Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler confiava que el president Franklin Delano Roosevelt declarés la guerra a Japó perquè pensava que si els japonesos entraven en el conflicte l’ajudarien a atacar a la Unió Soviètica i els anglosaxons haurien de lluitar en una guerra en dos fronts. Però el dictador va amonestar durament a Hans Thomsen, l’encarregat de negocis alemanys a Washington, per les seves indiscrecions, que, segons Hitler, podrien alertat al govern nord-americà. Precisament, aquell dia Joachim von Ribbentrop va redactar el text oficial de la declaració de guerra, que es proposava entregar a l’encarregat de negocis a la capital nord-americana el dia següent a dos quarts de tres del migdia. El ministre acabava el seu missatge amb una recomanació: evitar tot contacte amb el Departament d’Estat abans de l’entrega del document final a Cordell Hull perquè es volia evitar que els nord-americans se’ls avencessin en la declaració de guerra.

Els alemanys ho tenien tot preparat per la guerra contra els nord-americans. Un memoràndum de l’Oficina d’Estrangeria firmat pel sotssecretari Ernst Woermann senyalava que tots els corresponsals nord-americans a Alemanya serien arrestats com a represàlia. L’única excepció va ser Guido Enderis, corresponsal en cap a Berlín del The New York Times, ja que segons Woermann havia mostrat proves d’amistat cap a Alemanya.

A Alemanya:

El bisbe Theophil Wurm, en nom de l’Església de la Confessió, va entregar en el secretari d’Estat, Friedrich Kritzinger, un memoràndum dirigit a Hitler en que l’advertia que la propaganda enemiga aprofitava les mesures que havia pres per eliminar als malalts mentals i el dur tracte contra els no aris, inclosos els que s’havien adherit a la fe cristiana. No hi va haver resposta.

---

Wolfram Sievers es va reunir amb l’antropòleg Bruno Beger perquè fes un estudi antropològic dels jueus. Beger li va dir que per buscar les característiques que definien i identificaven a la raça jueva seria necessari disposar d’una col·lecció de cranis jueus que inclogués a individus pertanyents a comunitats jueves de zones llunyanes de la Unió Soviètica. L’antropòleg va comentar-li que necessitaria un mínim de 120 cranis per dur a terme les seves investigacions. A continuació, Sievers i Beger varen estudiar les diferents formes per com aconseguir aquells cranis i Sievers va mencionar que els podria ajudar August Hirt, que treballava com a director de l’Institut Anatòmic d’Estrasburg.

Al mateix temps, segons un informe oficial del Govern a Baviera, la majoria de la població estava a favor de deportar als jueus.

En el mar de Xina:

En aigües de Malàisia, Thomas Phillips, el comandant de la Força Z conegut amb el sobrenom de Tom Thumb per la seva alçada (li tenien que posar una caixa en el pont de comandament perquè si enfilés per poder veure-hi millor), va rebre informes falsos de nous desembarcament a Kuantan, molt al sud dels primers atacs japonesos, i després de llegir-los va decidir canviar de rumb per atacar les embarcacions japoneses a Kuantan. Però l’almirall no va informar a Singapur d’aquest moviment. A la nit, la Força Z estava navegant sola quan, a les tres de la matinada, un altre submarí japonès els va descobrir i va llançar els seus torpedes, tot i que cap va tocar al seu objectiu. A partir de la informació del submarí, el reconeixement aeri japonès va intentar trobar la Força Z un cop més, però va fracassar degut al canvi de rumb posterior de l’almirall Phillips cap a Kuantan. A un quart d’onze, el Prince of Wales, de 35.000 tones, i el Repulse, de 26.500 tones, i les embarcacions escortes varen ser de nou localitzats pels japonesos mentre navegaven cap al sud de la costa malaia, a uns 120 quilòmetres al sud-est de Kuantan, en busca dels suposats combois de desembarcament japonesos.

Pocs minuts després, els radars de les naus britàniques varen detectar la força aèria japonesa que s’acostava i varen fer sonar les alarmes. Però era massa tard i, a les onze del matí, van ser atacats per 88 avions japonesos, 34 bombarders amb base a terra i 51 torpeders procedents del sud d’Indoxina, amb base a Tailàndia. Per intentar defensar-se i esquivar els atacs, els cuirassats varen moure’s fent cercles. La majoria dels bombarders japonesos es varen concentrar en un petit cuirassat que navegava a popa del Repulse. Després d’atacar-lo durament el varen tocar fins a forçar-lo a reduir la velocitat. Quinze minuts després va arribar una altra onada d’avions, aquest cop torpeders. El cuirassat va tornar a ser tocat de nou i la seva velocitat es va reduir encara més, fins que va començar a enfonsar-se. També el Repulse va rebre l’impacte dels torpedes, que varen danyar el seu timó i el varen forçar a navegar en cercle. Per la seva part, el Prince of Wales zigzaguejava per evitar més danys mentre els japonesos seguien atacant-lo. A les 12:35, el Repulse va rebre un altre impacte i finalment es va enfonsar. El capità Tennant va ordenar en els seus homes que abandonessin l’embarcació, però ell es va negar a deixar-la fins que els seus oficials el varen tenir que arrossegar. Amb el Repulse fora de combat, els japonesos varen començar un atac final amb els seus bombarders contra el Prince of Wales, que va ser tocat per cinc torpedes i, a les 12:44, va ser atacar per bombarders convencionals. Només una bomba va fer impacte, però va ser suficient per travessar la coberta de l’embarcació i causar una matança a la infermeria. Veient que també serien enfonsats, Phillips va donar l’ordre d’abandonar el vaixell. El destructor Express es va apropar de seguida que va veure les intencions del comandant per recollir a la tripulació. El capità Leach i l’almirall Phillips es varen enfonsar amb l’embarcació a les 13:20. Mitja hores després varen arribar des de Singapur els caces Buffalo, però els japonesos ja s’havien retirat després de senyalar que podien recollir els supervivents. El Repulse va perdre 513 homes i el Prince of Wales 327. Només quatre avions japonesos varen ser destruïts.

A Tailàndia:

Les forces japoneses varen ocupar Bangkok.

En el Pacífic:

Els japonesos varen atacar les zones nord-americanes de les illes de Wake i Guam, i varen desembarcar a Luzon, al nord-oest de Filipines, que estava mal defensada, i a la badia de Manila, que ja era indefensable. A Guam, els nord-americans es varen rendir perquè no estaven preparats per resistir. 

En el front oriental:

En el sector central:

En la Batalla de Moscou, els soviètics, amb els carros de combat i la cavalleria del 20º Exèrcit, que feien tots els possibles per allunyar els alemanys de la capital soviètica aprofitant unes condicions climatològiques favorables per ells i molt contràries per als alemanys, varen sobrepassar la carretera que anava de Moscou a Leningrad, més enllà de Klin, la principal ruta d’escapament del 3º Grup Blindat, al nord-oest de Solnechogrosk, a 65 quilòmetres al nord-oest de Moscou.

Al mateix temps, al sud de Moscou, el 1º Cos de Cavalleria de la Guàrdia del general Pavel Belov va aconseguir obrir camí fins a Stalinogorsk, tallant la via de retirada de diversos elements del 2º Exèrcit Panzer del coronel general Heinz Guderian.

En el sector sud:

El Front Sud-oest soviètic va aconseguir obrir un forat de 25 quilòmetres d’amplada en les línies de front del 2º Exèrcit alemany i va sobrepassar les 45º i 134º divisions d’infanteria alemanyes. 

A Líbia:

Les forces britàniques varen reconquerir Tobruk.