Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

El bisbe Clemen August von Galen li va escriure en el bisbe d’Osnabruck, Hermann Wilhelm Berning, per comunicar-li que havia arribat al moment de protestar públicament contra el règim, encara que això acabés comportant el sacrifici de la pròpia llibertat i la vida. 

A l’Atlàntic:

Després de desaparèixer misteriosament dels radars britànics, el cuirassat Bismarck va ser vist a dos quarts d’onze del mati al nord-oest d’Irlanda per un hidroavió Consolidated Catalina, part del Coastal Command de la RAF, pilotat pel pilot nord-americà Leonard Smith. Ràpidament els britànics es varen posar en marxa per enfonsar el cuirassat. A les onze, el King George V ja estava molt a prop del cuirassat alemany, i varen enviar avions torpedes Swordfish que varen sortir del portaavions Ark Royal. A les set de la tarda, el Prinz Eugen va desaparèixer i els avions del Ark Royal varen bombardejar el cuirassat. El Bismarck va ser tocat greument per un torpede que va penetrar en el compartiment d’estribord i va explotar afectant el timó.

A Creta:

Els alemanys ja havien sigut llançats a l’illa de Creta entre 20.000 i 30.000 soldats alemanys, i es varen introduir cap a les posicions britàniques a l’oest de Canea. El portaavions britànic, el Formidable, va entrar en combat a prop de l’aeròdrom de Karpathos, però els 12 avions dels que disposava eren ben poca cosa en comparació amb les forces alemanyes i, a la tarda, va quedar danyat juntament amb dos bucs.

Al matí, l’Alt Comandament britànic es va reunir a bord del vaixell Warspite, a Alexandria, Egipte després de que Bernard Cyril Freyberg li comuniqués a Archibald Wavell que la situació a Creta era molt desesperada. Entre els presents a la reunió hi havia a més de Wavell, el comandant en cap de la Flota mediterrània, sir Andrew Browei Cunningham. Per unanimitat varen acordar que les forces del general de brigada Freyberg s’havien de rendir a Creta, ja que la Royal Navy no podia patir més pèrdues sinó volia veure perillar el control est del Mediterrani. Wavell va apuntar que si tenien més pèrdues tardarien tres anys en construir una nova flota. El seu anàlisis va ser compartit pel comandant en cap de les forces australianes al Pròxim Orient, el general sir Thomas Blamey, el primer ministre de Nova Zelanda, Peter Fraser, i el comandant de la RAF al Pròxim Orient, el tinent general de les forces aèries Arthur Tedder. Però aquest anàlisis no va acabar de ser compartit per Cunningham, que va dir que si ordenaven la rendició de Creta trencarien amb la tradició britànica de no rendir-se. Per la seva part, Winston Churchill, que es probable que no estigués al corrent d’aquella trobada, va telegrafiar des de Londres que la victòria de Creta era molt important i va demanar que es seguís enviant tota l’ajuda possible a l’illa. Però Wavell no va fer cas de les indicacions del primer ministre i va ordenar en el cap de les forces britàniques neozelandeses i gregues estacionades a Creta, el general Freyberg, que evacués Creta sense els seus equipaments a partir del 28 de maig.

A la Gran Bretanya:

Anthony Eden li va escriure al vescomte John Simon, que s’havia de trobar amb Rudolf Hess a petició de Churchill, que recordés que la postura del govern, del que Simon era membre, seguia invariable i, per tant, no acceptaven cap negociació de pau amb Hess ni amb cap altre representant del govern alemany.