Dissabte:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va rebre juntament amb el mariscal Wilhelm Keitel al mariscal i dirigent finlandès Carl Gustav Emil Mannerheim.
A la nit, durant al sopar, Otto Dietrich li va explicar d’una reclamació de León Degrelle en que es queixava de que en el recent intercanvi de presoners de guerra, entre el belgues mai els hi arribava el torn als rexistes. Hitler va ordenar d’immediat que es fes tot el necessari perquè la influència de Degrelle fos determinant per escollir als presoners belgues que haurien de ser alliberats i va afirmar que havien tingut masses miraments amb els reaccionaris belgues i que havia sigut un error deixar que Leopold III continués a Bèlgica. En canvi, el dictador va dir que estava molt content amb l’actitud dels flamencs en el front oriental i va afirmar que en un futur no hi hauria ni a Bèlgica ni a Holanda un govern amb el qual discutir perquè determinaria la sort d’aquests dos petits Estats a través de declaracions breus i decisives. Seguidament, el líder alemany va confessar el seu desig de construir 750.000 quilòmetres de carretera a la Unió Soviètica i va explicar que volia utilitzar la mà d’obra soviètica no indispensable per l’agricultura o les fàbriques de guerra per la construcció d’aquelles carreteres. Després, Hitler es va felicitar per la conquesta de Tobruk, a Líbia. El dictador va acusar a la vegada a les autoritats espanyoles d’actuar contra ells. Llavors, el líder alemany va explicar que les reunions que mantenien el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt eren molt llargues i, per aquesta raó, creia que els dos caps d’Estat tenien dificultats per entendre’s. El dictador va comparar aquelles reunions amb les que mantenia amb el dictador Benito Mussolini, que no duraven més de dues hores, i per aquest fet creia que entre ells dos sí que hi havia entesa. També va assegurar que pels interessos que tenien amb l’Índia, la Unió Soviètica no s’atrevia a declarar la guerra a Japó. Per intentar esbrinar els plans dels britànics, va demanar flirtejar la filla de Churchill, tot i que els seus diplomàtics havien jutjat aquells mitjans com indignes.
L’administrador alemany del districte de Przemysl, el doctor Henisch, va donar a conèixer una instrucció pública que deia que si un ucraïnès o un polonès intentava impedir la campanya de deportació dels jueus seria afusellat. A més, si es trobava un ucraïnès o un polonès en un barri jueu, saquejant les cases dels jueus, seria afusellat, de la mateixa manera si intentava amagar o ajudar a amagar a un jueu.
A Alemanya:
El Ministeri de Transports va aprovar una ordre que prohibia l’ús de vagons de càrrega pels transport de cadàvers jueus. En cas de dubte s’havia d’aportar proves de que el cos pertanyia a un ari.
A Munic, Hans Scholl i Alexander Schmorell varen començar a distribuir quatre pamflets entre els universitaris on demanaven a la intel·ligència alemanya que assumís la seva responsabilitat política. Els dos amics varen distribuir aquells pamflets durant un parell de setmanes.
En el front oriental:
En el sector sud:
A la zona de Sebastopol, poc després de mitjanit, els alemanys varen travessar en silenci el golf que els havia de portar a la ciutat ucraïnesa en bots pneumàtics i balses. Els soviètics els varen descobrir quan era massa tard, quan les primeres tropes d’assalt alemanyes havien ocupat la central elèctrica. De dia, els stukas varen destruir tots els obstacles soviètics que s’oposaven a l’avanç de la infanteria que, al cap de poc, va travessar l’última defensa antitanc. De seguida el pànic es va estendre dins les defenses soviètiques fins que va regnar el caos. El 3 de juliol de 1942 la ciutat de Sebastopol va ser conquerida pels alemanys. Per altra banda, després d’un combat que va durar dos dies, els soviètics varen evacuar la ciutat de Rostov, i les avantguardes alemanyes varen tenir llibertat per avançar fins al Caucas a través de Kuban. Davant d’aquelles dificultats en què es trobaven als soviètics, aquest dia es va firmar un acord de préstec i arrendament entre la Gran Bretanya i la Unió Soviètica per alleugerir la càrrega soviètica en la guerra.
A l’Atlàntic:
D’Islàndia va sortir direcció a Arcàngel el comboi PQ-17 integrat per 35 vaixells mercantils (22 nord-americans, 8 britànics, dos russos, dos panamenys i un holandès) que transportaven 156.500 tones de càrrega (300 avions, 600 tancs, 4.000 camions i remolcs… entre altres) i estaven protegits per 6 destructors i 15 bucs armats de la Home Fleet britànica, que navegava a unes 200 milles darrere el PQ-17. Era el comboi més gran enviat a la Unió Soviètica fins llavors.
En els Estats Units:
El New York Times va publicar un breu article en la pàgina número 5, en la part inferior d’una columna on hi havien els articles breus, en que es mencionava l’assassinat de 700.000 víctimes jueves per part dels alemanys. La informació s’atribuïa al govern polonès a Londres.
A la nit, a les oficines de premsa de l’FBI, en el tribunal nord-americà de la plaça Foley de Nova York, Edgar J. Hoover va convocar als periodistes per informar-los que havien detingut a uns agents alemanys que volien atemptar contra els interessos nord-americans. El líder del FBI els va entregar les fotografies dels agents i els va explicar tots els detalls sobre què volien fer aquells homes i com havien actuat.
Diari del Tercer Reich 