Divendres:
En el Reich:
A Polònia:
Adolf Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament, Fritz Todt, amb l’oficial de la Luftwaffe, Erhard Milch, i l’encarregat de les obres relacionades amb l’armament i l’arquitecte Albert Speer. El líder alemany es va mostrar segur de que la Unió Soviètica ja havia sigut derrotada i, per tant, creia que ara podia destinar la seva prioritat en el programa aeri de la Luftwaffe de Hermann Göering per derrotar el seu següent objectiu, la Gran Bretanya. Milch va insistir molt en que s’havien d’intensificar els recursos en la campanya aèria en front de la campanya de terra, si l’objectiu d’ara era la Gran Bretanya. Però Todt no va opinar igual i es va mostrar descontent amb aquell possible canvi de rumb en la guerra, ja que creia que primer havien d’acabar la seva missió militar en el territori soviètic i estava convençut de que havien d’augmentar els soldats de Terra, proposta que Hitler no va considerar en cap moment. En acabar la reunió, Todt estava molt enfadat i li va recriminar a Milch d’haver-se convertit en un simple col·laborador del Ministeri de l’Aire.
El Batalló 309 de la policia alemanya sota el comandament general de la 221º Divisió de Seguretat de l’Exèrcit va perpetrar una matança de jueus a la ciutat de Bialystok. Després d’entrar a la ciutat sense tenir que lluitar, el comandant Ernst Weis va ordenar en els seus homes que netegessin les zones residencials jueves i reunissin a tots els homes. Tot el Batalló va participar en la batuda i varen disparar indiscriminadament contra les cases jueves sense preocupar-se de si podien matar algú. El tiroteig va durar tot el dia. Els carrers varen acabar plens de cadàvers i inclús varen buscar jueus a un hospital. Alguns membres del Batalló varen obligar a la gent gran jueva a ballar davant d’ells. Els que no aconseguien ballar tal i com els hi havien ordenat els hi cremaven les barbes. En el mercat de la ciutat hi varen reunir tots els detinguts i, posteriorment, els varen traslladar a un altre lloc més amagat, davant de la sinagoga principal de la ciutat, la més gran de Polònia, per afusellar-los. Però el procés era massa lent pels alemanys i, volent acabar-ho ràpid, els varen tancar a la sinagoga i la varen ruixar de gasolina per cremar-la. Preveient el seu tràgic destí, les víctimes es varen posar a cantar i a resar en veu alta. Un dels homes del Batalló, per anar més ràpid, va llançar un explosiu dins del temple, convertint els càntics en crits de desesperació. Per tal de que no escapés ningú amb vida, entre 100 i 150 homes del Batalló varen rodejar la sinagoga, que de seguida va quedar cobert de flames. Més de 700 persones varen morir a la sinagoga, la majoria de les víctimes eren homes, tot i que també hi havia dones i nens. Sis persones varen intentar escapar de les flames, però varen ser assassinades a trets. Mentre la sinagoga cremava, unitats de l’Exèrcit destruïen els edificis del voltant per aturar la propagació del foc. En total, durant aquell dia varen matar entre 2.000 i 2.200 homes, dones i nens.
A la tarda, un oficial de l’exèrcit alemany es va presentar a la ciutat i va quedar consternat per la matança que havien fet els seus companys i es va discutir amb el capità de la primera companyia davant d’aquells fets. El capità es va negar a deixar en pau als jueus. Poc després, un batalló policial alemany va entrar en el que havia quedat del barri i va treure un botí en 20 camions.
A Alemanya:
En el camp de concentració de Sachsenhausen va arribar-hi el primer comboi de presoners francesos; eren 244 miners acusats d’haver participat en la gran vaga patriòtica de les conques del Nord i del Pas de Calais. Durant el trajecte els alemanys en varen executar a 26 d’ells.
A Lituània:
A Kovno, els alemanys varen reunir en el pati davanter d’una estació de servei al costat de la carretera a uns quants homes que varen ser assassinats mentre una multitud d’homes, dones i nens reien d’ells. El tinent coronel Lothar von Bischoffshausen va senyalar que algunes dones havien aixecats als seus fills per damunt de les seves espatlles perquè poguessin veure millor aquella massacre. En preguntar als oficials de l’Estat Major per què es produïen aquells assassinats, aquests li varen respondre que era una acció espontània dels habitants de la ciutat en represàlia contra els col·laboradors de l’ocupació russa. La majoria de les víctimes eren jueves.
A la Unió Soviètica;
A Moscou, en el Ministeri de Defensa en el carrer Frunze, Iosif Stalin es va reunir amb alguns membres del seu Politburó en una sessió molt tensa per les dures derrotes que patien. Tots varen fer preguntes al general Gregory Zhukov, ja que ningú sabia on eren les tropes soviètiques i les alemanyes, i menys sabien fins a on havien avançat. Zhukov no podia assegurar res i se’l veia profundament tocat. Stalin en aquesta reunió va ser conscient per primer cop de que les forces alemanyes estaven a punt d’ocupar Minsk sense que el seu Exèrcit pogués fer res. Quan va sortir de la reunió, el dictador soviètic renegava en veu alta dient que Vladimir Lenin havia fundat aquell Estat i que ells l’havien enviat, literalment, a “prendre pel cul”. Poc després de la reunió es va tancar a la seva casa de camp de Kuntsevo i s’hi va quedar la resta del dia. Durant aquell dia Stalin va treballar un total de 10 hores i se’l veia molt cansat.
A Leningrad es varen interrompre totes les obres de construcció civil i 30.000 obrers de la construcció i els seus equips varen ser traslladats a fora de la ciutat, direcció a Luga, per cavar tanques anti-carro i construir posicions de tret amb blocs de formigó.
Nikita Kruschev va ordenar que s’organitzés a Kamenets-Podolsk petits destacaments de partisans, compostos per entre 10 i 20 homes. Les autoritats locals del Partit Comunista a les regions de Lvov, Ternòpol, Stanislawow, Czernowitz i Rovno també es varen crear més de 140 grups petits amb un total d’uns 2.000 homes. Un cop organitzats, els feien travessar les línies alemanyes per introduir-se en territori ocupat pels alemanys.
En el front oriental:
En el sector nord:
La Divisió Totenkopf de les SS va patir una sèrie de contraatacs soviètics, primer amb carros de combat i, després, quan ja no varen tenir carros, de soldats a peu.
En el sector centre:
Dos grups blindats alemanys, que havien unit les seves forces a l’est de Minsk, varen rodejar 300.000 soldats soviètics, 50.000 dels quals es trobaven en el propi Minsk. En la batalla que va tenir lloc a continuació varen morir desenes de milers soviètics.
En el sector sud:
La 11º Divisió panzer va aconseguir obrir forat en les defenses soviètiques de Dubno i corria sense trobar oposició cap a l’est.
A Finlàndia:
Carl Gustav Emil Mannerheim va apel·lar al poble finlandès perquè participés en la “guerra santa” contra la Unió Soviètica.
A Espanya:
Aquell dia es va crear oficialment la Divisió Espanyola de Voluntaris, la Divisió Blava.
A Hongria:
A Budapest, el govern hongarès va declarar la guerra a la Unió Soviètica.
A Romania:
En el poble de Iasi, per ordres de Ion Antonescu, es varen matar a 4.000 jueus després d’haver-los acusat de fer senyals als avions soviètics. La població jueva va ser detinguda, torturada i assassinada per ciutadans, policies i oficials militars romanesos. Molts jueus varen ser deportats en els camps de concentració i els transportaven en uns trens amb unes condicions terribles.
A Suècia:
La divisió alemanya Engelbrecht va travessar territori suec en trens. Suècia va acceptar aquell dia assignar aeroports per les forces alemanyes.
A la Gran Bretanya:
Bletchley Park va desxifrar les claus d’Engima que l’exèrcit alemany estava utilitzant en el front oriental.
L’agent alemany A-54, que treballava per al govern txecoslovac a l’exili, va informar a Londres de que Hitler pensava ocupar Islàndia.
Diari del Tercer Reich 