Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
Durant tot el dia el govern alemany no va parar de rebre missatges de l’exterior per Adolf Hitler per donar-li les gràcies per la seva iniciativa d’envair la Unió Soviètica el dia anterior. Benito Mussolini li va prometre que Itàlia estaria al costat dels alemanys i que esperava una victòria total. Tot i això, Mussolini no volia obrir el segon front, ja que per ell era més important la lluita en el nord de l’Àfrica.
Al migdia, Hitler amb els seus col·laboradors va sortir en tren des de l’estació Stettin de Berlín direcció al seu quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental, on hi arribaria a la nit. El dictador creia que només hi estaria unes setmanes visitant les zones ocupades i estava convençut de que després tornaria a Berlín de manera triomfal.
Joseph Goebbels va escriure en el seu Diari parlant d’aquella Operació:
Hem de guanyar i ràpidament. El públic està algú deprimit. La nació vol pau, tot i que no al preu de la derrota, però cada nou teatre d’operacions produeix inquietud i preocupació.
Heinrich Himmler es va reunir amb Reinhard Heydrich i Karl Wolff per parlar, entre altres coses, de la intervenció a l’Est d’Alfred Rosenberg, ja que no sabien quins eren els seus plans. L’endemà, Himmler es reuniria amb Rosenberg.
En l’Operació Barba-roja:
En el sector nord:
A Lituània, a última hora, el 12º Cos Blindat soviètic es va topar amb tres divisions d’infanteria del 18º Exèrcit alemany del flanc esquerre del mariscal Ritter von Leeb. La 1º Divisió Panzer també va lluitar contra alguns carros del 12º Cos Blindat. En aquella batalla els alemanys varen lluitar per primer cop contra els KV i els T-34. Per reforçar-se, tant soviètics com alemanys varen demanar ajuda als seus avions. La 1º Flota Aèria alemanya, a les ordres del general Helmuth Förster, superior a la soviètica, no va deixar d’actuar contra les unitats de terra de l’exèrcit soviètic. Durant aquella batalla la 1º Flota va perdre 18 Ju-88. Tot i la superioritat alemanya, el 12º Cos Blindat va aconseguir aturar l’avanç alemany i va permetre a les unitats de la infanteria del 8º Exèrcit evacuar Lituània i la península de Curlàndia.
Els soviètics varen tenir a més el problema dels partisans del LAF, el Front Activista Lituà, un grup d’extrema dreta, que va controlar aquella mateixa nit les ciutats de Vilna i Kaunas. Immediatament varen emprendre represàlies contra els comunistes i els jueus. Quan els alemanys varen entrar a aquestes ciutats es varen trobar que les matances ja havien començat. 1.500 jueus moririen entre aquest dia i el 26 de juny. Els partisans varen cremar un barri residencial jueu constituït per unes 60 cases.
Bombarders Ju-88 del KGr 806 varen bombardejar després d’enlairar-se de l’aeròdrom finlandès de Utti el Canal Stalin, que unia el mar Blanc i el mar Bàltic.
En el sector central:
A primera hora, la Luftwaffe va bombardejar la ciutat de Minsk i els tancs alemanys varen avançar cap a la capital bielorussa. També a aquella hora els bombarders alemanys varen bombardejar el lloc de comandament del 10º Exèrcit, matant al general de divisió Ivan Mijailin, i una altra formació de bombarders va atacar a la 36º Divisió de cavalleria. Però els soviètics estaven preparats per contraatacar i varen fer-ho contra el 7º Cos alemany a Grodno, pel flanc dret del 3º Grup Panzer del coronel general Hermann Hoth. Al cap de poc la Luftwaffe va reaccionar i varen atacar als soviètics. El general Wolfram von Richtofen va enviar tots els seus avions per atacar.
En el sector sud:
A primera hora del matí, una formació considerable de DB-3 del cos de bombarder 4 BAK va sorprendre a camp ras a una columna blindada alemanya. Però aquell cas va ser un excepció en el sector sud perquè la Luftwaffe va enviar tots els seus avions sobre el camp de batalla i atacaven als bombarders soviètics i a les 15 bases aèries soviètiques. En total els alemanys varen destruir 34 bombarders i quatre caces soviètics a canvi de només tres dels seus aeroplans.
El 27º Cos del 5º Exèrcit soviètic va llançar una contraofensiva contra el flanc septentrional del 1º Grup Panzer aquell matí a l’àrea de Volodimir i Volinki. Però la Luftwaffe va atacar als soviètics amb el KG 54, que varen destruir 20 carros T-26 i varen causar greus danys a altres 14. Després de l’atac de l’aviació alemanya, tres divisions alemanyes varen atacar a la resta de les unitats soviètiques, obligant-los a retirar-se per carretera.
Més al nord, el 15º Cos de l’Exèrcit soviètic va atacar al 6º Exèrcit, el més septentrional dels del Grup d’Exèrcits del Sud, però l’artilleria soviètica es va veure afectada pels atacs de la Luftwaffe. Els T-26 de la 41 º Divisió Blindada que varen arribar com a reforç varen ser destrossats. Al vespre només quedaven 10 dels 64 carros de combat que havien entrat en el camp de batalla.
Els soviètics estaven desesperats i el tinent general Ivan Kopets, el cap del Comandament de Bombarders soviètics, es va suïcidar disparant-se un tret al cap. El mariscal de camp Erhard Milch va deixar constància de que aquell dia havien destruït a 800 avions soviètics. Els alemanys, per la seva part, varen perdre 76 aeronaus de combat, de les quals 40 varen quedar totalment destruïdes. Franz Halder es va lamentar de no haver capturat presoners.
Aquell mateix dia, un dia després de que comencés la invasió, els batallons policials de Reinhard Heydrich, uns 3.000 homes, varen començar a endinsant-se en territori ocupat per tal d’eliminar als jueus i als opositors polítics. Al mateix temps, els soldats alemanys també cometien delictes per allà a on passaven. El general Gotthard Heinrici va escriure aquell dia que en qualsevol lloc els soldats estaven intentant agafar eines i cavalls de les grangers i va dir cínicament que així la població era alliberada.
Iosif Stalin estava tan desesperat que aquell dia va estar treballant durant 22 hores i 35 minuts. Des de les 3:20 de la matinada fins les 6:25 de la tarda va estar tancat al seu despatx del Kremlin recollint informació i preparant un alt comandament que es fes càrrec de les operacions. L’endemà cauria rendit d’esgotament. A Moscou es va establir un Consell d’Evacuació per organitzar el desmantellament, el trasllat i el nou muntatge de més de 1.500 fàbriques d’armaments i plantes industrials de Rússia Occidental i Ucraïna a un lloc segur més a l’est.
A la Gran Bretanya:
A Londres, després de veure que els alemanys es centrarien a la Unió Soviètica, Winston Churchill va pensar en dur forts atacs en el nord de França i va escriure una nota amb el lema: Aprofitem l’ocasió.
A Espanya:
La premsa espanyola, com La Hoja del Lunes, va vendre l’Operació Barba-roja com una operació de defensa de la cultura europea i va afegir que Hitler s’havia vist obligat a declarar la guerra a la Unió Soviètica.
A la tarda es va celebrar una reunió del Consell de Ministres presidida per Francisco Franco per analitzar la possibilitat d’enviar voluntaris espanyols a la Unió Soviètica, la futura Divisió Blava. Ramón Serrano Súñer va proposar que s’organitzés una unitat integrada únicament per falangistes, però ni el dictador espanyol ni els ministres varen acceptar la proposar i, finalment, es va prendre la decisió de formar una divisió enquadrada per caps i oficials de l’Exèrcit, tot i que en ella s’admetrien a voluntaris procedents de la Falange.
A Japó:
Richard Sorge va rebre un telegrama de Gólikov en que li ordenaven que transmetés tota la informació que tenia sobre la posició del govern japonès en relació a l’atac alemany a la Unió Soviètica.
En els Estats Units:
El Secretari de l’Armada nord-americana va escriure en el president Franklin Delano Roosevelt que segons els càlculs més optimistes, Hitler no tardaria més de sis setmanes o dos mesos en destruir la Unió Soviètica.
A Etiòpia:
Els italians varen capturar al cap guerriller etíop Aialeu Burrú.
Diari del Tercer Reich 