Diumenge:
En el Reich:
A Alemanya:
Reinhard Heydrich va ampliar les instruccions pels comandants de les unitats especials, dient-los que els jueus de l’Est eren la reserva intel·lectual del bolxevisme i, en opinió d’Adolf Hitler, s’havien d’exterminar.
Parlant també de la futura campanya de l’Est, Herbert Backe va formular les directrius per com s’havien de comportar a l’Est i la manera en com tractarien als soviètics. Per recórrer a la missió a l’Est, el ministre pensava recórrer en primer lloc a joves dinàmics i ambiciosos perquè considerava que serien els més aptes per repoblar les terres conquerides. Backe va deixar clar que en aquest nou objectiu l’únic que comptaria seria el rendiment i que s’hauria de demostrar iniciativa, reactivitat i flexibilitat en els mètodes, i demanava deixar-se de formalismes perquè, en la seva opinió, només comptaria la voluntat de ser competents i la implicació total.
Leonardo Conti va sotmetre la pervitina a la Llei de l’Opi del Reich, fet pel qual aquesta droga va quedar oficialment declarada com a narcòtic. La pervitina la feien servir tant els civils com els militars com un “medicament energètic”.
A Holanda:
Felix Kersten va viatjar a La Haia per motius personals, però el varen fer anar a les quatre de la tarda al carrer Waalsdoorpweg per reunir-se amb el líder nazi Hans-Werner Müller Lehning a la seva casa. Volien que el doctor es reunís amb el líder dels nazis holandesos Anton Mussert, que es trobava a casa de Lehning en aquells moments. En reunir-se amb el doctor, Mussert li va recalcar que els holandesos eren bons treballadors i que tenien molt en comú amb els alemanys, com per exemple la llengua. Un cop es varen quedar sols, sense la presència de Lehning, el líder holandès li va confessar que Heinrich Himmler l’odiava i que el volia destruir perquè era considerat un traïdor. Mussert es va intentar justificar dient que sempre buscava el millor per Holanda i que creia que havien de tenir bones relacions amb Alemanya, tot i que li va confessar que creia que era més intel·ligent pels alemanys retirar-se d’Holanda i deixar que ells mateixos, els holandesos, s’ocupessin dels seus assumptes. A continuació, li va demanar, ja que era el metge personal de Himmler i com a persona que l’influïa, que li transmetés al líder de les SS el desig dels holandesos de governar-se per si mateixos. A les sis de la tarda va acabar la conversació i Kersten li va prometre que parlaria amb Himmler.
A Creta:
Els alemanys varen donar per acabada l’Operació Merkur després de que els últims soldats britànics fugissin el dia anterior de l’illa, deixant 5.000 soldats que varen ser fets presoners pels alemanys quan es varen rendir a la platja sense oferir resistència. El general Kurt Student va considerar l’operació aerotransportada tot un èxit i li va proposar a Hermann Göering envair Xipre per utilitzar-la com a base addicional en l’atac sobre el Canal de Suez. Però Hitler no va voler ni sentir a parlar d’aquest pla perquè encara estava horroritzat per les baixes que havien patit a Creta i mai més va autoritzar una operació com aquella.
Durant aquella jornada, bombarders Ju-88 varen enfonsar el creuer Calcutta, que traslladava els soldats britànics de l’illa. Aquest enfonsament va provocar que els britànics abandonessin el seu pla d’evacuació. Andrew Cunningham va ser qui va prendre aquella decisió després de valorar les pèrdues d’embarcació i la moral dels seus homes.
A la Unió Soviètica:
Els soviètics varen anotar que les forces aèries de l’exèrcit de terra, la RKKA, disposava de 5.841 caces, 1.508 bombarders de llarg abast, 3.726 bombarders de front i exèrcit, i 1.285 avions d’atac a terra, el que donava un total de 12.360 aeroplans de combat.
Richard Sorge des de Tòquio va informar al govern soviètic que el dia anterior s’havia reunit amb el seu vell amic Scholl a l’Hotel Imperial i que aquest l’hauria advertit que s’esperava que l’atac alemany a la Unió Soviètica comencés al voltant del 15 de juny i que l’ofensiva més intensa tindria lloc en el flanc esquerre de l‘exèrcit alemany.
A Suïssa:
L’ambaixador francès a Berna, Robert Renom de la Baume, va enviar un telegrama al seu govern per informar de que segons les informacions que arribaven d’Alemanya hi començava haver un cert desànim entre la població alemanya, ja que les victòries de Hitler no despertaven com abans entusiasme i que per culpa de l’immens esforç econòmic la vida pública i privada dels alemanys es veia alterada. En canvi, De la Baume va afirmar que el cas de Rudolf Hess sí que interessava al poble alemany, ja que volien la pau amb els britànics, i que es divulgaven diversos rumors com el de que la Gestapo havia empresonat a molta gent. S’afirmava que el general Ulrich Grauert, que havia mort el 15 de maig, havia sigut en realitat executat per ordres de Hitler per haver ajudat a Hess. L’ambaixador va afegir que la violència dels bombardejos, en especial sobre Colònia, Hamburg i Berlín, havien provocat una onada d’evacuacions cap a Àustria i els Alps bavaresos, i que les dones i els nens eren evacuats dels grans ports de mar, Hamburg, Bremen i Kiel, cap a Dinamarca. Per aquest fet creia que els alemanys desitjaven la pau amb els britànics abans de l’hivern, quan creien que els nord-americans intervindrien en la guerra.
Diari del Tercer Reich 