Dimecres:
En el Reich:
A Polònia:
Adolf Hitler va escriure una carta per al dictador Benito Mussolini per explicar-li que en el moment que ell volgués acabaria la campanya en el front oriental. També li va dir que creia important no ocupar les ciutats de Leningrad i de Moscou i, en canvi, veia més important destruir l’exèrcit soviètic.
A la tarda, Hitler es va reunir amb Wilhelm Keitel, Heinrich Himmler, Günther von Kluge, Fritz Todt i Albert Forster i els va narrar que estava a favor de la investigació militar i que per aquest fet volia construir un gegantesc camp de maniobres sobre els pantans de Pripet en el que totes les condicions de la guerra estiguessin reunides. A continuació, el dictador va defensar els croats com aliats i va assegurar que descendien dels gots i que trobava accidental que parlessin una llengua eslava. Hitler llavors els va narrar que només a Alemanya podia passar que el seu actual ministre de Justícia fos la mateixa persona que, com a ministre bavarès, l’hagués fet empresonar el 1923 a la presó de Landsberg i que l’antic director d’aquesta presó fos en aquell moment el cap dels serveis penitenciaris de Baviera. El dictador els va dir que els seus homes tenien la consigna de no sortir de la presó fins que no haguessin convertit el personal en nacionalsocialista i va explicar orgullós que la dona del director de la presó s’havia convertit en una fervent addicta al moviment nacionalsocialista i que els seus fills havien format part del cos franc Oberland. També va assegurar que cap guàrdia mai va tenir una actitud ofensiva cap a ells i va explicar que tot era gràcies a Wilhelm Brückner. Continuant rememorant el passat, Hitler va afirmar que els obrers de Bitterfeld eren afins a les SA i va defensar que quan entre els obrers es trobava alguna persona amb cert talent s’havia de treure del seu lloc de treball per donar-li un càrrec més important com havia fet ell entre els seus homes. En canvi, el dictador trobava inútil que els professors tinguessin estudis universitaris per després ensenyar cada any l’abecedari i va assegurar que una formació universitària no havia d’anar dirigida a funcions tan modestes que podia fer, en la seva opinió, un antic soldat. Hitler es va posar a ell d’exemple quan va parlar de les mancances del sistema educatiu quan va dir que hagués volgut seguir la carrera de belles arts en el seu temps, però com que no havia anat a cap institut no va ser acceptat. Tot i que li varen confirmar que tenia dots per ser un bon arquitecte, al mateix temps, segons Hitler, li varen dir que tenia prohibida l’entrada a una escola superior perquè no tenia el batxillerat. En aquell moment, segons el dictador, va ser quan va decidir establir-se a Alemanya per estudiar durant tres anys a l’estudi de dibuix Heilmann i Littmann.
Von Kluge llavors li va preguntar per les seves impressions que tenir en visitar l’any passat París i Hitler li va contestar que el feia molt feliç pensar que hi havia com a mínim hi havia una ciutat en el Reich que era superior a París en quan a gust arquitectònic. Es referia a Viena i va assegurar que farien de Berlín una ciutat més bella que la capital francesa, ja que amb l’excepció de la Torre Eiffel considerava que París no tenia res de particular que li donés un caràcter particular com en el cas del Coliseu a Roma. Tot i que va confessar que li havien causat una forta impressió la cúpula dels Invàlids i la Madeleine, el Panteó l’hi havia causat una forta decepció. Keitel va intervenir llavors en la conversa per preguntar-li a Hitler si recordava com havien quedat de sorpresos quan a l’Òpera de París havia demanat que els hi obrissin determinades sales. Hitler els va explicar que en altres temps aquelles sales que estaven reservades als emperadors s’havien convertit en biblioteques i li va confessar que des de molt jove coneixia els plànols de l’Òpera, que, en la seva opinió, tenia un estil sobrecarregat a l’interior i era de més mal gust que les Òperes de Viena i Dresden. Llavors Hitler els va memorar aquell dia a París i va recordar l’anècdota d’una dona de la ciutat Lille que en veure’l havia cridat:
El diable!
Heinrich Himmler va rebre el seu habitual tractament del doctor Felix Kersten a Feldkommandostelle i li va parlar de la importància de la pobresa i de com havia de ser l’ideal de l’home de les SS. Després del tractament, el doctor li va passar una llista amb tres cures alemanys, sis holandesos, tres catòlics i un pastor calvinista que havien sigut arrestades i es trobaven empresonades a Dachau. Volia la seva alliberació. Himmler li va preguntar el motiu de per què volia lliures a aquelles persones, i el doctor li va respondre que per motius purament mèdics, ja que estaven molt malaltes. Himmler va alliberar aquestes persones.
Adolf Eichmann va rebre el seu últim ascens a Obersutmbannführer de les SS, o sigui tinent coronel, poc després de la reprendre les deportacions de jueus del Reich.
La Völkischer Beobachter va tornar a treure nous titulars contra Franklin Delano Roosevelt. El comte Galeazzo Ciano va escriure precisament en el seu Diari que els alemanys havien decidit fermament no fe res que pogués avançar o causar l’entrada d’Estats Units a la guerra. El ministre italià va escriure que el seu homòleg Joachim von Ribbentrop li havia confessat que havia donat ordres a la premsa que escrivís sempre “Roosevelt, el jueu” i que creia que seria lapidat en el Congrés. En canvi, Ciano, en to d’humor, va escriure que estava convençut que el president nord-americà moriria vell perquè les profecies de Von Ribbentrop mai es complien.
A Lituània:
A Kovno, després de la selecció del dia anterior que havia fet Helmuth Rauca i els Einsatzgruppen, uns 10.000 jueus varen ser enviats aquell matí al Fort IX per ser afusellats. Dies abans s’havien cavat unes foses darrere de la fortalesa.
En el front oriental:
En el sector nord:
A prop de Leningrad, la 60º Divisió Blindada soviètica, 6.000 homes i 179 tanquetes, va arribar amb tren a Tijvin per atacar als alemanys.
En el sector central:
Les avantguardes alemanyes del regiment Grossdeutschland i la 3º Divisió Panzer amb els tancs del coronel Eberbach varen arribar a quatre quilòmetres de Tula, una ciutat industrial de 300.000 habitants. Un regiment d’obrers de les fàbriques es varen enfrontar als alemanys quan aquests varen entrar en els ravals obrers del sud.
Diari del Tercer Reich 