Dimarts:

L’Operació Merkur:

Els alemanys varen començar la invasió a l’illa de Creta, l’Operació Merkur, i varen atacar primer els tres aeròdroms del nord de l’illa. Entre dos quarts de sis i les sis del matí, el 8º Cos aeri va bombardejar els aeròdroms de Màleme i d’Heraclió, al nord de l’illa. A un quart de vuit, els alemanys varen llançar un segon bombardeig amb 418 Junker 52. Al mateix moment, 716 avions alemanys van llançar la 7º Divisió Aerotransportada del general Alexander Löhr (que era el seu aniversari), 3.000 paracaigudistes, a prop de Méelme, una zona controlada pel 22º Batalló neozelandès, sota les ordres del tinent coronel Leslie Andrew, i uns quants soldats grecs. Entre els paracaigudistes hi havia l’antic campió del món dels pesos pesats Max Schmeling. Només set aparells alemanys varen ser destruïts. 

En total els alemanys varen arribar a l’illa en tres grups i tres onades: El Centre amb el nom en clau de Mart; a l’Est, amb el nom clau de Cometa; i a l’Oest, amb el nom en clau d’Orió. El primer, sota el comandament del general major Wilhelm Sussmann, es va encarregar de la Vall de la Presó, Rehymno i Chania; el segon, del general major Eugen Meindl, de Màleme; i el tercer, del generalleutnant Ringel, d’Heraclió. A l’illa s’hi trobaven al voltant de 32.000 soldats britànics, australians i neozelandesos que havien sigut evacuats de Grècia i uns 6.000 cretans.

Però, tot i l’aparent superioritat, els alemanys varen menystenir les forces britàniques i els seus paracaigudistes varen patir moltes baixes. El primer grup es va trobar amb moltes dificultats per aconseguir els seus objectius. A més, degut a la reduïda visibilitat els avions no varen poder identificar els punts correctes d’aterratge i els planadors es varen dispersar sota un dèbil foc antiaeri que es va cobrar les primeres víctimes. Un d’aquests batallons de paracaigudistes va ser llançat massa a l’est i molts varen caure en un terreny escabrós i els va ser difícil re-agrupar-se. En conseqüència, els contenidors d’armes es varen escampar i els neozelandesos es varen cobrar les primeres víctimes mentre els paracaigudistes estaven indefensos a l’aire. Els que varen arribar a terra els varen capturar o matar abans de que poguessin agafar les seves armes. Només el 4º Batalló, que havia caigut a l’oest de l’aeroport, va aconseguir obrir pas fins a Màleme i ocupar part de la pista abandonada pel comandant de la guarnició, el tinent coronel Leslie Andrew, que pensava que les forces alemanyes que l’atacaven eren molt superiors. De seguida que varen controlar la situació, els alemanys varen cavar trinxeres aprofitant la llera d’un riu sec i varen defensar la posició per utilitzar-la com a punt de reunió.

A les tres de la tarda, el 8º Cos aeri va tornar a l’illa per bombardejar-la per protegir els paracaigudistes que s’havien de llançar sobre l’illa, però aquesta vegada els bombarders alemanys només tenien carburant per estar-s’hi una hora i quart, fins a un quart de cinc. Entre dos quarts de quatre i dos quarts de set, una segona onada d’avions alemanys varen tornar a llançar paracaigudistes al nord de l’illa, a Retimno, a uns 10 quilòmetres de Màleme, a la Vall de la Presó, controlat per les forces australianes, i a Càndia, controlat pels britànics. Tenien la missió d’arribar a les platges per rebre les embarcacions que portaven els regiments de la divisió de muntanya. Però, igual que el matí, les tropes alemanyes varen patir moltes baixes en aterrar i varen morir 350 dels 550 participants en el salt. Però en aquest cas els supervivents sí que varen ser capaços de reagrupar-se i avançar cap als seus objectius. El primer obstacle que se’ls va interposar davant d’ells eren els turons de la ciutat de Galats, on s’havia atrinxerat la 10º Brigada neozelandesa i regiments grecs d’infanteria números 6º i 8º. De seguida varen llançar dos atacs per creuar-los, però varen ser rebutjats. Al vespre, dues companyies de la cavalleria neozelandesa va contraatacar amb el suport de tres tancs lleugers i, els paracaigudistes, ja amb molts pocs efectius, es varen veure obligats a retirar-se de la vall. Sense cap possibilitat de poder realitzar una acció nocturna es varen amagar entre les oliveres amb l’esperança de rebre reforços el dia següent. 

A Heraclió i Rethymo, els tres últims batallons de paracaigudistes que participaven en l’Operació varen patir la mateixa sort que els seus companys. Una dotzena d’avions varen ser destruïts pel foc antiaeri abans de que poguessin saltar els paracaigudistes. Els supervivents que varen poder tocar terra varen intentar arribar a Heraclió, però varen tenir que retrocedir ràpidament davant d’un contraatac britànic amb el suport de la població civil. Al vespre, les posicions alemanyes eren mínimes i la 7º Divisió aerotransportada havia perdut un terç del seus efectius. No s’havia pogut assegurar ni els aeròdroms ni les instal·lacions portuàries de Suda i, encara que estaven a prop d’Heraclió, la resistència era molt important. A més, el tinent general Sússmann va morir en xocar el seu planador i el general Meindl va quedar greument ferit. A Atenes, l’Alt Comandament alemany començava a témer el pitjor.

Tot i que els britànics varen quedar molt sorpresos per la invasió, ràpidament varen veure que serien superats sense possibilitats per poder fer front a les forces alemanyes, però varen lluitar amb fermesa i, a la nit, encara conservaven els tres aeròdroms i l’atac alemany havia fracassat en tots els punts. Però els alemanys varen conèixer durant aquella nit la presència d’unitats de l’Armada Britànica en les proximitats de la costa nord de Creta. Per enfortir encara més l’Operació, des Grècia, en El Pireo i en el Khalkis concretament, varen sortir direcció a Creta els primers combois marítims alemanys, molts d’ells eren embarcacions de pesca i, a la nit, varen arribar a Milo. Adolf Hitler va intentar obtenir la col·laboració de la flota italiana perquè realitzessin una maniobra de distracció per tal de que les seves embarcacions poguessin anar a Creta sense ser atacades, però el govern italià no ho va acceptar.

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Eichmann, seguint les ordres de Hermann Göering, va escriure un decret en què va mencionar la proximitat imminent de la resolució del què anomenaven problema jueu. Aquest decret va circular per França i Bèlgica i parlava del trasllat dels jueus i, en dues ocasions, parlava de la Solució Final del problema jueu. A través del decret es prenien mesures per frenar l’emigració jueva tant a França com a Bèlgica a Portugal, un país neutral, ja que des d’allí marxaven als Estats Units.  

A Japó:

Richard Sorge va informar a Moscou de la possibilitat d’un atac alemany a la Unió Soviètica, però a la vegada va admetre que potser el perill hauria passat passat per la resta de l’any.