Dissabte:

En el front oriental:

A Stalingrad:

Friedrich Paulus, el comandant del 6º Exèrcit, va col·locar les seves tropes en posició d’atac en un terreny que s’alçava per damunt de la ciutat de Stalingrad. Llavors, Paulus va ordenar un atac ràpid sobre la ciutat i, juntament amb el coronel general Maximilian von Weichs, el cap del Grup dels Exèrcits B, varen dirigir-se al quarter general d’Adolf Hitler a Vinnitsa, Ucraïna, per parlar del seu problema principal, el flanc esquerre al llarg del Don. Hitler volia saber quan conqueririen la ciutat de Stalingrad, ja que creia que els soldats soviètics estaven esgotats i sense reserves militars. El dictador tenia pressa per conquerir la ciutat perquè no volia que tornés a passar com l’any passat que per culpa del fred els soviètics lluitessin amb avantatge. De seguida que es varen reunir, Paulus li va demanar que li donés algunes unitats més i Hitler, de manera cordial, li va prometre que els hi donaria sense problemes. A partir d’aquell dia es varen registrar les discussions sobre l’estat de la situació. El general li va prometre que la ciutat cauria aviat sense problemes. A la nit, Paulus va sopar amb el seu amic Franz Halder i, animats pel vi, varen parlar de la Batalla de Stalingrad. Paulus li va repetir les seves preocupacions sobre la debilitat dels exercits situats en el seu flanc esquerre i Halder li va respondre que intentaria prevenir a Hitler sobre això.

A l’altra bàndol, a les deu del matí Vasili Chuikov es va reunir amb Andrei Yeremenko a l’altra riba del Volga i aquest li va dir que el mariscal Gregory Zhukov havia ordenat destituir deshonrosament al comanant a càrrec de la ciutat, Alexander Lopatin, per demostrar covardia en no saber aturar als alemanys, i que ell es convertia en el nou comandant del 62º Exèrcit soviètic. Les seves ordres eren clares: resistir a Stalingrad i morir abans de rendir-se. Prometent que compliria les ordres, Yeremenko el va acompanyar a veure Nikita Kruschev, que va quedar convençut de que Chuikov mantindria ferm el front de Stalingrad. La reunió va finalitzar amb l’acord de que el quarter general del front no negaria a Chuikov l’ajuda quan la demanés. Llavors, el nou comandant se’n va anar a recollir les seves coses abans de tornar a la riba occidental del Volga per reforçar les defenses antiaèries de la ciutat i fortificar d’immediat aquelles zones que pogués contenir als alemanys, en especial el turo de Mamaeb Kurgan. Per altra banda, Iosif Stalin va dir a la Stavka, l’Alt Comandament soviètic, que Stalingrad tenia que mantenir-se a les seves mans a qualsevol preu.

En el Reich:

A França:

Els britànics varen llançar un atac comando contra la costa francesa i varen desembarcar 10 homes a Port-en-Bessin. Els atacants varen matar als 7 alemanys que es trobaven en el port, però els dispars varen alertar a altres soldats que hi havia. Quan els britànics varen embarcar de nou, varen ser assassinats pels alemanys menys un d’ells, Hayes, que va aconseguir nadar per la costa i va ser auxiliat per una família francesa. Aquest va passar a la Resistència i va ser introduït a Espanya, on va ser capturat per la policia i enviat de nou a França. Després de que la Gestapo de París l’interrogués va ser afusellat. 

A Polònia:

Aquell dia varen acabar les batudes en el gueto de Varsòvia per endur-se els jueus que els alemanys no necessitaven al camp d’extermini de Treblinka. En total, més de 253.000 habitants del gueto havien sigut deportats a Treblinka i havien mort a les cambres de gas. 

En el Protectorat de Bohèmia i Moràvia: 

Precisament, Arthur Liebehenschel, el cap de l’Oficina Central d’Oficines D de la WVHA, va ordenar en una directiva dirigida als comandants dels camps de concentració que les urnes que contenien les cendres dels txecs i els jueus morts s’enviessin pel seu enterrament en els cementiris locals dins de Protectorat. 

A l’Atlàntic:

A la nit, el transatlàntic britànic Lacònia, que transportava a 1.800 presoners italians i a familiars de soldats Aliats cap a Canadà, va ser enfonsat pel U-156. A bord hi anaven 463 tripulants britànics, 268 militars britànics, 80 civils (algunes dones i nens), 1.800 presoners italians i 103 guàrdies polonesos. Quan el comandant del U-156, Werner Hartenstein, va sentir els crits de socors va ordenar recollir les víctimes. Llavors, el comandant va sol·licitar per ràdio al quarter general de submarins instruccions després d’haver recollit a 90 supervivents. Karl Döenitz sabia que no podia torpedinar a soldats italians pels seus efectes en la relació entre Itàlia i Alemanya i va destinar dos submarins de Freetown, Sierra Leone, a la zona. Els italians, per la seva part, varen enviar un submarí i els francesos de Vichy a Dakar varen enviar tres bucs de guerra per ajudar als supervivents. Però el U-156 va estar sol durant unes quantes hores i no va parar de rescatar supervivents sense importar la seva nacionalitat, tot i que no estava equipat per poder ajudar a tanta gent. Finalment, el U-Boot va ser interceptat per un avió nord-americà, que s’havia enlairat de la base recent instal·lada a l’illa Ascensió, que els va atacar amb les seves bombes. En el futur els U-Boots no realitzarien cap operació de rescat per intentar salvar vides després d’un atac.

A Guadalcanal:

Els japonesos varen bombardejar durant tota la nit les posicions nord-americanes i va començar, a dos quilòmetres al sud-oest de l’aeròdrom de Henderson Field, controlat pels nord-americans, una carnissada batalla entre les tropes japoneses i les nord-americanes que es va conèixer com la Batalla de Bloddy Ridge. La Batalla va ser tant sagnant perquè els japonesos varen llançar granades d’explosió retardades que explotaven onze hores després de que haguessin tocat terra i, com a conseqüència, agafaven desprevinguts a molts soldats nord-americans. Després de durs combats, els japonesos varen perdre 805 dels seus soldats davant 104 de nord-americans.