Dissabte:
En el Reich:
A Alemanya:
A la matinada, Adolf Hitler va continuar parlant amb el seu arquitecte, Albert Speer, que l’havia convidat a sopar aquella nit a la Nova Cancelleria amb altres convidats. Després d’escoltar els compassos dels preludis del compositor hongarès Franz Liszt, Speer i l’almirall Erich Raeder li varen exposar un projecte per construir unes drassanes i una nova ciutat a Noruega, al costat de la ciutat de Trondheim, amb l’objectiu de construir la base naval més gran d’Alemanya. Però Hitler, que mai va ser un amant de la guerra marítima, va decidir aparcar el tema per més endavant. Raeder també li va narrar la “proesa” del U-253, el qual havia descobert a l’Atlàntic nord al creuer Texas i a un creuer d’escorta navegant en la zona de bloqueig, i els havia començat a “caçar”. L’almirall li va comentar que davant d’Estats Units era més eficaç les mesures de fermesa abans que la de submissió. Hitler va aprovar en principi aquesta teoria, però no l’acció del seu U-Boot i, per aquest fet, va criticar a la Kriegsmarine. Fins que l’Operació Barba-roja no estigués en marxa no volia cap conflicte amb els nord-americans. A més, considerava que quan l’amenaça japonesa augmentés, les “tendències bèl·liques” dels Estats Units es refredarien. Raeder, però, va insistir i el va avisar que de nit era complicar diferenciar les naus enemigues de les neutrals. Hitler el va interrompre per insistir-li que de moment no volia cap atac contra els Estats Units. Aquella mateixa nit, Raeder va ordenar la suspensió de tot atac contra qualsevol nau no identificada clarament com a britànica.
Al migdia, Hitler va dictar la proclama que llegiria l’endemà per al poble alemany. En el despatx de Hitler s’anaven tornant les secretaries Daranowski i Christa Schroeder. En el despatx de Heinz Linge es varen realitzar les còpies del discurs destinades a la premsa. Linge portava cada quinze minuts les pàgines des del despatx. Sabent que aviat començar l’operació més important de la guerra, el dictador estava molt nerviós aquell dia i es passejava amunt i avall, interessant-se des del més mínim detall de la propaganda com les músiques que sonarien en la ràdio per anunciar les futures victòries.
Durant un moment del dia, Hitler es va reunir amb el mariscal croat Slavko Kvaternik, a qui li va confessar que un cop acabada la campanya a l’Est els jueus d’Europa serien deportats a Madagascar o possiblement a Sibèria. També durant aquell dia va nomenar a Ferdinand Porsche cap de la comissió de tancs perquè realitzés nous dissenys dels vehicles blindats de combat pel front oriental.
A la tarda, Hitler es va reunir amb el seu ministre Joseph Goebbels, que acabava de reunir-se amb els seus convidats italians a Schwanenwerder, i junts varen arribar a la conclusió de que no els quedava cap més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts de que Iosif Stalin cauria amb facilitat. Mentre parlaven es notava que el dictador estava completament esgotat per tot l’esforç dels últims dies. Llavors varen parlar de la proclama que Hitler havia acabat de redactar i Goebbels li va afegir uns quants suggeriments. Nerviosos els dos, varen caminar amunt i avall per l’habitació durant tres hores fins que Hitler es va anar relaxant. Després, Hitler li va escriure una carta al dictador Benito Mussolini i al regent d’Hongria, l’almirall Miklos Horthy, per explicar els motius de la invasió i el mètode en què es realitzaria l’operació anomenada Operació Barba-roja. A quarts de tres de la matinada, Hitler se’n va anar al llit i Goebbels va tornar al seu Ministeri per posar al corrent el seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant.
Durant aquella nit, els membres de l’Estat Major més proper a Hitler, entre ells Alfred Jodl i Wilhelm Keitel, varen arribar al nou quarter general de Rastenburg, mentre que Hermann Göering va aturar el seu tren-quarter general en un altre campament en el proper bosc de Johannesburg.
Al mateix temps i pensant en les noves conquestes, Heinrich Himmler va encarregar a l’oficina del comissariat del Reich pel Reforçament de la Raça Alemanya que s’encarregués un Pla General per l’Est.
En el front oriental:
Al matí, la Wehrmacht, per ordres de Hitler, va començar a infiltrar-se en el territori soviètic, on l’endemà començaria la invasió sorpresa. Igual que a Polònia, Hitler va demanar en els seus serveis d’intel·ligència que informessin d’una agressió imminent dels soviètics per utilitzar-la de pretext per atacar. L’Alt Comandament alemany tenia a la seva disposició al voltant de 135 divisions i la majoria ja es trobaven ja en el territori soviètic. També es varen enviar equips de seguretat que controlarien els territoris ocupats per la Wehrmacht. Aquests equips que anirien darrere de l’Exèrcit seran en gran part els responsables de les massacres que cometran contra la població civil dels nous territoris ocupats. El comandant de blindats, Heinz Guderian, va visitar les posicions d’avantguarda que dominava la fortalesa soviètica tsarista de Brest-Litovk, en la confluència dels rius Bug i Muchawiec. A través dels seus prismàtics va veure que les defenses soviètiques estaven indefenses, ja que no esperaven l’atac. Dins de la fortalesa, els soldats soviètics, molts d’ells txetxens, feien instrucció al compàs d’una banda militar. A la nit, els soldats alemanys varen llegir l’ordre donada per Hitler:
En aquest moment es fa efectiva la marxa més gran que el món hagi vist en el que es refereix a extensió i perímetre. Les formacions del front oriental alemany aniran des de Prússia Oriental fins als Càrpats. La seva missió no serà la defensa d’alguns països, sinó la seguretat de tot Europa i amb ell la salvació de tot el món. Soldats alemanys! Entreu en una batalla dura i d’alta responsabilitat, ja que el destí d’Europa estar en les vostres mans. Que Déu nostre senyor ens ajudi en aquesta batalla!.
A la nit, el Regiment Brandenburg, amb l’ajuda d’exploradors de l’exèrcit finlandès, va avançar cap a la frontera que anava del mar Bàltic al Negre per creuar a l’altra banda. Tenien per missió ocupar passos fluvials de rellevància i tallar centenars de línies telefòniques amb la intenció de deixar sense comandament a les tropes soviètiques quan ataquessin als alemanys. Aquesta unitat, que seria la primera en creuar la frontera, es trobava a les ordres del tinent coronel Paul Haehling con Lanzenauer.
La Luftwaffe també estava a punt per actuar l’endemà i comptava amb 3.400 aparells, inclosos 993 caces, 929 bombarders, 379 bombarders en picat, 138 aeroplans d’atac de terra (Henschel 123 i Messerschmidtt Bf-110), 287 de reconeixement a llarga distància, 252 de reconeixement tàctic, 292 de transport i 168 d’altres categories diverses. A més, la Luftwaffe va tenir a la seva disposició 550 aparells finlandesos i 621 romanesos. A més a més, diverses embarcacions finlandeses varen participar en el minat alemany del golf de Finlàndia.
A la Unió Soviètica:
Els soviètics no esperaven l’atac alemany, tot i que el NKVD va informar de que almenys 39 avions de reconeixement alemany havien volat per l’espai aeri rus. Stalin mateix va enviar al mariscal Simon Timochenko a renyar al coronel general Fiodor Kuznetsov, comandant del districte militar especial del Bàltic, que havia posat els seus homes en estat d’alerta sobre un atac imminent. La gent del voltant del dictador havia rebut aquell mateix dia un informe del districte especial del Bàltic que assegurava que les forces alemanyes havien construït ponts al Nemunas i havien desallotjat a la població civil que vivia a menys de 20 quilòmetres de la frontera. Quan va arribar al seu quarter general, el mariscal Timochenko el va obligar a retirar tot el camuflatge dels equipaments militars, li va prohibir minar les carreteres estratègiques i li va ordenar que retornés a les estacions d’origen els trens amb soldats. A més a més, aquella mateixa nit es va ordenar traslladar tota la munició als magatzems de la guarnició.
No estant-hi d’acord, Kuznetsov va fer saber que els alemanys havien retirat la tanca del seu costat de frontera i que en els boscos se sentien motors. Vasili Pavlov li va respondre que els seus superiors de Moscou coneixien millor que ells la situació militar i política i es va negar a demanar un permís per posar les seves unitats en estat d’alerta. El seu cap de l’Estat Major, el general de divisió Vladimir Klimovskij, va protestar envà perquè Pavlov va exclamar després de llançar un mapa que era impossible que hi hagués una guerra. Quan va sortir de la reunió, Pavlov es va dirigir a Minsk per assistir a un musical patriòtic.
El general Aleksandr Korobkov, el comandament del 4º Exèrcit, també estava intranquil davant dels informes que li anunciaven l’arribada de tropes alemanyes. Quan va parlar per telèfon amb el general Klimovskij per posar-lo al corrent de tot el que sabia, li va demanar permís per posar en alerta als seus homes. El general es va limitar a respondre-li el que havia dit Pavlov i, per tant, no li podia concedir el seu desig. Tot i això, Klimovskij va enviar el coronel Nikolai Korneiev, cap del servei d’informació del front occidental, a Minsk per informar a Pavlov. Poc abans de mitjanit, el coronel va entrar al palau de Pavlov i quan el va informar de les últimes informacions, aquest li va respondre que estaven dient tonteries. Poc després, Timochenko va trucar a Pavlov per saber si s’havien produït canvis. Pavlov es va limitar a dir-li que tot estava correcte i que l’endemà es reunís amb l’Estat Major. En aquell moment Stalin va trucar al general Klimovskij i aquest li va explicar tot el que sabia. Stalin no li va fer cas.
Stalin va celebrar aquell mateix dia una reunió amb els membres del Poltibur. Poc després de les nou, el cap d’Estat Major del districte militar de Kiev, el general Purkayev, va trucar al mariscal Gregory Zhukov a Moscou per informar-lo de que un desertor alemany, el sergent Alfred Lisof, que s’havia entregat a la ciutat fronterera ucraïnesa de Vladimir-Volynskiy, havia informat que aquella mateixa nit atacarien. Zhukov va trucar a Stalin, que va cridar-lo tant a ell com a Timochenko. Stalin, recelós encara de que es podia haver equivocat, va preguntar si podia ser un parany dels alemanys. Timochenko li va respondre que aquell home deia la veritat i li va aconsellar que donessin d’immediat una directriu per alertar a totes les tropes en els districtes fronterers. Stalin li va respondre que era massa aviat i esperava que es pogués resoldre de forma pacífica. Tot i això, va estar d’acord en enviar una directriu a tots els Consells Militars dels districtes fronteres per advertir-los d’un imminent atac alemany. Stalin, però, demanava no atacar. La directriu va ser firmada aquella mateixa nit per Timochenko i Zhukov, ordenant que s’enviessin homes en secret a les posicions fronteres, que tots els avions es dispersessin abans de primera hora del 22 de juny entre els aeròdroms de campanya, que totes les unitats es posessin en estat d’alerta i que es fessin preparatius per apagar totes les llums de les ciutats i altres objectius.
L’ambaixador Vladimir Dekanazov va buscar a Lavrenti Beria per informar-lo també de que l’endemà els alemanys l’atacarien. Però Beria no li va fer cas i li va dir a Stalin que demanaria passar comptes amb l’ambaixador per bombardejar-lo amb desinformació. Més tard, Beria va rebutjar un informe verdader del cap de l’espionatge militar sobre les forces que havien concentrat els alemanys a la frontera. No va ser fins a mitjanit quan el Kremlin va donar l’ordre d’avís als seus comandants de que es preparessin per una invasió alemanya.
Davant de tots aquells rumors, a dos quarts de deu de la nit Viatxeslav Mólotov es va reunir amb Werner von der Schulenburg en el seu gabinet del Kremlin per treure’n l’aigua clara. Després d’informar-lo de noves violacions alemanyes del territori soviètic dels avions de reconeixement alemanys, el va advertir de que formularia una protesta a Joachim von Ribbentrop. Durant tota la tarda, l’ambaixador soviètic a Berlín, Vladimir Dekanozov havia intentat per telèfon obtenir una cita amb Von Ribbentrop per presentar-li una queixa a propòsit de les violacions de territori dels avions alemanys. Ràpidament, l’ambaixador va informar en el seu govern dels rumors que circulaven al Kremlin sobre un imminent atac alemany i els va dir que els soviètics volien saber què provocava tal tensió entre els dos països. Von der Schulenburg els va explicar que ell els havia contestat que no tenia els informes precisos per respondre tals preguntes.
Poc després, Von Ribbentrop va enviar un missatge xifrat al seu ambaixador en que li demanava que destruís tots els seus codis i inutilitzés les seves emissores i es reunís immediatament de nou amb Mólotov, tot i que li va demanar que s’abstingués de discutir amb ell sobre un possible atac alemany. Von der Schulenburg es va tornar a reunir amb el ministre soviètic i es va limitar a llegir-li la declaració que li havia passat Von Ribbentrop. Mólotov el va escoltar en silenci fins que li va preguntar:
Creu vostè, senyor ambaixador, que aquesta guerra ens la mereixem?
Acabada la frase, Mólotov va agafar el paper i, sense dir cap paraula, va escopir en ell i el va trencar. Seguidament va cridar al seu secretari Poskrebichev i li va demanar que l’indiqués a l’ambaixador alemany la sortida per la porta de darrere.
Aquella mateixa nit, mentre les tropes alemanyes penetraven la frontera, el tren exprés Berlín-Moscou va creuar el Bug direcció Best i, poc després, un tren soviètic amb gra creuava tranquil·lament la frontera direcció oposada.
També durant aquella nit, des de Moscou va arribar l’ordre de que tota la flota del Mar Negre apagués les llums, sense aclarir si es tractava d’unes maniobres o dels preparatius per la defensa davant un atac aeri alemany. Així es va procedir.
A Itàlia:
Els italians varen tenir indicis de que els alemanys estaven a punt de dur a terme un important atac contra la Unió Soviètica, però, tot i ser els principals aliats dels alemanys, no tindrien la confirmació de l’ofensiva fins l’endemà a les tres de la matinada.
A Síria:
A primera hora, les tropes britàniques i les de la França Lliure varen ocupar Damasc després de que els últims francesos que encara resistien es rendissin.
A la Gran Bretanya:
A Londres, després de que el perill per atacs aeris es veiés disminuït, la Cambra dels Comuns va tornar a la seva seu tradicional i el número 10 de Downing Street va tornar a ser la principal seu de les activitats del primer ministre Winston Churchill.
Winston Churchill va acomiadar de forma decisiva i, amb el vist-i-plau dels caps de l’Estat Major, a Archibald Wavell com a comandant de l’Exèrcit britànic al nord de l’Àfrica i li va fer intercanviar el lloc amb Claude Auchinleck, el comandant en cap a l’Índia. La decisió va ser acceptada per Wavell.
En els Estats Units:
El Cos Aeri va ser rebatejat amb el nom de Forces Aèries de l’Exèrcit, AAF, amb el general Arnold com a cap i Carl Andrew Spaatz com a primer cap de l’Estat Major de l’Aire, a més de cap de planificació de la nova Divisió de Plans de Guerra Aèria, la AWPD.
Cordell Hull va demanar en el govern japonès abandonés la Triple Aliança, declarés zona neutral a Indoxina i retirés totes les seves tropes del nord de la Xina. Hull es va entrevistar aquell dia amb el representant japonès Nomura i li va dir que el principal obstacle per avançar en les negociacions era per culpa de la influència d’alguns alts càrrecs japonesos, que no volien abandonar la seva aliança amb els alemanys. També li va dir que la presència de tropes japoneses a la Xina sense tenir en compte la possibilitat d’arreglar el conflicte de forma dialogada era inacceptable.
Diari del Tercer Reich 