Diumenge:

A Itàlia:

Heinrich Himmler, juntament amb el SS-Gruppenführer Karl Wolff, entre altres, va arribar a Roma per passar uns dies de descans després d’estar en el front oriental. El cap de les SS va aprofitar la seva estada a la capital italiana per entrevistar-se amb el comte Galeazzo Ciano i per rebre a la tarda un massatge del seu doctor i amic Felix Kersten, que portava uns dies a la capital italiana. Mentre rebia el massatge, Himmler va ser informat per Eugen Dollmann del discurs del doctor Robert Ley del 4 d’octubre. El líder de les SS li va dir en el doctor Kersten que ja no es podia treballar amb el doctor Ley i li va confessar que proposaria a Adolf Hitler que el destituís i li donés un altre treball. Quan el doctor li va preguntar com podia ser que una persona com Ley pogués tenir un càrrec com aquell, Himmler li va contestar que en els treballadors els hi queia bé Ley i que ara no podien fer-los empipar. Quan varen parlar dels italians, Himmler li va assegurar que els italians començaven a ser una càrrega per ells i que havia vingut precisament per calmar-los. Quan el doctor li va dir que els italians eren de fiar, Himmler li va afirmar que Benito Mussolini treballava per al Vaticà i que l’Església catòlica era l’enemic més gran d’Alemanya. A continuació, Himmler li va parlar de com seria la tomba de Hitler i va dir que quan acabés la guerra construirien la casa més gran i més bonica del món a la Königsplatz de Berlín. Calculava que costaria uns 150.000 milions de marcs, que tindria una altura de 355 metres i un diàmetre d’uns 1.500. En el seu interior hi hauria sales i espais per cerimònies amb una capacitat d’entre 200.000 i 300.000 persones. El sarcòfag seria d’or i seria col·locat en el centre d’una sala obovada adornada amb pedres precioses dels Monts Urals. Quan va acabar el seu relat va sonar el telèfon i li varen comunicar que Mussolini l’estava esperant. Quan es va aixecar per reunir-se amb el dictador italià, Himmler li va dir en el seu doctor que la vintena de persones per les quals havia demanat la llibertat ja eren lliures.

En la reunió amb Mussolini que va tenir lloc aquella nit, Himmler li va admetre que en els territoris de l’Est havien matat a un número significatiu de jueus, incloent dones i nens, perquè els consideraven missatgers dels partisans. Segons Himmler, Mussolini li va respondre que aquella era l’única solució possible. El cap de les SS també li va parlar de camps de treball, de carreteres, de Theresienstadt… i dels jueus als que havien disparat els russos quan ells intentaven expulsar-los a la banda soviètica a través dels forats en les línies del front. Himmler també li va dir que considerava que s’havien de posar als jueus en camps de concentració i utilitzar els altres jueus en la construcció de carreteres a l’Est, fet que implicaria una alta mortalitat. Els jueus més grans serien deportats a Theresienstadt, on, segons Himmler, podrien viure “conforme als seus gustos”. Per acabar, li va assegurar que havien intentat crear una altra pàtria per als jueus a l’Est, però que els russos els hi havien impedit.

Durant aquella nit, el govern italià va organitzar un sopar on Ciano, en honor a Himmler, va convidar a totes les persones importants com els funcionaris del partit, polítics i ambaixadors.

En el front oriental:

A Stalingrad:

Aquell dia i per primer cop després de 51 dies de combat, no es va produir cap atac d’infanteria ni de carros de combat. Els alemanys estaven preparant el seu atac que havia de ser definitiu. 

A Romania:

Ion Antonescu va ordenar que es posposessin les deportacions de jueus fins la primavera. 

A Malta:

La Luftwaffe va atacar l’illa de Malta. 

A Guadalcanal:

A la nit, davant la sorpresa japonesa, una formació nord-americana composta per destructors, quatre o cinc creuers i set o vuit embarcacions de transports va rodejar Guadalcanal. Els japonesos, veient les intencions nord-americanes de desembarcar, varen atacar amb el Tòquio Express, una formació de quatre creuers i quatre destructors, en el cap Esperances. L’almirall Turner, que no estava completament segur del funcionament del seu radar, va ordenar girar 180 graus abans d’apropar-se a les embarcacions japoneses per atacar-les. Però els destructors varen quedar fora de la formació i es trobaven entre els seus propis creuers i els dels japonesos. Inclús així, un creuer, el Furutaka, i un destructor japonès varen ser enfonsats abans de que el Tòquio Express es retirés, tot i que els nord-americans també varen perdre un destructors, el Duncan, on varen morir 48 marines, i un dels seus creuers lleugers, el Boise, va quedar greument danyat després de cometre l’error d’encendre un reflector per il·luminar l’objectiu. Els marines japonesos que varen quedar nàufrags a alta mar es varen negar a ser rescatats per les embarcacions nord-americanes i varen preferir ser devorats pels taurons.