Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, al migdia, Adolf Hitler va criticar durament l’Església dient que aquesta religió ja només interessava a una desena part de la població del planeta i va afirmar que molts pocs dels que deien ser bons catòlics se la creien i els va definir com estúpids. Llavors va criticar el paper del clergat en la Guerra Civil espanyola dient que podien haver dit durant aquells dies:

Ens defensarem amb el poder de l’oració.

Per Hitler, la realitat era que els clergues havien preferit pagar molts diners als infidels, els nazis, per tal de que l’Església es pogués salvar. El dictador va criticar que “homes intel·ligents” poguessin creure en aquestes “supersticions” i va afirmar que no podia admetre que en el curs de la història haguessin mort centenars de milers de persones per aquesta religió. Es va mostrar orgullós d’estar allunyat del món catòlic, de qui va dir que estava basat en grans mentides, i va recordar que el 21 de març de 1933 no havia volgut participar en les cerimònies religioses organitzades a Potsdam en la inauguració del nou Reichstag. Amb fanfarroneria a la boca, va explicar que la seva presència a la Terra era providencial i va afirmar que era degut a la voluntat d’un ésser superior. Després de d’acusar l’Església de traficar amb les ànimes, va assegurar que estaven vivint el final de la “malaltia” del cristianisme, tot i que va lamentar de que no veuria en vida el final d’aquest període perquè esperava que tardés entre 100 i 200 anys. Comparant un cop més cristianisme, bolxevisme i els jueus, Hitler va exclamar que el món jueu-bolxevic havia de desaparèixer. 

A la tarda, Hitler va explicar-los que necessitava un governador per Bèlgica com Arthur Seyss-Inquart i els va explicar que havia pensat amb Jury pel càrrec. Després d’afirmar que els monarques quan arribaven a certa edat es tornaven molestos, va criticar que Leopold III continués portant la corona. A continuació els va anunciar que en breu tindrien a París un segon govern francès, tot i que va criticar que Otto Abetz s’inclinava massa en la col·laboració per culpa de la seva esposa, que era francesa, i va defensar ocupar el màxim de temps la capital francesa enlloc de crear un govern francès col·laboracionista. A continuació, Hitler va critica que Heinrich Himmler defensava amb massa èmfasis la política d’Enric Lleó perquè havia mirat d’ocupar les terres de l’Oest enlloc de les de l’Est com ell desitjava. Per acabar, Hitler va demanar atacar amb més duresa als britànics a través de la propaganda difonent tota classe d’eslògans simples.

A la nit, Hitler els va comentar en el seu entorn que la gran idea de Max Amann havia sigut assegurar l’existència financera de la Völkischer Beobachter gràcies als beneficis realitzats per les edicions del NSDAP i li va agrair el seu suport financer durant l’època que havia estat tancat a la presó de Landsberg el 1924. 

---

Heinrich Himmler i l’empresa I.G. Farben varen firmar un contracte on es posava a disposició de la fàbrica a Monowitz, a prop d’Auschwitz, fins a 30.000 presoners del camp de concentració. Els presoners treballarien d’entre deu i onze hores a l’estiu, i nou a l’hivern. Aquell mateix dia, a Auschwitz, Rudolf Hoess es va reunir amb altres oficials de les SS per decidir treballar l’emplaçament d’un nou crematori que es proposava construir, que passaria del camp principal a l’amplia extensió del nou Auschwitz-Birkenau.

A Alemanya:

En el Carinhall, Hermann Göering i Albert Speer es varen tornar a reunir per parlar de qui havia de controlar el Pla Quadriennal. Speer li va mostrar un esborrany del Pla Quadriennal on figurava ell com apoderat general per les qüestions d’armament. Quan Göering se’l va llegir no li va agradar gens, però es va veure obligat a acceptar-lo ja que sabia que tenia l’aprovació de Hitler. Disgustat, li va comentar a Speer que s’estava proposant fer masses coses i li va aconsellar que seria millor per ell que mirés de limitar els seus objectius. Però el ministre d’Armament, que quan era arquitecte ja estava acostumat a treballar sota una gran pressió en més d’una tasca, no va fer cas del suggeriment del ministre Göering.

---

El Govern va rebre informes on es podia llegir que els habitants dels països ocupats estaven preocupats per la falta d’aliments i pel fred.

A França:

A les cinc de la tarda, els britànics varen començar l’Operació Tallant per destruir una instal·lació de radar alemanya a França, el Würzburg. Sobre tres quarts de deu de la nit, els tècnics militars alemanys de l’estació de Bruneval, a prop de El Havre, van veure aparèixer en els seus radars una formació aèria que volava sobre el Canal de la Mànega direcció a les costes franceses. En un moment varen calcular la posició i la velocitat dels aparells detectats i, immediatament, es va donar l’alarma i es varen orientar les antenes cap a alta mar per seguir els aparells. Però, de cop, la suposada formació britànica va desaparèixer de les pantalles i de nou va tornar aparèixer a l’interior de França volant per sobre Antifer i després van tornar cap a la Gran Bretanya. Per casualitat, aquella nit sobrevolaven les aigües del Canal 12 bombarders Whitley del 51º Esquadró de la RAF.

Mitja hora després, quan els alemanys ja pensaven que el perill s’havia acabat, van sentir que es disparaven trets molt a prop d’on es trobaven i, quan varen sortir al patí, es van topar amb uns paracaigudistes britànics. Els alemanys, molt sorpresos, no van poder reaccionar i van ser desarmats sense poder avisar a l’Estat Major per telèfon o per ràdio. Entrant a la sala de radar, els britànics fotografiar tot el que varen veure d’interès i els especialistes varen dissenyar croquis i varen aprendre apunts del què hi havia allà dins mentre uns altres paracaigudistes van desmuntar tot el que creien que es podien endur. Al cap de pocs minuts, els britànics varen córrer cap a la platja on els esperaven unes llanxes ràpides de la Royal Navy, que els va portar cap a Londres amb un tècnic alemany emmordassat. Els alemanys els varen disparar amb les seves metralladores, però no varen poder fer res per impedir que fugissin. Un cop a alta mar, els components robats de la instal·lació Würzburg varen ser transferits a una llanxa torpedera que va posar rumb a Portsmouth. Els britànics varen perdre per aquella missió a dos homes, que varen morir pels trets alemanys, i sis més que varen caure en mans alemanyes i varen viure la resta de la guerra com a presoners; els alemanys varen perdre cinc homes i tres més varen ser enviats a la Gran Bretanya com a presoners de guerra.

A la Gran Bretanya:

El comandant Sydney Bufton va escriure un memoràndum pel seu cap, el capità de gruo John Baker, per advertir-lo de que arribaven crítiques a l’ofensiva de bombardeig estratègic no només dels altres dos serveis de les forces armades, sinó també del Parlament, perquè, en la seva opinió, els resultats havien sigut imprecisos, inconsistents i gens decisius.

En el mar de Java:

El general holandès Conrad Doorman, en saber el dia anterior de l’arribada d’una flota japonesa de transport de tropes, va fer sortir a alta mar, tot i l’esgotament dels seus soldats, a cinc creuers i nou destructors per enfrontar-se als japonesos, que eren dues flotes comandades pel contraalmirall Takeo Takagi. A les quatre de la tarda, la flota japonesa va veure a la divisió holandesa i la va atacar. Set destructors japonesos es varen llançar sobre l’avantguarda holandesa però, en veure el seu moviment, Doorman va fer virar la seva formació 20 graus a babord i es va allunyar rumb a l’oest. Els japonesos en seguit els varen disparar, però cap salva va tocar el seu objectiu, que en aquells moments es trobava a uns 15 quilòmetres de distància. Sobre les cinc de la tarda, una salva del Haguro va tocar la sala de màquines del Exter, que va impactar contra el Houston. Quinze minuts més tard, ja més pròximes les dues flotes, els japonesos varen destruir el primer destructor holandès i, un a un, varen anar destruint les altres embarcacions holandeses. Doormann va intentar reestructurar la seva formació per ampliar la distància amb els japonesos mentre disparava les seves bateries, però no va aconseguir tocar-los.

A les 19:27, els creuers Nachi, Haguro i Fintsu varen localitzar de nou a la flota holandesa, que va aconseguir esquivar torpedes japonesos i, inclús, va intentar atacar. Però els destructors es varen quedar aviat sense torpedes i un d’ells es va enfonsar en tocar una mina. Amb només quatre creuers i un destructor, el desavantatge era enorme pel general Doorman. A les 21:50, un avió de reconeixement japonès va il·luminar el cel sobre la columna holandesa amb les seves bengales. Després d’un intercanvi de trets d’artilleria, el De Ruyter va ser el primer en ser tocat. El va seguir el Java quatre minuts més tard, juntament amb dos destructors britànics, el Electra i el Júpiter. Abans d’enfonsar la seva embarcació, Doormann va ordenar a les altres naus, el Perth i el Houston, que no recollissin tots els supervivents i escapessin al sud-est, cap a Batàvia. Doormann va morir en la batalla. En total, la batalla va durar set hores i va acabar amb victòria nipona, que només va perdre una embarcació de transport. Aquella seria l’última victòria naval japonesa en la Segona Guerra Mundial. A mitjanit, les restes de l’esquadrilla del general Doorman varen arribar a Batàvia, però les restes de la flota holandesa es trobava ara tancada en el mar de Java rodejada pels japonesos.