Dissabte:

En el front oriental:

En el sector nord:

A prop de Leningrad, els alemanys i els soviètics varen tenir que lluitar sobre una capa de neu de fins a dos metres i sota una temperatura de 38 graus sota zero.

En el sector central:

En la Batalla per Moscou, les temperatures eren molt baixes, inferiors els 30 graus sota zero, i l’exèrcit alemany no estava preparat per suportar-les; molts soldats només tenien l’uniforme que portaven a l’estiu i es van haver de desfer de molts instruments de guerra per congelació. Després de veure que no podien continuar així, Adolf Hitler va donar l’ordre de posar fi a l’ofensiva de la Wehrmacht a Moscou i d’aquesta manera els soldats alemanys es varen aturar a les portes de la capital soviètica. L’Exèrcit estava esgotat i no tenia les suficients forces ni recursos per entrar a la capital, tot i que estaven a menys de 32 quilòmetres i, fins hi tot, algunes unitats de reconeixement havien entrat als ravals de la ciutat. Però els alemanys estaven defensant un immens territori que començava a les afores de Rostov, des del mar d’Azov, al sud, i anava cap a Tula, Moscou, Kalinin i arribava fins a Leningrad.

Després d’aturar-se, els alemanys varen haver de fugir davant l’amenaça dels tancs i els batallons russos, i mentre fugien deu exèrcits soviètics es varen llançar contra les forces alemanyes. El general soviètic Gregory Zhukov, amb 100 batallons i 40 divisions siberianes, i amb la incorporació del 30º Exèrcit i el nou 1º Exèrcit d’Assalt va començar la contra-ofensiva soviètica al llarg de més de 300 quilòmetres de la línia del front, en el flanc nord de la franja Kalinin-Klin, que va fer retrocedir als alemanys, que llançaven desesperats bona part de l’equipatge que portaven. Molts soldats alemanys varen morir mentre fugien. Heinz Guderian va reconèixer que l’atac a Moscou havia fracassat i que havien patit una derrota.

Tot i l’atac soviètic i el fet d’arribar a 38 graus sota zero, el 9º Exèrcit alemany va contraatacar a Kalinin amb el suport del 3º Grup Panzer i va obligar al 31º Exèrcit soviètic a tornar-se a replegar a l’altra banda del riu Volga. En l’atac, la 250º Divisió soviètica va ser totalment derrotada i va tenir que retirar-se del combat.

Els soldats alemanys, en general, començaven a està molt desil·lusionats; s’havien perdut moltes vides des de l’ocupació alemanya en territori soviètic i anaven veient com les ordres que venien de Berlín o del quarter general de Rastenburg eren cada cop més brutals. A molts presoners soviètics se’ls deixava morir de gana i molts soldats, obeint les ordres, tenien un tracte cruel i inhumà envers a la població russa. El 40 % del territori de la Unió Soviètica estava sota domini del Reich en aquells moments i ciutats com Leningrad, que es defensava dels alemanys, la població s’estava morint de gana per la falta de subministrament.

En el Reich:

A Alemanya:

En un informe de la ciutat de Minden, que explicava els rumors que corrien per Alemanya i analitzava la moral de la població, destacava la gran preocupació d’una gran part de la població sobre l’evacuació dels jueus. Es senyalaven dos punts de vista: la possibilitat de represàlies per part de l’estranger, sobretot d’Estats Units, ja que creien que el pogromo de la Kristallnacht, la Nit dels Vidres Trencats, havia danyat la imatge alemanya i, en segon lloc, un punt de vista més humanitari, que deia que estaven sent massa durs amb els jueus i que molts sabien que molts d’ells no sobreviurien en els seus viatges a l’Est en ple hivern. Només el tercer i últim paràgraf de l’informe afegia l’annex que parlava de la Qüestió Jueva, i deia que l’acció era totalment aprovada perquè quedava destacada dins del sentiment d’identitat alemany.

A Polònia:

En el camp d’extermini de Chelmno es varen posar en funcionament les camionetes de gas que matarien a milers de jueus. Al mateix temps, els alemanys li varen demanar a Chaim Rumkowski que preparés a 20.000 jueus del gueto de Lódz per treballs a l’exterior del gueto, tot i que en realitat els enviarien a aquells camions. Al final la xifra es va reduir a 10.000.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va declarar la guerra a Finlàndia, Hongria i Romania. Els britànics varen declarar la guerra als finlandesos per la seva política agressiva respecte a la Carèlia oriental soviètica.

En els Estats Units:

A les nou de la nit, el president Franklin Delano Roosevelt, tal i com l’hi havien demanat feia uns dies, va fer una crida a l’emperador Hirohito per la conservació de la pau entre els dos països. El president nord-americà el va advertir de que un atac japonès al sud-est asiàtic crearia una situació impensable. Durant aquell matí, l’Almirallat britànic havia informat al president Roosevelt de que una important flota japonesa posava rumb a l’istme de Kra, via golf de Siam, maniobra que permetia preveure un primer atac contra Tailàndia i, molt probablement també contra Malàisia.

Però els japonesos no varen escoltar la crida del President i, en aigües de Hawaii, totes les embarcacions japoneses que es dirigien a Pearl Harbor per atacar-la l’endemà varen omplir els dipòsits de combustible. Poc després del migdia es va llegir a les tripulacions el missatge de l’emperador seguit d’una ordre de l’almirall Isoroku Yamamoto que deia que el destí de l’Imperi depenia d’una sola batalla. Llavors, les embarcacions varen agafar un rumb de 180 graus, en línia recte cap al sud, i es varen dirigir cap al punt fixat pel llançament dels avions. L’esquadrilla ja estava a 800 quilòmetres del seu objectiu en aquells moments. Poc abans de mitjanit, Tòquio va retransmetre una informació pels almiralls Genda i Fuchida que deia que a Hawai encara no havien col·locat els globus de protecció per tallar el pas dels bombarders nord-americans.

A aquella hora, els oficials dels serveis d’informació del Departament Naval varen redactar els seus últims informes sobre la posició de les principals nau japoneses. La majoria, segons varen anotar, es trobaven en els ports japonesos, inclosos tots els portaavions i les altres embarcacions de guerra. Però el Departament Naval també va informar al president Roosevelt i a Cordell Hull de la destrucció dels codis de l’Ambaixada japonesa. A més, el Departament Criptogràfic de l’Armada, una treballadora del FBI va traduir un missatge interceptat entre Tòquio i el cònsol japonès a Honolulu que revelava la imminència de l’atac. Els japonesos preguntaven a un suposat agent sobre la disposició de les embarcacions i els avions en la base i el temps meteorològic. Des de Honolulu s’emetia una resposta sense sentit en la que es parlava de flors. Alarmada, a les tres de la tarda va presentar la traducció del missatge al cap del Departament poc abans de que aquest acabés la seva jornada laboral, però aquest va deixar l’assumpte perquè creia que no hi havia elements suficients per investigar i va preferir marxar i gaudir del cap de setmana. Tot i això, Roosevelt va rebre a dos quarts de deu de la nit a la Casa Blanca, a un oficial de la Marina que portava la traducció dels tretze primers fragments del missatge del govern japonès. Era un missatge del Ministeri d’Afers Exteriors japonès al seu ambaixador a Washington que acabava amb una declaració de guerra. El missatge havia de ser entregat 30 minuts abans de l’atac a Pearl Harbor. Roosevelt, que estava reunit amb Harry Hopkins, li va admetre que els japonesos els hi declararien la guerra.

Precisament, el personal japonès de l’Ambaixada japonesa va assistir a un dinar de comiat a l’Hotel Mayflower de Washington. Després de la festa, que es va allargar fins més enllà de la tarda, Kato va passar a màquina la primera part de la declaració de guerra de Tòquio.

---

A Califòrnia, de 30 bombarders B-17 només 12 es varen enlairar rumb a Pearl Harbor, on hi arribarien l’endemà durant l’atac japonès. Els nord-americans haguessin pogut preveure l’atac japonès i, a la vegada, defensar-se o anul·lar-lo però varen cometre greus errors. Tot i saber que havien d’estar en alerta per un possible atac, els militars encarregats de fer les verificacions no varen canviar els seus plans i varen sortir a la nit a gaudir amb la resta dels seus companys pels carrers de més mala fama de la ciutat. Però els errors no només es varen cometre a Hawai.

---

Vannevar Bush, president del departament d’investigació científica i innovació, va explicar en els seus col·legues que Roosevelt havia acceptat augmentar el crèdit i el personal per crear una secció d’urani en el comitè nacional d’investigació científica a Washington per la investigació atòmica.

A Japó:

Hideki Tojo va donar noves instruccions a l’ambaixador Hiroshi Oshima perquè evités tant com sigui possible un conflicte armat amb la Unió Soviètica i li va ordenar que negociés amb el govern alemany per tal de que no els fessin declarar la guerra als soviètics. Havia d’explicar-li a Joachim von Ribbentrop, que les embarcacions nord-americanes que arribaven amb ajuda a la Unió Soviètica no portaven res de gran valor i que si declaraven una guerra contra Estats Units s’apoderarien d’aquestes embarcacions. Tot i això, si Von Ribbentrop exigia una garantia explícita en aquest sentit, l’ambaixador havia d’acceptar en nom del govern japonès el compromís d’impedir tot el trànsit de material de guerra nord-americà cap a la Unió Soviètica per aigües japoneses. Si el govern alemany volia explícitament l’entrada de Japó a la guerra i d’un tractat comprometent-se a no concloure la pau per separat, els japonesos “no podrien”, segons Tojo, fer cap altra cosa que aplaçar la conclusió de l’acord amb els alemanys.

A l’oceà Índic:

Un avió Hudson d’exploració marítima, amb base a Malàisia, va descobrir la principal força amfíbia japonesa navegant cap a l’oest, en direcció a Malàisia. Llavors, el comandant de la Força Z, Tom Phillips, va tornar immediatament a Singapur amb avió i el cuirassat Repulse va rebre l’ordre de tornar quan estava navegant cap a Austràlia.