Dissabte:
En el Reich:
A Polònia:
A la tarda, Adolf Hitler va explicar-los en els seus convidats que posaria fi a la crisi dels allotjaments construint un milió de vivendes anuals durant cinc anys un cop acabés la guerra i es va mostrar partidari de posar en pràctica tots els petits invents que hi havien per facilitar la vida de les dones que es cuidaven de la llar. Hitler pensava en Robert Ley perquè dissenyés aquestes noves llars que haurien de tenir jardí, garatge i una llar d’infants a prop i va acusar als juristes de que el cost de la vivenda fos tan elevat.
A la nit, Hitler els va explicar que el primer cop que havia anat com a convidat per la família Bechstein a la Vila de Bayreuth, molt a prop de la casa de Winifred Wagner, havia sigut el 1925, tot i que els va confessar havia dubtat d’anar-hi perquè Siegfried Wagner, segons la seva opinió, estava lligat als jueus. Després de relatar-los com havia viscut aquell dies a Bayreuth, el dictador els va narrar que havia sentit una gran pena que durant els següents hagués hagut de renunciar assistir al Festival i va lloar la figura de Cosmina Wagner per haver enllaçat Bayreuth amb el nacionalsocialisme. De Siegfried va dir que eren amics, tot i que va assegurar que era neutre en política perquè estava “lligat” als jueus.
A Alemanya:
Alfred Rosenberg va escriure una llarga carta a Wilhelm Keitel per dir-li que era una tragèdia el destí dels presoners de guerra soviètics, ja que dels 3.600.000 presoners només uns centenars de milers havien pogut tornar a fer els seus treballs habituals. Rosenberg va explicar-li que la majoria estaven malalts i que molts havien mort de gana perquè es prohibia a la població civil donar-los menjar. A més, va criticar que els que no podien més per esgotament se’ls afusellava pels carrers davant dels civils i que molts cops no es buscava allotjament per als presoners de guerra obligant-los a dormir al carrer enmig del fred, la neu i la pluja. Rosenberg li va recordar que la guerra a l’Est encara no havia acabat i que s’havia de promoure la deserció en l‘exèrcit soviètic i que l’objectiu final no era el caos i la devastació, sinó una ocupació i un desenvolupament econòmic dels territoris ocupats i, per això, necessitaven la col·laboració duradora de la població soviètica. El ministre també li va explicar que aquest maltracta als presoners acabava fent mal al nacionalsocialisme perquè no es convenceria a la població conquerida de que era millor que el bolxevisme i deixava clar que la raó per la qual creixia la resistència de l’exèrcit soviètic era per aquest fet.
Franz Halder va fer un balanç de l’Operació Barba-roja i va anotar que les pèrdues de la Wehrmacht arribaven a 1.500.636 homes, o sigui un 31% dels efectius: 202.257 morts, 752.642 ferits, 112.617 amb problemes de congelació, 46.511 desapareguts i 413.609 presoners.
El govern va rebre informes preocupants sobre l’augment d’assassinats a les ciutats franceses i la falta d’aliments a París. L’Ambaixada alemanya a la capital francesa es va queixar de la falta de claredat en la política alemanya respecte a França. Per fer front aquella sèrie de problemes varen destituir el comandant militar a França, el general Otto von Stulpnagel pel general Heinrich von Stulpnagel.
Des del seu quarter general a Berlín, Chandra Bose va declarar que desitjava la llibertat de l’Índia i que estava disposat a col·laborar amb Alemanya. Joseph Goebbels va apuntar en el seu Diari que la crida de Bose havia despertat una còlera infinita a Londres i que havia impedit en l’últim moment que el Ministeri d’Afers Exteriors revelés que Bose estava a Berlín.
Franz Kersten es va reunir amb l’ambaixador finlandès i el va informar de les últimes conversacions que havia mantingut amb Heinrich Himmler i de que ara els alemanys no pensaven envair Suècia com li havia assegurat feia uns dies.
Hans Joachim Marselille va arribar a Berlín per un període de temps de llicència.
A Lituània:
En el gueto de Vilna acabava el termini perquè els jueus entreguessin tots els llibres del gueto sense excepció.
A Turquia:
A Ankara, els alemanys van detenir a un grup de polonesos acusats d’haver efectuat un atemptat contra la vida de l’ambaixador Franz von Papen el 25 de febrer de 1942. Tot i les detencions, el govern alemany sempre va creure que darrere de l’atemptat hi havien els serveis secrets britànics.
En el front oriental:
En el sector sud:
En el sector de Dönetz, a les cinc del matí els soldats soviètics varen atacar una zona on s’hi concentraven uns quants soldats alemanys. La batalla no va durar més d’una hora i va acabar amb victòria soviètica. Els soldats alemanys que varen aconseguir sobreviure l’atac es varen dirigir cap a l’oest en busca de reforços i de protecció. A la nit, les restes de la població de Gromovaja-Blaka varen caure en mans alemanyes, però el poble estava destruït i estava situat en el fons d’una vall, cosa que podia facilitar un atac soviètic.
A la Gran Bretanya:
Després de l’operació secreta de la nit anterior a França per desinstal·lar una instal·lació anomenada Würzburg a Bruneval, a prop de El Havre, els tècnics del servei de contraespionatge de Portsmouth es varen dedicar a estudiar i desmuntar els aparells electrònics que els hi havien portat els paracaigudistes. L’Operació Tallant va ser una important fita pels britànics, que per aquella època anaven necessitats de victòries després de tantes derrotes i, a les sis de la tarda, el grup que havia assaltat la instal·lació va pujar a bord del Prins Albert, on es va celebrar una triomfal roda de premsa per explicar com havien efectuat aquella important missió. El rei Jordi VI va escriure fent referència a aquella Operació, que no podia evitar està deprimit davant la perspectiva de futur, però que era meravellós tenir sort en alguna cosa.
En el mar de Java:
Els japonesos varen envoltar Java després de la batalla del dia anterior. Per aquella batalla la flota aliada va quedar bloquejada en el mar de Java però, tot i això, quatre destructors nord-americans varen aconseguir burlar el bloqueig japonès i varen travessar de nit l’estret de Bali. Els demés bucs varen ser enfonsats o greument avariats. Al vespre, dos creuers que havien aconseguit fugir de l’atac japonès del dia anterior, el creuer pesat nord-americà Houston i el creuer australià Perth, varen salpar de Batàvia juntament amb el destructor holandès Eversten per escapar dels japonesos a través de l’estret de la Sonda. Però aquestes embarcacions desconeixien que hi havia un comboi japonès amb una poderosa escorta i, quan varen ser descoberts a la badia de Banten pel destructor Fubuki, varen ser atacats amb nou torpedes. Per la seva sort, els japonesos varen fallar, però llavors els creuers pesats Mogami i Mikuma varen obrir foc contra les embarcacions aliades. Només en el Perth es varen ofegar 352 marines; dels supervivents que varen poder ser rescatats per embarcacions japoneses, 105 varen morir com a presoners de guerra.
A Indonèsia:
El portaavions Sea Witch va transportar a Tjilatjap 27 avions desmuntats, però era massa tard per muntar-los, de manera que els holandesos, per evitar que caiguessin en mans dels japonesos, els varen enfonsar en el port.
Diari del Tercer Reich 