Dijous:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, a la nit, després de sopar, Adolf Hitler va nomenar a Alfred Rosenberg nou ministre dels Territori Ocupats del Reich. Rosenberg va aprofitar aquell càrrec per apropiar-se d’obres d’art, de béns i les riqueses dels jueus en els països ocupats. A més, va portar a molta gent en els camps de concentració, on la majoria moriria. El dictador també va promulgar un decret pel que assignava a Heinrich Himmler la responsabilitat de velar per la seguretat a les regions civils recent creades a l’Est. El líder de les SS es va reunir aquell dia amb Hans-Heinrich Lammers, amb Rosenberg i amb Otto Bräutigam a prop del quarter de Rastenburg per fixar els tecnicismes administratius de les seves unitats en les zones de l’Est. Abans el dictador s’havia vista amb Adolf Galland i a altres pilots.
En el sopar abans de que Rosenberg firmés el seu nomenament, a Wilhelm Keitel se’l veia abatut. Rosenberg li va preguntar pel seu estat i el cap de l’Exèrcit li va confessar que acabava de perdre el seu fill en el front. Durant el sopar va arribar la notícia de la dimissió del Consell de Ministres de Fuminaro Konoye i Hitler ho va aprofitar per criticar les comunicacions del Ministeri d’Afers Exteriors. En parlar de les intencions japoneses a les Índies Holandeses, Hitler va afirmar que no hagués sigut necessari si Gran Bretanya no estigués governada per “un porc (Winston Churchill) finançat per jueus”. El dictador també va posar de relleu que la missió a l’Est no era assumpte d’una sola generació, sinó de tot un segle i va tornar a lloar als finlandesos.
Duran aquell dia es va publicar com a Decret les decisions del dia anterior de Hitler d’annexionar Crimea i Galítzia.
Els militars sabien perfectament que havien de complir els desitjos de Hitler i que estaven en un combat diferent als altres. En el comunicat de la Wehrmacht sobre el front d’aquell dia deien que nou milions de soldats s’enfrontaven a un combat on les seves dimensions superaven totes les imatges històriques. Per aquest fet, varen aprovar normes i mesures més cruels per l‘Operació Barba-roja. El OKW va publicar un decret que deia que la situació especial de la campanya oriental exigia mesures especials que s’havien d’executar sense burocràcia, sent conscients que havien d’acceptar aquesta responsabilitat per protegir la nació alemanya dels invasors bolxevics i per imposar disciplina en el territori ocupat. Heinrich Müller va redactar una disposició en què s’ordenava trobar en tots els camps de concentració a aquells elements que haguessin sigut determinats com a indesitjables per les seves activitats polítiques o criminals, així com a totes les persones que poguessin ser utilitzades per la reconstrucció dels territoris ocupats. L’objectiu era procedir a la seva eliminació en primer cas i, en segon cas, sotmetre’ls a un tracte especial perquè treballessin com a esclaus. Tots aquells soviètics que haguessin sigut qualificats de sospitosos se’ls havia d’afusellar d’immediat un cop es rebés la confirmació d’execució. Aquesta ordre invitava també a escollir entre els presoners que els semblaven més dignes de confiança per utilitzar-los per l’espionatge de l’interior del camp per determinar amb la seva ajuda qui havia de ser eliminat. Al mateix temps, Reinhard Heydrich va ordenar en un memoràndum semblant el del 2 de juliol l’execució de tots els presoners de guerra jueus. Heydrich també va demanar que les execucions no havien de tenir lloc en la zona de camp ni en els seus voltants. Havien de ser discretes i de forma reservada.
A Alemanya:
Els primers membres de la Divisió Blava, que havien sortit de Madrid el dia 13 de juliol, varen arribar al campament de Grafenwöhr, Baviera, juntament amb altres membres de les restants expedicions. Allí varen ser armats i equipats, a més de que varen rebre instruccions militars.
En el front oriental:
En el sector nord:
Per tal d’eliminar l’aviació soviètica ara que s’apropaven a Leningrad, els alemanys varen decidir utilitzar tots els aeroplans disponibles del 1º Cos de l’Aire en una operació multitudinària contra els aeròdroms soviètics.
Els alemanys es varen endur a 700 jueus de Vilna per portar-los a Ponar, un centre turístic pròxim. Allí els varen afusellar a tots.
En el sector central:
A la localitat de Vitebsk només hi havia destrucció i cadàvers. Al voltant de la ciutat hi havia uns 80 tancs soviètics destruïts i molts presoners. Els civils es retiraven en massa de la ciutat per por als alemanys. Els soldats alemanys varen cremar també la ciutat de Dimitrov, al nord de Smolensk, ciutat conquerida el dia anterior. Precisament, el 2º Grup Panzer, que havia ocupat Smolensk, va ocupar aquell dia a la ciutat de Yelnia, a 70 quilòmetres al sud-est, fet que va obligar a evacuar els exèrcits soviètics 16º i 20º.
Aquell dia va morir en combat Hans-Georg Keitel, el fill de Wilhelm Keitel, després d’una important ferida durant un atac de metralladores soviètiques a les afores de Smolensk.
En el sector sud:
Tot i l’evident èxit, els alemanys començaven a patir el problema de no haver estudiat amb més precisió l’Operació. Per la falta de provisions i les terribles condicions meteorològiques: amb ratxes de Sol abrasador, la pols i les pluges torrencials de l’estiu, la meitat dels camions del Grup d’Exèrcits del Sud ja no podien ser utilitzats per continuar avançant.
A Romania:
El Sonderkommando 11º del SS-Sturmbannführer Paul Zapp va arribar a Kishinev per crear un gueto i investigar un incendi intencionat, un atac a una ambulància i senyals de llums dirigides a la Força Aèria soviètica. El batalló va afusellar en aquella jornada a 68 jueus que varen acusar de ser comunistes. Precisament, el Einsatzgruppe D va informar que durant els últims dies, els soldats romanesos havien dut a terme repetidament considerables excessos contra els jueus.
A la Unió Soviètica:
El NKVD de Londres va enviar a Moscou el text d’un desxifrat de Blecthley Park relatiu a un telegrama del Ministeri d’Afers Exteriors japonès en què s’anunciava la decisió presa durant l’última reunió imperial de no sumar-se a l’atac alemany sobre la Unió Soviètica.
El capità Piotr Brinko va ser condecorat amb la distinció d’Heroi de la Unió Soviètica pels seus èxits en les seves operacions sobre Hanko i Tallin.
A la Gran Bretanya:
El Servei Secret britànic va saber a través dels propis missatges d’Enigma de l’exèrcit alemany que els alemanys estaven inquiets pel número de les seves pròpies baixes i que planejaven un avanç més lent i s’afirmava que ja no podien proporcionar la protecció aèria adequada, ni a les formacions blindades en el front ni a les posicions estratègiques de la rereguarda. Winston Churchill va sol·licitar concretament que s’enviés aquesta informació a Iosif Stalin.
A Espanya:
Per commemorar el cinquè aniversari del cop d’Estat, Francisco Franco va pronunciar un discurs davant del Consell Nacional, que va ser molt mal acollit pels ambaixadors britànic i nord-americà, Samuel Hoare i Alexander Weddell, respectivament, perquè va criticar el sistema capitalista i els va acusar de falta de “generositat” davant del poble espanyol per no voler-li concedir crèdits i de voler atemptar contra “la nova idea” d’Espanya. Aquestes paraules varen portar noves restriccions en el subministraments de carburants a Espanya. Tots els automòbils amb una potència superior als 18HP varen ser precintats i tots els taxistes varen veure reduïda la quota de gasolina en un 50%. En parlar de la guerra, va dir que estava inquiet per la sort d’Europa, però va afirmar que la destrucció del comunisme rus era inevitable. El dictador va deixar clar que una guerra entre Europa i Amèrica era impossible perquè el continent americà, en les seves paraules, no podia somiar amb intervencions en territori europeu. Franco va acabar el seu discurs dient que els Aliats havien perdut la guerra perquè l’havien plantejat malament i va repetir que la campanya contra la Unió Soviètica no podia ja desfigurar els resultats. Els ambaixadors Hoare i Wedell varen marxar de la sala abans de que el dictador acabés el seu discurs. Els generals espanyols, com Juan Vigon, i l’alt comissari a Marroc, Luis Orgaz, tampoc els varen agradar les paraules de Franco perquè no desitjaven entrar en conflicte amb els britànics i els nord-americans. La premsa espanyola, però, va lloar el discurs de Franco,
A Canadà:
Preveient que possiblement haurien d’entrar en guerra en breu, el govern canadenc va declarar obligatori el servei militar.
Diari del Tercer Reich 