Diumenge:

A Finlàndia:

Les primeres unitats d’una divisió d‘infanteria alemanya varen desembarcar a Finlàndia per començar l’Operació Barba-roja.

A Síria:

A les dues de la matinada, per impedir que els alemanys ocupessin els aeròdroms de Síria i de Líbia, les forces britàniques i les forces de la França Lliure de Charles de Gaulle, comandades pels generals Henry Maitland Wilson i Paul Legentilhome, varen entrar als dos països sota protectorat francès en l’Operació Exportador. Els Aliats varen disposar de tres punts d’atac a Síria. El primer, compost bàsicament per australians, va avançar sobre Beirut, al llarg de la costa, per la carretera de Haifa. Havien d’ocupar la base francesa de Rayfa. El segon va marxar pel nord amb tropes del denominat Comando Iraq per arribar a la frontera turca; i un tercer, la Habforce, amb britànics i la Legió Àrab, es va dirigir a Palmira i Trípoli per assegurar l’oleoducte de Haditha.

El general Henri Dentz, alt comissari de França a Síria, va decidir resistir a l’ofensiva aliada, però, després de moltes deliberacions, no va acceptar l’ajuda alemanya perquè pensava que si els alemanys es trobaven en territori sirià els britànics l’atacarien amb més força. Aquella ocupació va ser molt criticada per Benito Mussolini perquè creia que els alemanys tenien que haver ocupat tot França ja el juny de 1940. Els francesos també es varen queixar i varen emetre una nota oficial de protesta negant que estiguessin permetent en els alemanys utilitzar aquesta zona per atacar les posicions aliades en el Mediterrani.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va demanar en el Congrés que s’aprovés una legislació per mantenir obertes les fàbriques, sobretot les d’armament, que estiguessin amenaçades per les vagues obreres.