Dissabte:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, a la matinada, mentre les tropes alemanyes no paraven d’avançar dins de la Unió Soviètica, Adolf Hitler va fer una reflexió en veu alta sobre el poble rus dient que mentre el moviment popular feixista havia entrat en les tradicions de l’antiga societat romana, el moviment popular rus sortia de l’anarquia. Hitler va acusar als russos d’inferiors i va assegurar que els pobles aris eren molt més treballadors, com l’italià, en canvi per ell el rus només havia portat a la civilització el vodka i els considerava uns ganduls que no servien ni per treballar. A més, el líder alemany va dir que si els russos havien arribat a organitzar un Estat era perquè dins de les seves venes tenien una gota de sang ària i va assegurar que els russos tenien una vida elemental i senzilla i particularment dura contra les dones. A continuació, canviant de tema, Hitler va confessar-los que creia que encara existia petroli en milers de llocs, però que en canvi estaven disminuint les reserves naturals de carbó. Hitler va assegurar que l’home era sens dubte el microbi més perillós perquè explotava el terra que tenia sota els peus sense preguntar-se s’hi aquests productes serien indispensables per la vida d’altres regions.
A dos quarts de dotze de la nit, Hitler va tornar-se a reunir amb els seus convidats. El dictador estava tan confiat en la victòria que va dir que els alemanys podrien accedir a la bellesa de Crimea gràcies a una autopista que construirien i va comentar que després de la guerra tots els alemanys podrien viatjar amb els seus Volkswagen i veure els territoris ocupats amb els seus propis ulls. El dictador va dir també que Croàcia seria un paradís turístic per ells. Hitler li agradaven tant els cotxes, que va assegurar que l’única manera de conèixer un país era viatjant per carretera i va afirmar que les autopistes abolirien les fronteres dels països europeus. Llavors, un dels seus convidats li va preguntar si seria suficient amb estendre les conquestes fins als Urals, i Hitler li va respondre que en un principi sí, però que el que era important era que el bolxevisme fos eliminat. Parlant dels seus projectes, el líder alemany va dir que Sant Petersburg, tal i com anomenava Leningrad, era una ciutat incomparablement més bonica que Moscou, però va afirmar que s’hauria de donar exemple allí i que la ciutat hauria de desaparèixer de la Terra igual que la capital soviètica després que haguessin posat les seves riqueses en un lloc segur. A més, Hitler va afirmar que la frontera entre Àsia i Europa no es trobava en els Urals, sinó en el lloc on acabaven els assentaments de població germànica i a on començava la pura eslavitat, i va deixar clar que la seva missió era moure aquesta frontera al màxim cap a l’est i si era necessari més enllà dels Urals. La trobada va acabar a la 1:50 de la matinada.
Precisament, aquell dia l’advocat Heinrich Heim va iniciar el registre de les conversacions privades de Hitler que continuaria regularment durant més de vuit mesos.
Però els alemanys continuaven acusant no haver planificat com calia l’Operació Barba-roja. Ara ja no només les tropes de Terra es queixaven de la falta de combustible, el Fliegerkorps 8º va comunicar que s’estaven quedant sense carburant, tot i que ja havien reduït les seves operacions.
Al mateix temps, en el quarter general un oficial de l’Exèrcit va plantejar el paper que tenia l’Exèrcit en les massacres lituaneses. A Kaunas, segons l’informe de les unitats especials, els lituanesos havien matat a 2.500 jueus abans de que els alemanys ocupessin la ciutat. El coronel Rudolf Schmundt va declarar que els soldats no havien d’interferir en aquestes qüestions polítiques i que el que passava amb els jueus era part d’una “operació de neteja” que va qualificar com a necessària.
A Alemanya:
Otto Dietrich va tornar a transmetre a la premsa el missatge de que els jueus eren els culpables de la guerra. En el missatge, Dietrich deia que s’havia descobert que “la frase dels jueus” de construir el paradís dels treballadors s’havia descobert que era mentida, un frau gegantesc, ja que era un sistema d’explotació. El cap de premsa també va assegurar que els jueus havien empès als civils soviètics a un indescriptible patiment a través del sistema bolxevic que va definir com a diabòlic.
Alfred Rosenberg es va reunir amb Karl-Otto Braun i després va rebre un informe sobre la relació que tenien amb Japó. També es va reunir amb Ernst Kunt per parlar de la situació a Leópolis.
En el front oriental:
Els alemanys ja havien fet des de que havia començat l’Operació 300.000 presoners soviètics. Detenien a qualsevol sospitós de participar amb els soviètics. Així, per exemple, el 12º Cos d’Exèrcit va fer arribar a les seves unitats una ordre que deia que qualsevol home amb el pèl curt d’entre 7 i 30 anys havia de considerar-se sospitós de ser soldat. S’exigia que fossin detinguts en carrers i boscos i els traslladessin al camp de presoners més proper.
En el sector nord:
Per tal d’impedir que els soviètics tinguessin el suport dels seus bombarders, la 1º Flota Aèria va atacar amb força als aeròdroms soviètics i, segons els seus informes, varen destruir 40 aeroplans a terra només a Dno-Grivochki i 25 a Tuleblia. Per aquest atac, el contraatac soviètic contra el cap de pont del Velikaia no va rebre suport aeri. Però, tot i no tenir suport des de l’aire, els carros de combat pesats soviètics varen ser capaços de destruir per complet tota una força operativa de la 1º Divisió Panzer. Un cop més, els alemanys varen demanar ajuda a la Luftwaffe, que va aturar la contraofensiva soviètica en destruir 140 carros i es va bloquejar la línia de provisions de l’exèrcit soviètic entre les ciutat d’Ostrov i Pskov. Per aquell atac els soviètics es varen passar tota la nit reparant els danys.
A Vilna, els Einsatzgruppen, com el dia anterior, varen assassinar a 93 jueus més.
A l’extrem nord, els alemanys varen aconseguir avançar 50 quilòmetres i arribar al riu Litsa, a 50 quilòmetres a l’oest de Murmansk. Tot i això, només havien aconseguit un cap de pont en el marge oriental del riu quan va caure sobre d’ells un contraatac soviètic.
En el sector central:
Dos regiments de Shturmovik, el 410 BAP i el 46 SAD, varen atacar el cap de pont alemany de Bobruisk, mentre el 4 ShAP va atacar l’aeròdrom que ocupava la Luftwaffe d’aquesta població. La destrucció que varen provocar va endarrerir l’avanç alemany. Els alemanys varen atacar amb els seus aparells i la 2º Flota Aèria va afirmar haver destruït 57 aparells soviètics a terra. Al llarg d’aquell dia els bombarders Stukas i avions d’assalt d’aquesta Flota varen atacar les flotes soviètiques.
En el sector sud:
Els alemanys varen tornar a bombardejar les columnes soviètiques i varen atribuir-se la destrucció de 18 trens i més de mig miler de camions. Amb els bombarders fent gran part de la feina, el 1º Grup Panzer va aixafar els soviètics a la línia de combat a Polónnoia, a 30 quilòmetres a l’est de Shepetovka, ocupada el dia anterior.
A Leópolis, els alemanys varen detenir al líder nacionalista ucraïnès Stepan Bandera, que havia col·laborat amb els alemanys precisament, perquè no volien de cap de les maneres que hi hagués cap moviment que reclamés la independència d’Ucraïna. Aquell mateix dia, el grup operatiu C va assassinar a Leópolis a 300 polonesos i jueus. A Zbóriv, els alemanys també varen assassinar a jueus. Un menor va sobreviure la matança de la seva família, però els alemanys el varen trobar i el varen dur al lloc de l’execució. Va ser assassinat d’un tret a la nuca a mans d’un oficial.
A Tarnopol, unitats ucraïneses amb el suport del Einsatzgruppe C varen assassinar amb les seves metralladores a uns 70 jueus.
El partisà comunista iugoslau Josef Broz, Tito, va fer una crida als seus companys per alçar-se en una batalla contra els alemanys i els seus aliats.
A la Gran Bretanya:
A Londres varen començar les conversacions entre els polonesos i els soviètics per fer front comú a l’atac alemany. Però les conversacions no varen anar bé perquè els polonesos exigien la nul·litat del repartiment de Polònia del 1939 entre Alemanya i la Unió Soviètica, reclamació que els soviètics no en varen voler saber res.
A Egipte:
El president britànic de la Junta de Comerç, Oliver Lyttelton, i el seu equip varen arribar a El Caire després de fer una parada a Malta per avaluar la situació militar d’Egipte i reunir-se amb els tres caps de les tres armes egipcis, a més de l’ambaixador britànic.
A Síria:
Després de l’ocupació britànica i de la França Lliure a Síria, el govern sirià va firmar l’armistici. D’aquesta manera els Aliats varen obtenir el dret per ocupar Síria durant tota la guerra.
A Etiòpia:
Les forces aliades varen ocupar Dembidollo, i els Aliats varen tornar a concedir als italians honors militars en la seva rendició.
Diari del Tercer Reich 