Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

A la nit, 446 bombarders britànics, entre els quals avions d’entrenament de les OTU, varen atacar el port de Bremen. Els britànics es varen enlairar de les seves bases quan faltaven pocs minuts per mitjanit i varen arribar a la ciutat seguint el riu Weser. Els bombarders varen bombardejar des d’una altura relativament baixa, uns 11.000 peus. En total, els britànics varen perdre un 10% de les seves forces atacants i es va considerar que l’atac havia fracassat, tot i que els diaris locals dirien que les bombes havien causat danys a la indústria de Bremen. La fàbrica Focke-Wulf es va veure greument danyada, així com també els tallers de dinamos Lloyd. A més, 848 cases varen resultar destruïdes, 70 persones varen morir i 371 més varen resultar ferides.

En el front oriental:

A Stalingrad:

A primera hora del matí, el 6º Exèrcit alemany va començar una gran ofensiva en la que la 295º Divisió d’Infanteria va avançar direcció a Mamayev Kurgan, el turó que denominava la ciutat de Stalingrad (on avui en dia hi descansen 35.000 soldats alemanys i soviètics), mentre que la 76º Divisió es dirigia a l’Estació Central de Ferrocarril i la 71º havia d’ocupar l’embarcador de transbordadors. Amb aquest atac va començar oficialment la Batalla de Stalingrad. Després, els soldats alemanys varen disparar amb tota la seva artilleria pesada contra els soldats soviètics, que es defensaven a la ciutat mentre la Luftwaffe la bombardejava.

A dos quarts de set de la tarda, els alemanys varen tornar a atacar i, amb les comunicacions entre les seves unitats de terra freqüentment tallades per les explosions, Vasili Chuikov tenia greus dificultats per mantenir el control de la batalla. A última hora de la tarda havia pràcticament perdut tot contacte amb les seves tropes, però els alemanys encara no havien sigut capaços d’irrompre en la secció principal de Stalingrad, tot i que al vespre la 71º Divisió D’infanteria va arribar al centre i varen entrar en el suburbi de Minina, en el sud. Desesperat, Chuikov va comunicar repetidament que es trobava acorralat en una trinxera i va demanar que recollissin tot el que poguessin i es dirigissin al búnquer del barracó Tsaritsa.

---

A Moscou, els mariscals Alexander Vasilievski i Gregory Zhukov es varen reunir amb Iosif Stalin. El dictador soviètic va criticar als seus aliats dient que desenes i centenars de milers de ciutadans soviètics estaven donant les seves vides i Winston Churchill li regatejava vint Hurricans de mala qualitat. Llavors, els dos mariscals li varen explicar davant d’un mapa que tenien pensat fer una contraofensiva a Stalingrad per trencar les defenses del flanc alemany, a 160 quilòmetres al sud de la ciutat, al voltant de la cadena de llacs salats Tzatza, amb dues pinces que es tancarien als voltants de la ciutat de Kalach atrapant a gran part del 6º Exèrcit al pont de 65 quilòmetres d’amplada entre el Don i el Volga. Mentre discutien el pla, el general Andrei Yeremenko va trucar des de Yami a través de la línia BODO per comunicar-los que els alemanys estaven entrant a Stalingrad des de l’oest i des del sud. Quan Stalin va penjar el telèfon, va ordenar-li a Vasilievski que la 13º Divisió de la Guàrdia de Rodimzhev travessés el Volga i enviés tot el que pogués a l’altra banda del riu.

A l’Atlàntic:

Després de l’enfonsament el dia anterior de l’embarcació britànica Lacònia, a les quatre de la matinada el comandant del U-156, Werner Hartenstein, va enviar un missatge per ràdio en anglès per demanar auxili a les embarcacions internacionals en la banda de 25 metres i en la freqüència d’ona comercial de 600 metres amb aquest missatge:

Si alguna embarcació ajuda a la tripulació naufragada del Lacònia, no l’atacaré sempre que no estigui sent atacada per forces de mar o d’aire. He recollit a 193 homes, 4º52’S, 11º26’W. Submarí alemany. 

Dos bucs de guerra britànic i un francès es varen apropar a la zona, però, mentre esperava ajuda, el U-Boot es va veure col·lapsat amb tanta gent dins, 310 persones. Un metge italià atenia als malalts i els ferits, usant les venes i les medicines dels alemanys. Alguns dels italians tenien ferides de baionetes de lluita amb els seus guàrdies polonesos per escapar de la bodega de la presó del Lacònia. Uns altres tenien ferides més greus per mossegades de tauró. Al cap d’una estona varen arribar els submarins que havien sortit de Freetown, el U-506 i el U-507. Els dos U-Boots varen recollir alguns supervivents del U-156 i a altres dels bots salvavides. Ara Hartenstein tenia a bord a 55 italians i a 55 britànics, incloent a 5 dones. En total havia salvat a unes 400 persones.

Els comandants del submarí en veure que arribava un avió nord-americà, varen permetre que un oficial de la RAF enviés un missatge de socors al pilot nord-americà: 

Oficial de la RAF parlant des del submarí alemany, supervivents del Lacònia a bord, soldats civils, dones i nens.

Però el pilot no va respondre i va marxar a recollir càrregues de profunditat a Freetown. A les 12:32, el Liberator va tornar i va realitzar una passada a baixa altura. En descendir, Hartenstein es va quedar perplex en veure que tenia obert el compartiment de les bombes i encara va quedar més sorprès en clissar que en llançava dues d’elles. Els alemanys, els britànics, els italians i els polonesos varen cridar junts contra l’avió nord-americà. En la segona passada del Liberator, un mariner alemany va tallar el cap de remolc dels bots amb un cop de destral. Però era massa tard. Una bomba va destruir una de les embarcacions, matant a alguns dels seus passatgers. Llavors, els tripulants alemanys varen córrer cap al canó antiaeri, però Hartenstein va cridar:

Que cap home s’apropi al canó!

 L’avió un cop més es va dirigir cap a ells. Una carrega de profunditat va explotar just a sota la sala de control. Les dones i els nens cridaven i la sala de control i el compartiment de proa va començar a omplir-se d’aigua. Amb l’única idea de salvar la seva nau, Hartenstein va cridar:

Que tots els britànics abandonin d’immediat el submarí! 

Després es va informar que les bateries llançarien clor i es va ordenar l’expulsió també dels italians. Però llavors l’avió ja havia gastat totes les seves bombes i va abandonar la zona. El U-156 estava tan danyat que Hartenstein va decidir suspendre l’operació de rescat i va tornar a la seva base. La compta final de supervivents va ser de 450 dels 1.800 italians, 588 dels 829 britànics i 73 dels 103 polonesos. Com a resultat d’aquella acció, Karl Döenitz va prohibir en els U-Boots recollir supervivents. Anys més tard es va saber que el pilot nord-americà havia interpretat correctament l’escena de rescat al voltant del U-156, però la base antisubmarina de les Forces Aèries dels Estats Units a l’illa Ascenció l’hi havia ordenat l’atac.

En el Mediterrani:

Els britànics varen començar l’Operació Moscarda, que consistia en que una embarcació, el Tarana, penetrés el Mediterrani i rescatés a uns presoners de guerra britànics a una platja pròxima a Perpinyà. En una altra operació engegada el mateix dia, l’Operació Acord, consistia en atacar per terra i per mar els dipòsits de subministraments de l’Eix a Tobruk i les instal·lacions portuàries. Durant l’atac es varen enfonsar tres bucs de guerra britànics, els destructors Sikh i Zuku i el buc antiaeri Coventry. Centenars de mariners varen morir. 

A la Gran Bretanya:

Els britànics varen concedir el primer al valor, la Creu de Dant Jordi, a l’illa de Malta. Aquesta condecoració s’entregava fins llavors a individus. 

A Guadalcanal:

Aquell dia va continuar i acabar la Batalla de Bloody Ridge entre les tropes japoneses i la 1º Divisió del Cos de Marines liderada pel general Alexander A. Vandergrift. Al vespre, els japonesos varen tornar a bombardejar les posicions nord-americanes i, a mitjanit, varen atacar fins arribar al lloc de comandament del general Vandergrift.