Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Des de Poltava, on hi havia tingut que aterrar quan tornava al quarter general de Rastenburg després de visitar al Grup d’Exèrcits del Sud perquè s’havia perdut la ciutat de Rostov, Adolf Hitler va publicar una nova ordre anomenada La Simplificació i Increment de l’Eficiència de la Producció d’Armaments, redactada pel general Georg Thomas, on ordenava una reducció de l’enorme varietat d’equips que es produïen per una millora de la productivitat a les fàbriques alemanyes. El dictador exigia la simplificació i l’augment del rendiment de la producció armamentista i va afegir que a partir d’ara la utilitat, una fàcil producció i l’estalvi de material tenien prioritat davant l’estètica i altres demandes que no eren requisits per la batalla.

A Alemanya:

Walther Funk va indicar que el terme “estranger” incloïa també els territoris ocupats per tropes alemanyes, especialment el Govern General i els territoris d’Ostland i Ucraïna.

---

Hiroshi Oshima es va tornar a presentar en el Ministeri d’Afers Exteriors alemany per negociar un acord entre els dos països alhora d’atacar a Estats Units, però allí li varen demanar que esperés uns quants dies més perquè Hitler encara era a Rastenburg i no se l’esperava a Berlín fins a finals de setmana. 

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, els soldats alemanys estaven esgotats; patien les baixes temperatures i la neu, i ja no podien continuar avançant tot i que tenien Moscou a la vista. Les divisions panzer 3º i 4º del coronel general Heinz Guderian no varen poder continuar amb el seu avanç del dia anterior per culpa d’una violenta nevada i el fort vent, a més de que el gel que hi havia en els camins els dificultava els moviments i finalment es varen veure obligats a aturar-se. Inclús el batalló de reconeixement de la 258º Divisió d’Infanteria, que el dia abans havia entrat a Khimki, el suburbi de Moscou, va ser atacat aquell matí per diversos tancs pesats i una força armada soviètica, composta de treballadors de fàbriques mobilitzats. 

En aquell precís moment, la 4º Divisió Panzer va destruir la via ferroviària Tula-Moscou i es va apoderar de sis canons per després dirigir-se a la carretera Tula-Serpukhov, però la falta de carburant i l’esgotament dels soldats va fer que també s’haguessin d’aturar. Fedor von Bock, que era el seu aniversari, feia 61 anys, li va comunicar a Alfred Jodl que les seves tropes estaven esgotades i que els instruments eren inexistents, però va afirmar que continuaven avançant a través de sang i foc perquè, segons ell, era millor dur la iniciativa que posar-se a la defensiva. Von Bock també va trucar a Franz Halder per comunicar-li que les avantguardes del 4º Exèrcit havien tingut que replegar-se perquè les unitats del flanc ja no podien avançar més i el va avisar de que s’apropava el moment que els seus homes cedirien. Quan li va demanar passar a la defensiva, Halder li va respondre que la millor defensa era mantenir-se en l’atac. 

Per la seva part, els soldats soviètics varen aprofitar les condicions climàtiques per defensar-se en els boscos i a les zones pantanoses.

Els alemanys ja es començaven a conscienciar de que potser la Batalla de Moscou no aniria tal i com els hi prometien. El capità Wilhelm Hosenfeld, un oficial de l’Estat Major de la Wehrmacht a Varsòvia, va escriure que veia impossible que les tropes alemanyes poguessin conquerir la ciutat de Moscou, tot i estar a només 32 quilòmetres de la ciutat, per culpa de la falta de provisions. Hosenfeld també va anotar que en aquella guerra s’havien sacrificat milions de vides de nois joves per un suposat bé de la nació alemanya i que estava horroritzat per la brutalitat de l’Exèrcit, de la propaganda racista de Hitler i de les seves ordres de deixar morir de gana a la gent dels pobles que conquerien. 

A Itàlia:

A Roma, l’ambaixador japonès es va reunir amb Benito Mussolini per explicar-li que les negociacions amb Washington havien anat malament i que estaven en punt mort. L’ambaixador li va recalcar la clàusula del Pacte Tripartit (si un país estava en guerra amb un altre els altres aliats havien d’ajudar-lo) i li va sol·licitar que quan comencés el conflicte amb els nord-americans declaressin la guerra d’immediat als Estats Units. Mussolini li va respondre que no tindria cap problema en declarar la guerra als nord-americans, però li va dir que no sabia què dirien els alemanys sobre una guerra amb els Estats Units. Al cap d’una estona, el comte Galeazzo Ciano va dir que el president Franklin Delano Roosevelt havia tingut èxit amb la seva maniobra de trencar les negociacions amb els japonesos, ja que no podia entrar a la guerra de seguida i directament (el Congrés i els nord-americans volien que Estats Units continués com un país neutral) i, d’aquesta manera, va assegurar que agafaria una drecera deixant-se atacar pels japonesos.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, els generals polonesos Wladislaw Sikorski i Ladislas Anders es varen reunir amb el dictador Iosif Stalin per mirar d’esbrinar el destí dels 4.000 oficials que trobaven a faltar entre ells. El que no sabien els polonesos, igual que la resta del món, era que aquests oficials havien sigut assassinats pels soviètics durant l’ocupació de Polònia. Sikorski li va explicar que tenia en el seu poder la llista incompleta dels 3.845 oficials que havien sigut deportats a la força i que en l’actualitat es trobaven en les presons i en els camps de treball soviètics. Stalin li va dir que era impossible, que l’amnistia havia sigut de caràcter general i universal, i va assegurar que havien d’haver fugit. No creient-se’l, Sikorski li va replicar dient-li que era totalment impossible que tots aquells homes haguessin fugit, però Stalin es va mostrar ferm amb la seva resposta i li va contestar que s’havien posat en llibertat i que havien de ser a les seves llars i va donar per acabada la reunió. Aquells polonesos que trobaven a faltar havien sigut assassinats per ordres del Kremlin en el bosc de Katin.

En els Estats Units:

A la Casa Blanca, Roosevelt es va reunir amb el seu amic Stanley Jones, que aquest feia uns dies s’havia reunit amb uns diplomàtics japonesos al restaurant Purple Iris. Jones, conegut per ser un predicador metodista, li va parlar de la reunió que havia mantingut amb els japonesos i li va comunicar que creien que seria important que enviés un missatge personal a Hirohito per tal de reprendre negociacions. El President li va confessar que ell també havia pensat en aquesta idea, però que creia que abans hauria de parlar amb els negociadors japonesos a Washington. Jones li va explicar que la seva proposta provenia de l’Ambaixada japonesa. Roosevelt li va dir que en aquestes condicions podia negociar, però Jones li va aconsellar que no enviés el missatge a través del ministre Hiroshi Oshima perquè considerava que s’havia d’enviar directament a l’Emperador, tot i que desconeixia com fer-ho. El President li va dir que enviaria el missatge a través del seu ambaixador a Tòquio, Grew, perquè tenia dret a sol·licitar una audiència amb el cap de l’Estat. Si no tenia resposta en 24 hores, pensava entregar el missatge a la premsa per tal de forçar una resposta. Jones li va demanar que en cap condició expliqués que el diplomàtic japonès Gwen Terasaki era un dels que havia fet aquesta proposta. El President li va prometre que el seu secret estaria salvat.

Al mateix temps, Washington va accedir a informar a l’estació de Pearl, a Hawaii, de que els japonesos havien ordenat a totes les seves missions diplomàtiques destruir els codis i xifres. El telèfon que la FBI havia pinxat en el despatx del cònsol japonès a Honolulu va confirmar que a ell també l’hi havia arribat l’ordre de cremar els seus codis.