton, amb qui es volia reunir Hess, varen agafar un avió per dirigir-se cap a Escòcia. Però el viatge va tenir els seus contratemps per culpa d’uns forts vents en contra i varen tenir que repostar a prop de Catterich. A les 21:20 es varen tornar a enlairar a Turnhouse. Poc després varen arribar a Turnhouse. Allí varen rebre la trucada d’Archibald Sinclair, que va demanar quines eren les últimes notícies i els va informar que Ràdio Berlín acabava d’informar de que Hess havia desaparegut. Hamilton li va explicar que en prou feines acabaven d’aterrar i que encara no havien vist a Hess. Kirkpatrick i Hamilton varen pujar a un cotxe negre que els esperava, però ni ells dos ni el xofer es coneixen la regió i es varen extraviar. Finalment, després de moltes voltes, varen aconseguir arribar a Buchanan Castle, a prop de Loch Lomond, per interrogar a Hess. Un oficial de guàrdia els va atendre i els va conduir fins la cel·la de Hess, en la part medicalitzada de l’edifici.
El lloctinent de Hitler en aquells moments portava un pijama militar britànic i estava dormint en un llit metàl·lic. Després de despertar-lo, Hamilton i Kirkpatrick es varen asseure a unes cadires de fusta mentre Hess es va asseure al seu llit. Durant una hora i mitja, Hess no va parar de lloar a Hitler i va ressaltar les nombroses avantatges que portaria un apropament entre els dos països. El lloctinent de Hitler va llegir-los una llarga declaració que havia escrit prèviament composta per tres part. La primera era una llarga recapitulació de les relacions angleses-alemanyes des del regnat d’Eduard VII fins la invasió d’Holanda. Hess va afirmar que l‘exèrcit alemany i la flota britànica dominarien el món i que serien tant potents que podrien mantenir als nord-americans a distància i els va avisar de que els nord-americans es volien apoderar-se de l’Imperi britànic i que Canadà seria annexionada pels Estats Units. La solució que posava Hess era que la Gran Bretanya donés plena autoritat a Alemanya a Europa i els va prometre que Alemanya no intervindria davant la Gran Bretanya en el govern del seu Imperi amb l’única condició de que fossin tornades a Alemanya les seves antigues colònies perdudes després de la Primera Guerra Mundial. També va insinuar que Alemanya podria atacar a la Unió Soviètica, però llavors es va contradir suggerint que eren absurds els rumors que deien que Hitler pensava en atacar a la Unió Soviètica. L’ex lloctinent de Hitler va començar a parlar de la sèrie de circumstàncies que l’havien dut a aquella situació. En realitat les seves explicacions constituïen un resum de la història d’Europa des del 1918 fins el començament de la Segona Guerra Mundial. Hess va acusar França i Gran Bretanya de provocar que Alemanya hagués hagut d’utilitzar la força i va afirmar que al final Alemanya guanyaria la guerra, indicant que els bombardejos a la Gran Bretanya no havien fet res més que començar, ja que ells, gràcies a la construcció de submarins, a l’expansió en els aires i a l’estabilitat de l’estat d’esperit del poble alemany guanyarien la guerra. Hess a la vegada va presentar una proposta de pau segons els quals Alemanya tindria mans lliures a Europa i l’Imperi britànic es deixaria intacte, excepte pel retorn d’algunes colònies alemanyes. Quan Kirkpatrick es va aixecar per donar per acabada la conversa, Hess li va dir que se li havia oblidat dir-li que de cap manera l’actual govern britànic podia negociar amb Alemanya i li va dir que Hitler no voldria negociar amb Churchill. Hess es va treure de la butxaca un paper arrogat en el que hi havia anotat el nom i el número d’identificació d’un presoner de guerra alemany i els va informar de que demanaria autorització per utilitzar a aquest home en qualitat de secretari en el curs de les següents negociacions. En sortir de la cel·la, Kirkpatrick va trucar a Eden per confirmar-li de que aquell home era realment Hess. Kirkpatrick va senyalar que Hess semblava aparentment calmat, però lleugerament desequilibrat i que havia sostingut de que havia vingut per voluntat pròpia.
A les onze de la nit, el Ministeri d’Informació va emetre un missatge pactat amb Churchill que explicava que tenien a Hess. En ell, s’informava de com havia aterrat el lloctinent de Hitler a Escòcia. Aquella nit la BBC també va anunciar que Hess havia aterrat a Escòcia, però també va informar de que ho havia fet per fugir de la Gestapo i del règim.
A la Unió Soviètica:
A Moscou també varen arribar les notícies del viatge de Hess, i a Iosif Stalin el varen amoïnar aquelles informacions perquè va començar a pensar que els alemanys i els britànics estaven arribant a acords per atacar-lo. El dictador va decidir aprovar que una part de l’Exèrcit es preparés per una possible invasió alemanya. Durant aquell dia, Gregory Zhukov va avançar les posicions de quatre exèrcits soviètics amb 800.000 homes a Occident.
Tot i això, Werner von der Schulenburg va enviar un informe al seu govern per informar-los de que Stalin tenia la intenció de millorar les relacions amb ells.
A Itàlia:
Després d’escoltar el comunicat de Dietrich, el comte Galeazzo Ciano va anotar en el seu Diari que els alemanys acabaven de publicar un comunicat misteriós.
A Noruega:
En el port de Bergen, avions de reconeixement britànic varen veure per primer cop el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen.
A Líbia:
El comboi Tiger, carregat de material: 238 tancs i 43 Hurricane, va arribar a prop de Tobruk per reforçar les forces d’Archibald Wavell, que tenia pensat dur a terme una ofensiva sorpresa. L’objectiu era expulsar els alemanys del pas d’Halfaya, Sollum i Capuzzo, i avançar cap a Tobruk per enllaçar-se amb els australians.
A Iraq:
El comandant de la Luftwaffe Axel von Blomberg va arribar en avió a Bagdad per actuar com a oficial d’enllaç amb Rashid Ali, però quan va arribar a la capital iraquiana hi havia combats entre britànics i iraquians i el comandant va morir per culpa d’una bala perduda britànica. Els combats a la capital eren durs i l’ambaixador japonès va enviar un informe a Tòquio on va assegurar que Ali no podria resistir més de tres o vuit dies. Tot i això, si les forces britàniques avançaven des de Palestina i també des de Bàsora, l’ambaixador opinava que l’exèrcit iraquià s’enfonsaria abans i abandonaria Bagdad. Aquest missatge va ser captat pel Servei Secret britànic i desxifrat d’immediat, i enviat per Churchill al comandant en cap a l’Orient Mitjà. Els contactes dels alemanys amb el govern iraquià va fer témer als jueus que vivien a Palestina.
Diari del Tercer Reich 