Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Al migdia, el general Karl Bodenschatz va informar a Adolf Hitler de que un germà del príncep Ernst Rüdiger von Starhemberg era oficial de la Luftwaffe. A més, un altre germà, que servia a la Wehrmacht, havia sigut llicenciat per ordres seva a causa dels seus llaços parentescs, però la Luftwaffe l’havia allistat a les seves files sense el seu consentiment, tot i que la seva conducte estava sent inapropiada. Hitler va afirmar que les famílies que gaudien de gran influència política eren solidaris amb la responsabilitat, però va assegurar que sempre hi havia una ovella negra en les famílies. El dictador va posar el model de família japonès, més solidari, segons Hitler, i va criticar l’actitud del baró Von Liebig, de qui va dir que tenia una avantpassada jueva. Posant l’exemple del baró i de Stafford Cripps, Hitler va defensar la seva idea de que en les famílies mestisses sempre acabava sortint la sang jueva i va afirmar que la millor prova era Franklin Delano Roosevelt, a qui va “acusar” de tenir sang jueva. També va dir que la seva esposa, Eleanor Roosevelt, tenia sang negra. Continuant amb el mateix fil, va explicar que no estava a favor del mestissatge dins de l’Exèrcit perquè creia que era un perill per la conservació de la raça ària i volia limitar-ho a un mínim estricte. Canviant radicalment de tema, Hitler va assegurar que en breu els britànics perdrien Egipte, ja que la premsa britànica minimitzava ara la importància d’Alexandria per l’Imperi britànic i estava convençut de que si es produïa tal fet el govern britànic veuria incrementar la seva oposició.

A continuació, Hitler va rebre un comunicat que anunciava que Gerde, l’ambaixador de Turquia a Berlín, havia sigut cridat per Ankara. El dictador va dir que la imminent ocupació de Sebastopol havia alegrat a Turquia i que gràcies a aquesta conquesta s’alimentaria l’odi dels turcs contra els soviètics. Per aquell triomf, que seria anunciat al poble per la ràdio, Erich von Manstein va ser ascendit d’immediat a mariscal de camp. Hitler va desitjar que Gerde fos nomenat ministre d’Afers Exteriors, tot i que no el considerava al mateix nivell que Hiroshi Oshima, i va lloar la figura del Gran Mufti. Llavors els va recordar els rumors que havien circulat quan havia pujat al poder i havia volgut rearmar al país entre una mala relació entre les SS i la Reichswehr i va culpar a l’antic ambaixador François-Poncet de difondre aquestes brames a l’exterior i el va acusar d’haver presentat la Nit dels Ganivets Llargs a París com una matança com a l’Edat Mitjana. També va assegurar que François-Poncet havia volgut aprofitar els fets perquè el seu govern actués contra Alemanya. 

---

Heinrich Himmler va tenir que necessitar un cop més tractament del doctor Felix Kersten.

A Àustria:

Hans Frank va pronunciar un discurs a la Universitat de Viena, on va assegurar que contribuiria a afirmar sense descans que seria una cosa dolenta intentar fer passar els ideals de l’Estat policíac per purs ideals nacionalsocialistes. Frank va defensar l’humanitarisme i va voler deixar clar que els principis nacionalsocialistes no eren incompatibles amb l’humanitarisme. 

A França:

Adolf Eichmann va viatjar a París en una visita improvisada per reunir-se amb els seus subordinats. Molt probablement, Eichmann els va parlar de la solució final.

En el front oriental:

En el sector sud:

Desenes de milers de soldats soviètics varen ser capturats i els soldats alemanys varen destruir l’última defensa de Sebastopol. 

A Egipte:

A trenc d’alba, Erwin Rommel va començar la primera Batalla de El-Alamein atacant la Línia Alamein, entre el mar i la depressió de Cattara, i la bossa de Bab el Qattara amb l’objectiu de, un cop trencat el front, girar cap a l’oest. L’atac va ser ben contingut pels blindats britànics amb una sòlida barrera defensiva i Rommel i els seus homes varen estar a punt de quedar atrapats. Per evitar-ho varen tenir que retirar-se i atrinxerar-se a una posició més dèbil. Però a El Caire el pànic es va desfermar pensant en l’arribada dels alemanys i els notables varen marxar de la ciutat.

A l’Atlàntic:

El comboi Aliat PQ-17, integrat per 35 vaixells mercantils (22 nord-americans, 8 britànics, 2 russos, 2 panamenys i 1 holandès) i protegits per 6 destructors i 15 bucs armats, varen ser detectats per submarins i avions de reconeixement alemanys. Les embarcacions sabien que serien atacades des de l’aire i des dels submarins i, a més, sabien de l’amenaça del cuirassat Tirpitz. La boira els va ajudar a amagar-se.

A la Gran Bretanya:

Radio Londres va denunciar les massacres dels jueus polonesos i l’existència de cambres de gas.

A les Filipines:

Davant la costa de Luzon, un submarí nord-americà va enfonsar una embarcació japonesa que transportava presoners. 849 presoners de guerra australians, que sis mesos abans havien sigut capturats pels japonesos a Rabaul, varen morir ofegats.