Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler estava convençut de que els soviètics no tenien més tropes per lluitar, tot i que tenia informes dels seus generals que deien que encara tenien grans reserves. Es creia que els números eren exagerats. Deixant-se endur per la seva intuïció, el dictador va emetre la Directriu número 39 en la que establia les bases per defensar-se del contraatac soviètic del 5 de desembre a les portes de Moscou i per protegir-se del fred. Llavors, el líder alemany va dir que els treballadors joves catalogats com a essencials per lluitar serien alliberats del seu treball i substituïts per presoners i treballadors civils russos. A continuació, l’Alt Comandament i les Forces Armades varen emetre totes les ordres de Hitler.
Després, el dictador es va reunir amb el Gran Muftí de Jerusalem, Haj Amin el Hussein. (segons el Diari de Joseph Goebbels).
A la nit, Hitler va ordenar que els submarins alemanys enfonsessin als vaixells nord-americans, ja que sabia que ara declararien en breu la guerra a Estats Units.
En el camp d’extermini de Chelmno, els alemanys varen assassinar per primer cop en aquest camp als jueus en dos furgons especials Dodge. Els jueus, que provenien de Lódz, varen ser despullats prèviament a la mansió sense separar-los per sexes i els varen obligar a deixar els seus objectes de valor, que uns treballadors polonesos recollien amb cistells. Un cop nuus, se’ls va portar per un passadís cap a una rampa que els conduïa a on estaven aparcats aquests dos camions Dodge modificats amb les portes obertes. La rampa estava tancada pels dos costats per una tanca de fusta que arribava fins les portes dels camions. Llavors els varen obligar a entrar en grup en els camions i allí se’ls va matar a través del gas. En general, els jueus varen entrar en els furgons de manera ràpida i obedient perquè no s’esperaven el què passaria després. Els qui s’ho veien a venir eren colpejats pels treballadors polonesos. Els cadàvers varen ser enterrats en el bosc, a uns pocs quilòmetres del lloc. Les SS varen assassinar a Chelmno des d’aquest dia fins l’11 d’abril de 1943 a 600.000 jueus.
A Alemanya:
A Berlín, a la matinada, Joachim von Ribbentrop va trucar de forma eufòrica al comte Galeazzo Ciano per comunicar-li l’atac japonès del dia anterior. Eufòric com el ministre d’Afers Exteriors, Goebbels va dir en una conferència de premsa que l’objectiu alemany ja no es tractava en arribar a Moscou, fent referència de que també s’havia d’atacar a un nou enemic, els Estats Units. Tot i que la majoria dels jerarques nazis estaven entusiasmats amb la guerra contra els nord-americans, el general Franz Halder va comentar que aquell dia Hitler encara confiava en arribar en un acord amb la Gran Bretanya, la principal força aliada dels nord-americans.
A la una del migdia, Von Ribbentrop es va tornar a reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima per dir-li que Hitler estava estudiant en aquell moment en una conferència la millor manera des del punt de vista psicològic de declarar la guerra als Estats Units. El ministre també el va informar de que Hitler havia donat l’ordre a la Kriegsmarine d’enfonsar a les embarcacions nord-americans en qualsevol lloc on fossin trobades.
L’endemà s’havia de celebrar la Conferència de Wannsee, però per culpa de l’atac de Pearl Harbor es va decidir posposar. L’equip de Reinhard Heydrich va trucar a tots els convidats i la Conferència es va posposar en vista que era probable que a ell i a altres participants els convoquessin a la sessió del Reichstag. La Conferència es va celebrar el 20 de gener de 1942.
A Letònia:
Com el dia anterior, els col·laboracionistes de Viktor Arajs varen ajudar als alemanys a afusellar a milers de jueus del gueto de Riga en el bosc de Rumbala per tal de deixar lloc pels jueus alemanys deportats, que molts d’ells també varen morir en aquells assassinats. Des del 30 de novembre fins al 9 de desembre, els alemanys varen matar a més de 25.000 jueus de Riga. Només uns quants homes varen ser enviats a Alemanya com operaris fabrils.
En el front oriental:
El comunicat del 33º Exèrcit soviètic deia que la 1º Divisió d’Infanteria havia fet 100 presoners alemanys, els quals havien afusellat per ordre del comissari polític divisionari davant la complicada situació.
En el sector nord:
Les tropes soviètiques varen aconseguir introduir-se a Leningrad.
En el sector central:
La baixa pressió va dur al desgel i, aquell fet, amb les temperatures diürnes a 4 graus positius, va provocar que les tropes soviètiques aconseguissin els seus primers avanços de veritat. A la nit, Fedor von Bock va informar desesperat al OKH de que el Grup d’Exèrcits del Centre no podia resistir més.
Les conseqüències de l’atac de Pearl Harbor:
En el Congrés de Washington, a les 16:10 el president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, va prometre que es venjaria dels japonesos per l’atac del dia anterior. El discurs de Roosevelt, tot i ser breu, va ser interromput amb tanta freqüència pels aplaudiments que va tardar 10 minuts en acabar-lo. La frase més recordada i que va fer més fortuna: el 7 de desembre de 1941 serà recordat com el Dia de la Infàmia, va ser fruït d’una improvisació d’última hora. En el discurs original, el President deia:
Ahir, 7 de desembre de 1941, una data que serà recordada en la història mundial, els Estats Units d’Amèrica varen ser simultàniament i deliberadament atacats per forces aèries i navals de l’imperi japonès.
Poc abans d’entrar a la Cambra de Representants, Roosevelt va rellegir el seu discurs previst i, en aquell moment, va decidir fer-hi algunes correccions amb la seva pròpia ploma estilogràfica.
Després es va aprovar la declaració de guerra contra Japó per 470 vots contra 1, el de la pacifista Jeannette Rankin de Montana, que ja en la Primera Guerra Mundial, quan es va votar la declaració de guerra contra Alemanya, havia votat també en contra. En sortir del Capitoli, Rankin es va tenir que refugiar a una cabina telefònica per escapar-se dels periodistes i va tenir que ser rescatada per la policia.
Curiosament, Canadà va declarar la guerra a Japó unes quantes hores abans que els Estats Units. A més, els sindicats AFL i CIO varen assumir el compromís de renunciar a la vaga mentre durés la guerra.
Com el dia anterior a Los Angeles, la ciutat de San Francisco es va quedar parcialment a les fosques per si de cas. L’endemà, la premsa va difondre el rumor (fals) que avions japonesos havien sobrevolat el pont del Golden Gate, però que les llums dels reflectors els havien allunyat del seu objectiu.
L’encarregat de negocis alemany a Washington, Hans Thomsen, va informar en el seu govern, que Roosevelt s’havia abstingut de mencionar a Alemanya i a Itàlia en el seu discurs, fet que provava, sota el seu parer, que el President volia evitar un conflicte a l’Atlàntic. Aquella mateixa nit, Thomsen va enviar un segon missatge en el que va comunicar que considerava incert que Roosevelt demanés al Congrés una declaració de guerra contra l’Eix perquè els seus caps militars no volien combatre en dos fronts. Thomsen va assegurar que l’atac a Pearl Harbor significaria un alleugeriment per Alemanya, ja que obligaria a Estats Units a reduir significativament la seva ajuda a Gran Bretanya i a traslladar totes les seves activitats al Pacífic.
A Japó, els periodistes japonesos varen publicar la declaració de guerra del govern japonès. L’emperador Hirohito va rebre durant aquella jornada els primers informes de Pearl Harbor i en una reunió amb Kido i el general Sugiyama els va confessar que davant les bones notícies que havia rebut sentia que “els déus estaven de la seva part”.
A Xangai, la Xina, les forces navals japoneses varen desfilar pel carrer Nanjin per celebrar l’atac a Pearl Harbor. A partir d’aquest dia, tots els britànics que vivien a la ciutat xinesa varen ser declarats ciutadans de països enemics.
Les tropes japoneses de la 38º Divisió varen assaltar la base britànica de Hong Kong, que estava defensada per 12.000 soldats britànics i indis i la guarnició, a més de dos batallons canadencs que havien arribat feia poc. Els nipons també varen començar a envair la Xina que els faltava per ocupar, Birmània, Malàisia, Tailàndia i les illes del Pacífic i varen començar un devastador bombardeig a les zones nord-americanes de les illes de Wake amb 16 bombarders, destruint 8 dels 12 avions Wildcat disponibles pels nord-americans, però varen fracassar en el seu pla perquè pilots i artillers de la infanteria de marina nord-americana varen enfonsar o danyar a sis embarcacions japonesos. També varen assaltar Guam i varen amenaçar l’Índia i Austràlia. Els nipons volien ocupar Bangkok per fer servir el país com a trampolí per assaltar Birmània. Degut als atacs aeris japonesos, que havien destruït un cert número d’aparells a terra, la RAF va tenir que evacuar els seus aeroports del nord de Malàisia i varen cometre l’error de deixar la zona sense cobertura.
Mentre els japonesos desembarcaven a Tailàndia, Songkhla i Pattani, a l’istme de Kra, les divisions 5º i 18º del 25º Exèrcit japonès, uns 100.000 homes i un grup de tancs a les ordres del tinent general Tomoyuki Yamashita, van desembarcar a Kota Bharu, a l’extrem nord de Malàisia. L’objectiu de Yamashita era clar: Singapur. Les unitats índies que es varen oposar a l’avanç japonès varen ser superades per sorpresa dels britànics. A la tarda, Singapur va patir el primer bombardeig aeri. Per frenar als japonesos, l’almirall Thomas Phillips, el comandant de la Força Z, va salpar des de Singapur amb totes les seves embarcacions sense comptar amb les embarcacions de suport. La primera idea de Phillips era atacar les embarcacions japoneses a Kota Bharu, però llavors varen arribar notícies de nous desembarcaments japonesos a Singora, a 200 quilòmetres al nord de Kota Bharu, cap a l’istme que unia Tailàndia i Malàisia. Aquests desembarcaments varen ser considerats més seriosos i va modificar els seus plans. El nou objectiu de l’almirall era situar-se entre Nakhon i Singora per interceptar els combois japonesos per després enfonsar a Kuantan totes les embarcacions mercantils. Però els informes eren erronis i allí Phillips no hi va trobar res i, a la tarda, va tenir que fer tornar la seva Força Z al port, ja que havia deixat la zona de de Malàisia indefensa amb l’únic suport aeri d’un esquadró de caces obsolets Brewster Buffalo amb base a Singapur, que era massa lluny, en el sud de la península de Malàisia. Estava previst que la Força Z arribés al matí del 10 de desembre de 1941.
A les Filipines, a dos quarts de tres de la matinada, els aparells de reconeixement de la base Clark varen detectar els moviments dels combois de les tropes japoneses i dels avions japonesos a les aigües del sud de les illes. Llavors es va informar de l’atac rebut el dia anterior a Pearl Harbor i, d’immediat, es va preparar una expedició de càstig des de Formosa. Però els japonesos varen arribar abans i varen destrossar els avions nord-americans a terra. A Clark, on Douglas MacArthur només disposava de 35 bombarders B-17, 130.000 soldats nord-americans i filipins i un centenar de tancs per protegir l’illa, els japonesos van destruir 18 B-17 i 56 avions de combat (53 caces P-40 i 3 caces P-35). En canvi, els nord-americans van destruir només set avions japonesos. Des de Londres, el govern britànic, que també va declarar aquell dia la guerra a Japó, va fer desembarcar les seves tropes a Luzon, al nord de Filipines, i varen atacar a Malaca.
A Japó:
A Tòquio, Hideki Tojo es va reunir amb l’ambaixador alemany, el general Eugen Ott, per comunicar-li que ara el govern japonès esperava que Alemanya declarés aviat la guerra a Estats Units.
A Líbia:
Erwin Rommel va decidir finalment retirar les seves unitats, molt debilitades, dels voltants de Tobruk, que havia sigut alliberada pels britànics. A partir de llavors retrocedirà terreny.
Diari del Tercer Reich 