Diumenge:

La mort del doctor Fritz Todt:

A la una de la matinada, Albert Speer es va reunir amb Adolf Hitler a Rastenburg, Prússia Oriental. Hitler estava de molt mal humor amb el seu ministre d’Armament, Fritz Todt, i va parlar amb Speer dels seus projectes de reconstrucció de les ciutats de Berlín i Nuremberg per oblidar aquella picabaralla. A mesura que anaven parlant dels seus projectes arquitectònics, Hitler s’anava animant. Quan varen acabar de veure els projectes, Hitler li va fer preguntes sobre l’estada de Speer en el front oriental, concretament a Ucraïna, i varen allargar la trobada fins a les tres de la matinada. Quan s’estaven acomiadant, Speer li va explicar que a les vuit del matí viatjaria amb l’avioneta del ministre Todt cap a Berlín. Llavors, sembla ser, que Hitler li va fer cancel·lar el viatge amb Todt. Tot i que el motiu oficial de la cancel·lació del viatge de Speer era que l’avioneta havia de sortir al cap de cinc hores i Speer encara no havia anat a dormir preferint viatjar més tard en un altre avió, costa de creure que aquell canvi només s’hagués fet per aquest motiu. El que sí sabem segur és que en aquelles hores intempestives, Speer, que estava esgotat, va deixar un missatge al seu amic Todt per comunicar-li que renunciava al vol perquè necessitava descans.

A les vuit del matí, Todt va pujar al bimotor Heinkel 111 modificat que l’havia de dur a Munic, però, tot just enlairar-se, a uns 30 o 400 metres de terra, l’aparell va girar bruscament, es va dirigir de nou cap a terra o bé va explotar o bé va caure explotant al xocar contra el terra. Todt i tota la tripulació que viatjaven a l’aparell varen morir. Els passatgers estaven tan cremats que va resultar difícil identificar-los.

Al cap d’uns minuts es va informar al quarter general de l’accident. Speer en aquells moments estava dormint quan Karl Brandt va trucar-lo per telèfon per comunicar-li la notícia. En saber que el doctor Todt era mort va tenir un fort sentiment de tristesa, ja que havien arribat a tenir una bona relació d’amistat; els dos compartien diferents aficions i odiaven al secretari Martin Bormann. En el menjador del quarter general es va fer un esmorzar per parlar sobre qui havia de succeir el doctor Todt com a ministre, però el problema que tenien era que Todt havia ocupat masses càrrecs; era el director de les comunicacions per carretera, cap de les canalitzacions, cap de les centrals d’energia, era delegat de Hitler, era ministre d’Armament i Munició de l’Exèrcit i, a més, dirigia el departament de construcció del Pla Quadriennal del ministre Hermann Göering, on havia creat l’Organització Todt, que havia construït la Línia Sígfrid, els refugis submarins a l’Atlàntic, carreteres en els països ocupats des del nord de Noruega fins a la França meridional i a la Unió Soviètica. Per tant era un home insubstituïble. Speer ja va preveure en aquell moment que li demanarien que assumís alguna de les tasques de Todt. 

A la una del migdia, Hitler va cridar a Speer perquè es reunís amb ell en el seu estudi. Era la primera persona que rebria en aquell dia. El dictador estava seriós i el va rebre de forma oficial i no amistosa, tal com fins llavors ho solia fer amb ell. Només veure’l li va comunicar que ell seria el successor del doctor Todt en el Ministeri d’Armament i Munició i li va dir que no volia discutir-ho. Al principi Speer volia rebutjar aquella oferta, ja que ell no sabia res dels temes militars, però Hitler li va explicar que no tenia ningú més que pogués ocupar aquell càrrec i després d’assegurar-li que tindria la seva protecció i un tracte de privilegi li va ordenar que comencés a treballar en el seu nou Ministeri. Des d’aquell moment la relació que havien tingut aquells dos homes va canviar per sempre més. Hitler es va mostrar a partir de llavors molt més distant amb Speer i el va tractar com un ministre més dins del Reich. Després de mantenir unes paraules més i quan ja s’acomiadaven, l’ajudant de Hitler va anunciar-lo que Göering s’acabava de presentar i que volia ser rebut sense tenir cita prèvia. Hitler va acceptar rebre’l i li va demanar a Speer que es quedés una estona més.

Göering va entrar a la reunió i els va informar de que volia fer-se amb el càrrec del doctor Todt del Pla Quadriennal. Abans de l’accident del doctor Todt, Göering es trobava en la seva casa de caça a Rominten, a uns 100 quilòmetres del quarter general de Rastenburg, i va venir al quarter en un tren especial de seguida que va saber la notícia (A Speer el va sorprendre la rapidesa amb la qual va venir, ja que no havien passat ni unes quantes hores de l’accident). Després de rumiar-ho, Hitler li va afirmar que no acceptava de cap de les maneres que ell s’ocupés d’aquell càrrec i li va explicar que Speer portaria tots els càrrecs que fins llavors havia ocupat el doctor Todt. Consternat i empipat, Göering li va demanar que no l’obligués anar al funeral del doctor Todt, ja que no havia mantingut una bona relació. Al final hi va haver d’assistir, ja que era el segon home més important del Reich.

Més tard, el Ministeri de l’Aire va ordenar una investigació per determinar les causes de l’accident, però Hitler va fer tancar la investigació i va ordenar no parlar més de l’accident. La comissió havia suggerit que el pilot havia accionat per error un mecanisme d’autodestrucció, tot i que aquest mecanisme no existia en aquell aparell. Nicolaus von Below sempre va creure que les males condicions meteorològiques durant l’enlairament havien privat a l’inexpert pilot d’una bona visibilitat. Tot i que Hitler sempre va sospitar que l’accident no havia sigut casual i veia molt possible que els seus serveis secrets sabessin alguna cosa, no va voler que s’obrís una investigació. També s’ha comentat que Hitler estava al darrere de l’accident del doctor Todt, ja que aquest s’havia convertit en una nosa per ell perquè l’hi havia qüestionat les seves decisions, però segons alguns testimonis que estaven a prop d’ell, la pèrdua del doctor Todt el va commoure, ja que sentia admiració cap a ell i el necessitava per l’economia de guerra.

En el Reich:

A Polònia:

A Rastenburg, al migdia, Hitler es va reunir amb Speer i Heinrich Himmler i els va assegurar que la justícia alemanya encara no era bastant flexible i els va dir que havia sigut informat de que s’estaven produint molts robatoris per part de reincidents que només havien sigut castigats amb treballs forçats temporals i es va queixar de que les penes cap als lladres eren massa laxes i va defensar la pena de mort o l’enviament als camps de concentració per aquests individus. A continuació va explicar-los els seus plans que tenia per a l’Església catòlica i, sobretot, pels clergues. Hitler va dir aquesta frase en la reunió en referir-se a l’Església:

A ells (l’Església) els tocarà després i no m’ho pensaré dos cops. Els liquidaré, l’Església és un rèptil que aixeca el cap cada vegada que l’Estat es mostra dèbil, i que per tant els hem d’aixafar.

Hitler els va dir que havia arribat a la conclusió que tenia tres enemics que els englobava en el mateix sac; els jueus, el comunisme i l’Església. Aquest odi cap a aquests tres sectors era perquè estava influenciat en el llibre que havia llegit El bolxevisme de Moisés a Lenin escrit per Dietrich Eckart el 1920.

A la tarda, continuant reunit amb Speer i Himmler, Hitler els va assegurar que només Alemanya tenia una forma d’Estat a Europa semblant a la d’Estats Units i els va explicar el sistema parlamentari nord-americà afirmant que el president nord-americà tenia molt més poder del que tenia el Kàiser. Parlant del sistema britànic, el dictador va dir que la Cambra dels Lords no tenia influència i que el rei era l’únic guardià de la Constitució. A continuació els va explicar que per evitar crisis de dualitat ell havia reunit en la mateixa funció el càrrec de canceller i el de cap de l’Estat, però, sorprenentment, els va confessar que creia que el títol de Führer no havia de ser nomenat a títol vitalici i creia convenient que al cap de cert temps el cap de l’Estat cedís el seu lloc. 

---

Abans de dirigir-se a Rastenburg, Himmler es va despertar de bon humor perquè havia dormit molt bé; s’havia llevat a les nou del matí després d’haver anat a dormir a les deu de la nit, i li va agrair en el doctor Felix Kersten tots els seus tractaments. Himmler li va assegurar que necessitaria totes les seves forces perquè en les següents setmanes Suècia seria annexionada al Reich. El Reichsführer va indicar-li que les activitats d’espionatge estaven centrades en aquell país. A més, el cap de les SS li va assegurar que la premsa sueca era anti-alemanya (cosa que era certa) i que a part necessitaven més mineral de ferro. El doctor, que no estava gens d’acord amb aquell projecte, li va senyalar que els suecs no treballarien per als alemanys, però Himmler li va contestar que els hi obligarien per la força. Kersten va insistir-hi de que era una mala idea i que havien de continuar deixant Suècia en pau, però Himmler li va relatar que Göering estava molt interessat amb Suècia. El doctor li va replicar de que segurament deuria tenir interessos personals (La seva difunta esposa Carin Göering era sueca). En aquest punt Himmler li va donar la raó i li va dir que Göering, a qui va insultar dient-li porc estúpid, tenia les mans massa llargues.

A Alemanya:

A Berlín, Joseph Goebbels va criticar les relacions entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill.

En el front oriental:

En el sector nord:

Columnes soviètiques varen envoltar la Divisió SS Calavera i altres cinc de l’Exèrcit a la bossa de Demiansk, al sud-est del llac Ilmen. Els alemanys varen resistir gràcies a la persistència del cap divisionari Theodor Eicke.

En el sector sud:

A Yujnov, el 33º Exèrcit soviètic va quedar envoltat per l’exèrcit alemany.

A Singapur:

A la nit, tres divisions japoneses varen assaltar per ordres de Tomoyuki Yamashita al nord de Singapur des de Malàisia amb barcasses blindades i van reconstruir les carreteres que havien destruït els britànics el 31 de gener de 1942 perquè hi poguessin accedir els tancs nipons. A més, l’aviació japonesa va atacar amb contundència les bases aèries britàniques sense donar opció a la RAF a defensar-se. Es creia que es necessitaven 600 avions per resistir amb èxit a l’illa i només disposaven d’un centenar d’aparells. Després de l’atac només quedaven sis avions en condicions per volar. De seguida els japonesos varen obrir pas sense masses problemes i les unitats britàniques i índies no hi varen poder fer res.

A les Filipines:

A Batan, després d’intentar desembarcar cinc vegades a la costa oest, on hi havia la línia defensiva nord-americana, tots els grups d’assalt japonesos havien sigut eliminats i només tres batallons d’infanteria mantenia el front. Però, per la sort dels japonesos, els nord-americans no sabien la debilitat d’aquells moments dels japonesos. Aprofitant el caos, el president filipí Manuel Quezón va proposar als Estats Units la independència del seu país, la retirada tant de les forces japoneses com de les nord-americanes i la dissolució del propi exèrcit filipí. Els nord-americans varen rebutjar la proposta.