Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
A la tarda es va inaugurar l’obra socors hivernal en el Palau d’Esports de Berlín, i Adolf Hitler hi va pronunciar un discurs, que va ser retransmès per ràdio, davant uns 12.000 joves de les Forces Armades. L’objectiu era intentar animar a una població que estava cansada de la guerra. Justificant-se per què ara ja no parlava tan en públic, va afirmar que s’havia tingut que ocupar més de l’acció que dels fets i no podia pronunciar un discurs cada setmana o cada mes i que el que havia de declarar avui ho farien els seus soldats. Volent ridiculitzar als britànics, Hitler va dir que quan Anthony Eden o alguns dels seus companys declaraven que tenien una opinió, ells no podien parlar amb ell perquè la seva idea era una opinió molt diferent a la d’ells perquè ells, els britànics, creien que Dunkerque havia sigut una de les millors victòries de la història mundial. El dictador combinava la glorificació de les gestes bèl·liques alemanyes amb un atac sarcàstic contra el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt. Llavors, va assegurar que en breu ocuparien la ciutat de Stalingrad, Ucraïna i la conca del Donets. Explicant els tres motius pels quals havien d’ocupar precisament aquells territoris; conquerir l’últim territori rus ric en blat, conquerir l’últim districte de carbó i aproximar-se al districte petrolier per aturar la producció, Hitler els va prometre que ningú els faria fora d’aquella zona. Després va descriure com havien viscut l’hivern anterior i els va assegurar que s’explotarien tots els recursos materials dels països ocupats. En acabar el discurs va assegurar que acabaria amb la comunitat jueva en aquesta la guerra i va afirmar que els qui manejaven els fils de Roosevelt, a qui va descriure com el boig que estava a la Casa Blanca, aconseguirien arrossegar a una nació darrere una altra cap a una guerra mundial, però va assegurar que ara una onada antisemita estava recorrent Europa d’un poble a un altre, i que cada Estat que entraria en la guerra es convertiria en un Estat antisemita. El dictador va assegurar que els jueus s’havien burlat de les seves profecies i que ara no sabia si reien o si ja els hi havia tret les ganes de riure, però va assegurar amb contundència que els hi trauria totes les ganes de riure a totes parts i que també aquesta profecia es confirmaria.
Joseph Goebbels també havia pronunciat un discurs abans de Hitler, on va criticar que es divulgués mentides i rumors absurds per debilitar la moral del poble. Erwin Rommel, que es recuperava de la fatiga que li produïa la guerra, estava assegut en la tribuna d’honor del Palau i Hitler el va saludar amb una encaixada de mans.
El doctor Gutkelch li va enviar una carta a Alfred Rosenberg per explicar-li un fet que li havia tocat viure de ben a prop en el front. El doctor li va relatar que havia vist un tren ple de treballadors forçats de l’Est que es dirigia a Alemanya i que en els vagons hi havia vist cadàvers. Descrivint-li aquells horrors, Gutkelch li va comentar que la situació era tan precària que les dones que parien allí els hi llançaven els recents nascuts per la finestra. També va explicar-li que en el mateix vagó hi viatjaven malalts de tuberculosis i que els moribunds dormien en els trens de mercaderies. El doctor li va dir que estava convençut de que aquests mètodes es produïen sense cap dubte en altres combois i que provocava que aproximadament el 5% d’aquestes persones no estiguessin en condicions per treballar.
En el front oriental:
A Stalingrad:
A la nit, la 39º Divisió de Guàrdies d’Infanteria soviètica, sota les ordres del general de divisió Stiepan Guniev, va travessar el riu Volga per defensar la fàbrica d’Octubre Roig. Quan els alemanys els van veure els hi varen llançar granades, però Guniev va continuar endavant amb l’operació. Per aconseguir ràpidament la victòria, Erich von Manstein va sol·licitar a Berlín una demora per començar l’atac contra la ciutat de Leningrad, l’anomenada Operació Llum del Nord, per dirigir-se després al sud, cap a Stalingrad, on el 6º Exèrcit havia conquerit dues terceres parts de la ciutat. Von Manstein, tal i com va ordenar el 20 de novembre de 1941, va publicar una proclama que deia que el soldat alemany no era un simple combatent, sinó també el portador d’una ideologia inflexible i que havia de comprometre’s a la necessitat d’una venjança severa però justa contra els jueus, a qui va qualificar d’infrahumans.
A les afores de Stalingrad, les tropes alemanyes varen tornar avançar cap al Caucas amb l’objectiu d’ocupar els camps petrolífers.
A Itàlia:
A Roma varen arribar informes molt pessimistes de Berlín i de Viena que explicaven que l’ofensiva en el front oriental no havia arribat a aconseguir els seus objectius i que els bombardejos aeris havien afectat a la moral de la població alemanya.
A Líbia:
Quan tornava d’una missió escorta sobre El Alamein amb el seu nou ME-109G-2, que per aquelles dates aquests aparells tenien problemes de motor que havia provocat més d’un accident, el pilot Hans-Joachim Marseille va veure que del seu motor començava a sortir fum, però va decidir no saltar del caça perquè es trobava en territori controlat pels britànics. Ell mateix va comunicar per ràdio que que estava volant a cegues. Dos dels seus companys es varen apropar al seu aparell i el varen escortar de retorn a les seves línies, però Marseille cada cop li costava més respirar, inclús amb la màscara d’oxigen posada. Des de la base, Edu Neumann, el comandant del grup, li va ordenar per ràdio que saltés. Quan la situació se li va fer insuportable i després de comunicar-ho, va decidir llançar-se de l’aparell quan estava a 1.500 metres d’altura, però va tenir la mala sort que l’avió en aquell moment va descendir i es va colpejar amb l’estabilitzador de la cua. A causa de l’impacte va quedar inconscient i no va obrir el paracaigudes. Segons més tard va impactar mortalment contra el terra. El seu cos va ser trobat a set quilòmetres de Sidi Abd el Rahman. Marseille, amb 158 victòries, va ser enterrat en el cementiri militar alemany de Tobruk. A títol pòstum va rebre els seus Brillants per la seva Creu de Ferro.
A la Gran Bretanya:
Els criptògrafs britànics varen desxifrar la clau d’Enigma que utilitzava l’Organització Todt, coneguda amb el nom d’Àguila pescadora.
Winston Churchill va transmetre personalment a Iosif Stalin la informació obtinguda dels missatges d’Enigma de que a Berlín s’havien fet plans per establir una flota naval alemanya en el Mar Caspi, que la seva base estaria a Makhachkala i que ja s’havia elegit a un almirall per comandar-la. Es transportarien submarins, torpedes i dragamines des del Mar Negre fins el Caspi per ferrocarril des de Mariupol.
A Madagascar:
A les aigües de Madagascar, els japonesos varen començar l’Operació Dragó Diví, que tenia com a objectiu foragitar els britànics de l’illa. Els submarins japonesos I-16, I-18 i I-30 es varen aproximar a les costes per llançar-hi a l’aigua mini submarins per intentar enfonsar les embarcacions britàniques fondejades a Diego Suárez. Els mini submarins varen penetrar en les aigües del port i varen enfonsar una embarcació de transport i varen arribar a l’embarcació Ramillies, que va quedar inutilitzat durant uns mesos. Mentrestant, el I-10 i l’únic submarí francès que quedava a la zona, el Bezeviers, varen actuar coordinadament per intentar enfonsar alguna embarcació aliada, però els avions britànics varen localitzar al submarí francès i el varen enfonsar amb les seves càrregues de profunditat.
Diari del Tercer Reich 