Dijous:

La mort de Reinhard Heydrich:

Reinhard Heydrich va morir a l’hospital Bulovka de Praga a causa d’un atemptat contra ell a les afores de Praga que li va causar unes greus ferides després de rebre l’impacte d’una bomba que li va caure al seu cotxe descapotable al 27 de maig de 1942. L’atemptat va ser provocat per un grup de comandos txecs expressament entrenats a Londres per complir aquesta missió. Tot i que Heinrich Himmler va enviar els seus millors metges, com Karl Gebhardt, un cirurgià de les SS i un amic seu de la infància, i després d’una intervenció quirúrgica on se li va amputar un braç, no es va poder fer res per salvar-li la vida. L’autòpsia va revelar que la causa de la mort va ser per una septicèmia causada per un bacteri i unes toxines de pèl de cavall, i fragments del seient del cotxe que se li van introduir a la sang amb fragments de la bomba. Alguns metges varen afirmar que la verdadera causa de la mort va ser la injecció de sèrum de després de l’operació. Quan Adolf Hitler va tenir la notícia de la mort de Heydrich quan marxava del quarter general de Rastenburg per anar-se’n a Finlàndia i va maleir la seva costum d’anar amb cotxes descapotables i sense escorta, i va cridar que era una estupidesa i d’insensat. Després de relaxar-se va comentar que fins que no haguessin eliminat els seus enemics no es podien descuidar de cap mesura de prudència.

A la tarda, Himmler va viatjar a Praga i va donar les condolences a la viuda, Lina Heydrich, i va parlar amb els dirigents de les SS locals. A la nit va volar al quarter general de Rastenburg per parlar amb Hitler dels pròxims passos.

Durant aquell dia, membres de la Gestapo a Kladno varen detenir a 15 membres de les famílies Horák i Stribrny que vivien a Lídice. Ràpidament varen arribar a la conclusió que aquestes persones havien ajudat als assassins de Heydrich. El poble serà massacrat el 10 de juny. 

En el Reich:

A Finlàndia i Polònia:

Hitler va visitar Finlàndia per festejar el 75è aniversari de Carl Gustav von Mannerheim, tot i que l’objectiu de la visita era reforçar la solidaritat finlandesa amb Alemanya recordant-li a Von Mannerheim l’amenaça del bolxevisme, al mateix temps volia advertir als finlandesos de que no pensessin en abandonar l’aliança amb Alemanya per temptejar un apropament amb la Unió Soviètica o amb els Aliats occidentals. Hitler li va confessar que els soviètics tenien l’arsenal més gran que una persona es pogués imaginar i li va dir que si algú l’hi hagués dit que un país podia començar la guerra amb 35.000 tancs l’hi hauria dit que estava boig. També li va explicar que a Kramatorsk Aje, a la zona del Dönetz, hi hi havia una planta de fabricació de tancs on en cada torn hi treballaven 30.000 obrers. Aquestes paraules les va gravar l’enginyer Thor Damen, desobeint l’ordre de desconnectar el micròfon. La reunió entre els dos líders no va tenir cap conseqüència ja que es va mantenir tot status quo. El dictador estava convençut de que tenia el suport dels finlandesos i va retornar feliç cap al seu quarter general de Rastenburg, on hi arribaria el ministre Hermann Göering per parlar de l’atac que havien patit el 30 de maig de 1942 a Colònia. Tot i que Hitler el dia anterior havia maleït a Göering per haver mentit en les xifres i per no haver instal·lat més defenses antiaèries, varen tenir una conversa habitual i cordial i no es va parlar més de l’atac a la ciutat alemanya.

A la nit, tal hi com s’ha comentat, Hitler també es va reunir amb Himmler. Durant el sopar, Hitler va parlar de l’atemptat de Heydrich i els va prometre en els seus convidats que ordenaria que els dirigents que ocupessin càrrec importants fessin cas a les prescripcions establertes en seguretat personal i va criticar de fanfarroneries el fet d’anar en cotxe descobert i sense blindar, o a peu i sense guardaespatlles per carrers com els de Praga. El dictador va qualificar d’estupidesa i de tonteria el fet de que Heydrich s’hagués exposat a tals perills, sent ell un home insubstituïble pel líder alemany. Hitler va repetir que s’havia d’anar en prudència fins que com a mínim s’hagués establert l’espai vital alemany o fins que no s’hagués eliminat els seus enemics.

A Alemanya:

A Harnack Haus, en la sala de conferències Helmholtz del centre berlinès de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft, a la tarda es va celebrar una conferència sobre la desintegració de l’àtom i el desenvolupament de l’urani i el ciclotró. En la conferència hi varen assistir els tres representants de les diferents armes de l’Exèrcit: Erhard Milch, Friedrich Fromm i Karl Witzell, a més del ministre d’Armament, Albert Speer. L’objectiu era fer-se una idea de l’estat de les investigacions nuclears a Alemanya. Els científics Otto Hahn i Werner Heisenberg varen ser els encarregats d’informar sobre els processos de la desintegració atòmica i del desenvolupament de l’urani i el ciclotró. Amb ells els acompanyaven Fritz Strassmann, Hans Jensen, Karl Wirtz, Erich Bagge, Walter Bothe, Klaus Clusius, Manfred von Ardenne, Arnold Sommerfeld, Paul Harteck, Kurt Diebner i Carl Friedrich von Weizsäcker. També hi havia grans noms com Friedrich Porsche, generals com Emil Leeb i Erich Schumann, almiralls com Wilhelm Rhein. En total eren cinquanta persones.

Heisenberg es va lamentar durant la reunió de que el Ministeri d’Educació no s’ocupés de fomentar la investigació nuclear i es va queixar de la falta de diners i de material. També es va lamentar de que la falta d’incorporació de científics havia fet que la ciència alemanya retrocedís en un camp que abans dominava. Milch, a continuació, li va preguntar a Heisenberg quin mida tindria la bomba que podria destruir ciutats com Londres. Després d’ajuntar les mans, el científic li va respondre més o menys la mida d’una pinya. Excitat per la resposta, Milch li va preguntar quan de temps necessitarien els nord-americans en construir un reactor i una bomba. Heisenberg li va respondre que encara que posessin en marxa tota maquinària no podrien disposar d’un reactor fins a finals d’aquell any i que habilitar la bomba els portaria com a mínim dos anys més. En aquest sentit els nord-americans portaven molta més avantatge i començaven a desenvolupar l’energia atòmica, però Heisenberg va ressaltar en la reunió que els nord-americans no anaven pas molt més avançats que ells en aquest tema i que es trobaven amb les mateixes dificultats.

Speer va preguntar-los als físics com podia col·laborar el seu Ministeri amb les investigacions. Heisenberg li va ser clar: es necessitaven diners, noves instal·lacions i accés a les matèries primes. En acabat, el físic va demanar un pressupost molt baix en tema de diners per finançar el projecte, uns 40.000 Reichsmarks. Els militars varen quedar astorats en sentir una xifra tan baixa, igual que Speer i Milch que varen entrellaçar-se les mirades de l’estupor que sentien. Però el problema era que es tardaria anys en complir el projecte.

Després de la conferència, Speer li va preguntar en privat a Heisenberg com es podia fer perquè la física nuclear servís per fabricar bombes atòmiques. El científic li va explicar que la solució científica ja s’havia trobat però el problema era que es tardaria com a mínim dos anys per preparar-ho tot si es prestava tota l’ajuda que es sol·licitava a partir d’aquell moment. L’altre problema en què es trobaven per fer la bomba atòmica era que l’únic ciclotró es trobava a París i funcionava malament. Speer va veure que si es construïen les bombes atòmiques aconseguirien dominar la guerra i, per això, li va demanar a Heisenberg que recorregués a la seva autoritat com a ministre d’Armament per construir ciclotrons com els que hi havia en els Estats Units. Però el científic li va explicar que era impossible el seu pla per la falta d’experiència que tenien i perquè només en podrien construir un model petit. De totes maneres, el general Fromm va prometre llicenciar a un centenar de col·laboradors científics.

Un cop va sortir de la Universitat, Speer va criticar a Albert Vögler per haver-li fet creure en un projecte quan aquest encara estava en la fase més inicial. Vögler li va demanar llavors a Heisenberg que revisés les seves projeccions econòmiques. Una setmana més tard va donar una nova xifra: 350.000 Reichsmarks. La xifra continuava sent molt petita per Speer, però va decidir abandonar definitivament el projecte de la bomba perquè creia que no estaria a punt en aquella guerra.

En la Batalla de Midway

A Midway, de dos quarts de cinc del matí a dos quarts de set del matí va començar la Batalla de Midway entre els japonesos, amb 11 cuirassats, 8 portaavions, 22 creuers, 65 destructors i 21 submarins, i els nord-americanes en la batalla aeronaval més gran del conflicte. L’almirall Nagumo va fer enlairar 108 avions japonesos, que varen atacar l’illa de Midway a les 6:20, on els nord-americans hi tenien 3 portaavions, 8 creuers i 17 destructors, causant greus danys a les instal·lacions militars de l’illa. Al mateix temps que s’enlairaven els 108 avions japonesos, 6 avions de reconeixement japonesos varen enlairar-se per buscar la flota nord-americana, juntament amb caces A6M Zero per patrullar l’espai aeri que rodejava la zona. Alguns pilots nord-americans que estaven a la base varen intentar defensar l’atol amb els avions Grumman F4F Wildcat i Brewster F2A Buffalo, però varen patir nombroses baixes. Tot i això, l’artilleria antiaèria estava a punt i va aconseguir destruir 33 avions atacants. Els avions de reconeixement japonesos, enviats per avaluar l’estat de les defenses de Midway després de l’atac, varen transmetre un missatge a l’almirall en el que li explicaven que seria necessària una altra missió de bombardeig per neutralitzar-les abans de que les tropes desembarquessin el dia 7 de juny, tal hi com estava previst.

En el mar, de seguida que varen veure que serien atacats els almiralls Frank Jack Fletcher i Raymond A. Spruance varen ordenar en els seus bombarders atacar als 8 portaavions japonesos que els atacaven. El xoc entre les dues formacions era inevitable. Dels 41 aparells torpedes enviats contra els japonesos, 35 varen ser destruïts sense que un sol torpede aconseguís atacar. El Naulitis va llançar els seus torpedes contra els creuers japonesos de Nagumo. A les set del matí, els avions del Horne i del Enterprise, uns Grumman TBF Avenger, varen atacar a la flota japonesa i, entre les vuit i les vuit i vint, els nord-americans varen continuar atacant a la flota de Nagumo. A dos quarts de nou varen atacar els avions del Yorktown. Però els japonesos varen destruir per complet aquells avions amb l’artilleria antiaèria i els Zero japonesos. Llavors, Nagumo va decidir guardar els seus avions i quan varen contraatacar va aturar les operacions en curs per la presència d’embarcacions nord-americanes a l’est i va esperar més informació. Els seus subordinats varen insistir en que llancés un atac sobre els portaavions nord-americans amb les reserves que encara tenia a bord, però Nagumo va preferir esperar.

A dos quarts de deu, els nord-americans varen començar una segona onada de bombardejos amb els avions Douglas TBD Devastator. El segon assalt va acabar de la mateixa forma, però va desorganitzar la formació japonesa i va consumir la munició dels caces i el seu combustible. Mentre els caces atacaven, dos esquadrons bombarders varen atacar en picat des del nord-est i sud-oest als portaavions japonesos, que es trobaven en unes condicions vulnerables amb les cobertes plenes d’avions carregats de combustible i armament per iniciar el contraatac.

A les 10:26 del matí, els portaavions japonesos Akagi, Kaga i Soryu varen ser durament bombardejats i, en només cinc minuts, la sort del conflicte en el Pacífic va canviar a favor de les forces nord-americanes, ja que tres del quatre portaavions japonesos estaven cremant. Nagumo només comptava en aquells moments amb el Hiryu, que els seus avions havien sigut llançats contra el Yorktown, i estava immòbil després de ser tocat per tres bombes.

A tres quarts de tres del migdia, el portaavions Yorktown va ser durament bombardejat pels bombarders japonesos Aichi D34 que sortien del portaavions Hiryu i van incendiar el portaavions. A les cinc de la tarda, avions del Enterprise varen localitzar el Hiryu i el varen destrossar, sent enfonsat a les nou del vespre. A les set de la tarda, el Soryu va ser enfonsat després de ser incendiat i, al cap de vint-i-cinc minuts, també es va enfonsar el Kaga, que també havia sigut incendiat.

A la nit, els dos bàndols varen fer plans per continuar els atacs. Fletcher, convençut de que no podria conduir de forma adequada la seva formació, va traspassar el comandament de la flota a l’almirall Spruance, que va continuar perseguint a la flota de Nagumo. Isoroku Yamamoto va pensar igual que els nord-americans i va decidir continuar amb la lluita i va intentar ocupar l’illa de Midway mentre els seus poderosos cuirassats i creuers buscaven els portaavions nord-americans. Els japonesos confiaven abans de la batalla en el factor sorpresa, però les forces nord-americanes ja sabien que serien atacades gràcies a que varen interceptar missatges japonesos amb la màquina Màgic.

A Líbia:

A la nit, a la zona de la ciutat de Bir Hakeim, la 15º Divisió Panzer va prendre posicions al sud de Bir el Harmat per començar l’endemà una ofensiva. Els italians, però, estaven decebent en els seus atacs i havien patit moltes baixes. Tot i això, Ugo Cavallero va descriure els resultats italians com considerables, tot i que eren més greus del que ell venia. El comte Galeazzo Ciano era més conscient o realista de la situació.