Divendres:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler es va entrevistar amb l’ex-ambaixador nord-americà a Brussel·les John Cudahy. El contingut de l’entrevista es va publicar al New York Times dies més tard. Hitler va dir en l’entrevista que el temor dels nord-americans d’una possible invasió alemanya al seu país era una bestiesa infantil, i ho va comparar com si els nord-americans volguessin conquerir la Lluna. Després de diferents temes, Cudahy li va explicar que els nord-americans veien als alemanys com un país invasor, i Hitler li va respondre que Alemanya no havia començat la guerra i que l’havien iniciat els francesos i els britànics. Després de l’entrevista, Hitler va firmar la Directiu número 30 en que es comprometia a ajudar militarment a Iraq davant d’una agressió britànica.
Un informe d’alt secret sota el títol: Directrius polítiques-econòmiques per l’organització econòmica d’Orient firmat per Hermann Göering i dirigit al grup d’agricultura de la WO Ost (la Wirtschaftsorganisations OSt, explicava que l’administració alemanya en els territoris que ocuparia tindria com a conseqüències la fam, que sens dubtes podia tenir lloc, i acceleraria el retorn a les condicions originals. En l’informe es deixava clar que no es podia evitar la fam i que desenes de milions de persones en aquesta àrea moririen o tindrien que emigrar a Sibèria. També s’explicava que qualsevol intent de salvar a la població local de la mort per inanició mitjançant la importació d’excedents procedents de les terres fèrtils de la Unió Soviètica seria a costa de subministraments europeus. Els alemanys volien que no només l’exèrcit alemany es beneficiés dels recursos soviètics, ja que aquestes matèries també havien de ser subministrades a totes les regions d’Europa que es trobaven sota la dominació alemanya. Göering va ordenar explícitament que això fos comprès clarament i no es qüestionés més. Aquesta mesura afectaria a més de 30 milions de persones, que patiran inanició. Per justificar tal decisió, en l’informe es relatava que els experts havien constatat que a resulta de la revolució bolxevic de 1917 i l’aïllament de la Unió Soviètica de l’escena internacional havien portat a una ruptura de l’organització econòmica i agrícola d’Europa, fet que havia perjudicat al Reich. Per restablir tal “greuge”, Göering creia necessari reorganitzar per complet l’espai soviètic de producció. Pel que fa a la resta de la població conquerida que no treballaria en la producció de proveïments de les tropes alemanyes, l’informe deixava clar que haurien de patir la més dura de les fam, en especial a les ciutats.
A Polònia:
Clandestinament circulava el Bolletí d’Informació on hi havia un article destacat sobre les condicions de vida en el gueto de Varsòvia. En ell es deia que les aglomeracions havien portat fam, pobresa extrema i malalties mentre els alemanys saquejaven als jueus adinerats i maltractaven inhumanament a la resta.
A l’Atlàntic:
A les 19:22 de la tarda, els creuers britànics Suffolk i Norfolkvaren varen veure a les aigües del nord de l’Atlàntic, a l’estret de Dinamarca, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen. Les dues embarcacions estaven a menys de 13.000 metres d’ells, distància suficient perquè els canons alemanys els toquessin, ja que tenien un abast de 40.000 metres. A l’acte, el capità del Suffolk, Ellis, va canviar de rumb per amagar-se entre la boira i va avisar a la Marina britànica d’on es trobaven les dues joies de la Kriegsmarine. Conservant contacte a través del radar, el Suffolk va deixar que el Bismarck l’avancés per seguir-lo sense ser descobert. Quan el Norfolk va ser informat de que el Suffolk seguia als alemanys, el capità Philips va ordenar que s’apropessin a les embarcacions alemanyes. A dos quarts de nou del vespre, el Norfolk es trobava a sis milles a babord del Bismarck i el Prinz Eugen, que es dirigien cap a la seva posició. Immediatament, el capità Philips va ordenar girar a estribord per amagar-se entre la boira mentre llançava una cortina de fum per preparar-se per una possible retirada. Però aquesta vegada el Bismarck els va localitzar i va llançar sense èxit tres salves de 380 mil·límetres contra el Norfolk. Després de ser descoberts, les dues embarcacions britàniques varen seguir el cuirassat mentre l’esquadra del vicealmirall Hollanda, composta pel Hood, el Prince of Wales i sis destructors, es dirigien cap a ells per tallar la ruta dels alemanys.
A Creta:
A la matinada, la 5º Brigada neozelandesa, sota les ordres del general James Hargest, va atacar les forces alemanyes que estaven atrinxerades a l’aeroport de Màleme, però l’atac neozelandès es va aturar a uns dos quilòmetres de l’aeroport. A trenc d’alba, sense bateries antiaèries, la brigada neozelandesa va abandonar les seves posicions i es va retirar.
A les aigües de Citerea, l’aviació alemanya va enfonsar a dos destructors britànics; un d’ells el Kelly, que va ser atacat per 24 bombarders en picat i varen morir 130 membres de la seva tripulació. El capità lord Louis Mountbatten va poder nadar i salvar-se. Per si de cas, Andrew Cunningham va ordenar a la seva flota que tornés a Alexandria. Tot i aquells entrebancs al mar, els avions britànics varen poder atacar als alemanys que estaven atrinxerats a l’aeroport de Màleme i, inclús, avions Hurricane amb dipòsits de reserves varen arribar a Heraclió després d’haver travessat el Mediterrani. Però aquests reforços d’última hora varen resultar insuficients i, aquell mateix dia, els primers caces alemanys varen aconseguir aterrar a Màleme i varen començar a arribar tropes i materials procedents de Grècia.
Amb les posicions consolidades a Màleme, el comandament de les operacions a terra va quedar definitivament a mans del general Ringel i la Luftwaffe es va retirar. Llavors, Ringel va decidir dividir les seves tropes en dos grups: els paracaigudistes bombardejarien la costa i la infanteria es dirigiria cap al sud travessant la muntanya amb l’objectiu d’atacar als britànics per la rereguarda. De seguida tots els paracaigudistes supervivents es varen dirigir cap a La Canae, al llarg de la carretera de la costa nord. Per la seva part, Bernard Cyril Freyberg va ordenar oficialment a les tropes de Màleme que es fessin forts a Galatas. A la nit, un batalló del 100º Regiment de la infanteria del general Ringel va establir contacte amb el Grup de Centre, les restes del 3º Paracaigudistes, mentre Ringel continuava amb el seu avanç cap a l’est per ocupar els turons del voltant de Galatas. Hitler no estava gaire interessat en aquella Operació, ja que no pensava en res més que en la invasió a la Unió Soviètica, i va aplaçar tota decisió sobre l’ofensiva alemanya en el Mediterrani.
Els alemanys no varen témer les forces britàniques, però sí que temien als cretencs que varen torturar i mutilar als soldats dels fallchirmjäger, els paracaigudistes. A partir de llavors va començar un espiral de violència que va acabar el 12 de maig de 1945, quan la guarnició alemanya es va retirar. Per intentar frenar aquells atacs de la població autòctona, els alemanys varen decretar que per cada soldat alemany assassinat brutalment moririen deu civils cretencs. L’aviació va sobrevolar l’illa i va llançar pamflets per advertir-ho. La 5º Divisió de muntanya i la 7º Divisió aèria se’ls va donar ordres de destruir durant el seu avanç totes les cases i granges hostils, i es va ordenar executar d’immediat a qualsevol civil que portés una arma. Kandanos i Kondomari, pobles des d’on es pensava que havien sortit els atacs contra els paracaigudistes, varen ser els primers en patir aquelles represàlies: varen detenir a tots els homes d’entre 18 i 55 anys i varen assassinar-los abans de destruir-ho tot.
A Croàcia:
El govern croat va aprovar una llei que ordenava en els jueus identificar-se amb una insígnia groga a la roba.
A la Unió Soviètica:
El Comitè de Moscou va emetre un altre informe en el que parlava d’un nou pacte imminent entre Alemanya i la Unió Soviètica, tot hi que els soviètics tenien informes que deien que els alemanys els atacarien en breu.
A la Gran Bretanya:
Aquell dia es va fer un balanç psiquiàtric i psicològic de Rudolf Hess. Segons els psicòlegs i els psiquiàtrics, Hess parlava tota l’estona del seu pla per arribar a una pau amb els britànics, un pla que hauria sigut obra del professor Karl Haushofer, i s’afirmava de que estava determinat a tornar a guanyar el respecte i l’amor de Hitler. En l’informe es deixava clar que Hess continuava sent un nazi que idealitzava a Hitler i que estava decidit a no donar cap informació sensible, tot i que varen posar en dubte de que en tingués alguna detallada. També es deia que el lloctinent de Hitler tenia onades de por agut en veure que la seva missió havia fracassat.
Diari del Tercer Reich 