Dissabte:

A l’Atlàntic:

A les sis del matí, a l’estret de Dinamarca, a l’Atlàntic nord, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen, que des del dia anterior eren perseguits pel Suffolk i el Norfolk, varen obrir foc contra el cuirassat britànic, el Prince of Wales, i el creuer de guerra britànic, el Hood, a una distància de 20 quilòmetres. El Hood també va disparar, però ho va fer contra el blanc equivocat, el Prinz Eugen, ja que se semblava al Bismarck a aquella distància. Aquest fet va donar avantatge al Bismarck, que va disparar una granada de 381 quilograms i de de 381 mil·límetres que va impactar de ple en el Hood, travessant la seva coberta i explotant en el magatzem de munició de 101 mil·límetres, que a la vegada va fer explotar el dipòsit de darrere l’embarcació. Al cap d’una estona, el Hood es va partir en dos i es va enfonsar al cap de pocs minuts. Dels 1.415 homes només se’n varen salvar tres. Mentre el Hood s’enfonsava, el capità del Prince of Wales, John Leach, va seguir disparant contra el Bismarck i el va tocar en dues ocasions, però quan els britànics varen rebre l’impacte de projectils alemanys de 127 i 203 mil·límetres varen abandonar la batalla i varen fugir cap a l’oest. Tot i la victòria alemanya, un dels dos projectils de 355 mil·límetres amb el que el Prince of Wales havia tocat al Bismarck va danyar els dipòsits de combustible i el cuirassat alemany va començar a perdre combustible. A les 18:40, el Prince of Wales va abandonar la batalla. Al vespre, nou bombarders torpedes Fairey Swordfish del portaavions Victorious es van enfrontar amb el Bismarck i van aconseguir amb els seus torpedes de 457 mil·límetres danyar-lo encara més. Completament danyat, el Bismarck, que continuava perdent combustible, va canviar de curs cap a Brest, a la França ocupada. Per eliminar qualsevol possibilitat de que escapés, des de Gibraltar varen sortir les forces H que es varen dirigir a la batalla per enfonsar el Bismarck.

En el Mediterrani:

Andrew B. Cunningham va informar a Londres que l’Armada Britànica ja no podia impedir a Creta el pas dels combois alemanys. La resposta del govern britànic no es va fer esperar i va ordenar que la RAF i la flota britànica continuessin impedint l’arribada dels combois alemanys a l’illa.

---

Seguint les indicacions dels missatges de ràdio interceptats als italians, un submarí britànic va enfonsar l’embarcació de passatgers italià Conte Rosso, que, amb 1.500 soldats italians a bord, es dirigia a reforçar les tropes italianes a Líbia. 

A la Gran Bretanya:

Responent a la petició de Charles Roden, el germà petit de lord Noel Buxton, un antic ministre britànic que apostava per la pau amb els alemanys, per entrevistar-se amb Rudolf Hess, el ministre conservador Rab Butler li va respondre que Hess era tractat com un presoner de guerra ordinari i que no pensava que pogués haver-hi la menor oportunitat en aquest moment per actuar en el sentit de la seva petició.  

A Turquia:

L’ambaixador finlandès a Istanbul va informar en el seu homòleg soviètic de la presència de forces alemanyes a la frontera soviètica. L’ambaixador soviètic, incrèdul davant d’aquella informació, en to burlesc li va preguntar si havia comptat els soldats personalment.

A Japó:

Els japonesos varen rebre un missatge de l’ambaixador Hiroshi Oshima sobre una seva conversació amb el comte Galeazzo Ciano, on aquest li havia afirmat que veia pràcticament inevitable una guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica.