Diumenge:

L’Operació Torch:

Les tropes britàniques i nord-americanes varen començar l’Operació Torch, la invasió al nord de l’Àfrica. 170.000 soldats i 300 vaixells de guerra, que havien salpat separadament de Gran Bretanya i els Estats Units, varen desembarcar a dos quarts de dues de la matinada a la costa francesa del nord de l’Àfrica (Marroc i Algèria) amb l’objectiu d’avançar cap a Tunísia després d’ocupar els ports d’Orà, Alger i Casablanca. George Patton, al capdavant de l’expedició, viatjava a bord del USS Augusta i a les dues ja estava despert encoratjant els seus homes dient-los que havien d’atacar amb rapidesa i vigor. 

Els primers en desembarcar varen ser els Rangers a Arzew perquè es considerava essencial el seu port per continuar amb èxit l’Operació. Al principi, les forces franceses de Vichy varen resistir a Casablanca, però poques hores després els Aliats varen destruir les defenses franceses.

A Gibraltar, Dwight D. Eisenhower, Mark Clark i Andrew Cunningham varen rebre a les 2:38 de la matinada un missatge que els anunciava que el desembarcament havia tingut èxit i que s’havia desembarcat a Alger. Mitja hora més tard varen rebre un altre missatge en que se’ls anunciava de la captura de Sidi Fredj, on havien trobat certa resistència. A Alger també hi va haver durs combats. A partir d’aquell moment no varen parar de rebre missatges. A les sis del matí varen rebre l’anunci que la Força de Rommel havia desembarcat amb èxit. A tres quarts de vuit, el general Ryder, el comandant de la 34º Divisió d’Infanteria, els va comunicar que l’aeròdrom de Maison Blanche, a prop d’Alger, havia sigut capturat.

En el port d’Orà, els anglosaxons hi varen trobar una dura, però breu, resistència alemanya. A més la insurgència de Charles Mast havia fracassat. A més, el que va ser el gran fracàs de la jornada, l’operació aerotransportada que havia de capturar l’aeròdrom de La Senia, al sud d’Orà, no va tenir èxit. Dels 39 avions que havia sortit del sud d’Anglaterra, només set varen arribar a Algèria; un altre va aterrar a Gibraltar, dos en el Protectorat francès del Marroc i quatre en el Marroc espanyol. Els altres dotze varen aterrar lluny dels seus objectius i setze més varen aterrar en el gran llac salt d’Orà, al sud-oest de la ciutat. A més, quatre avions que varen aterrar a Algèria també ho varen fer lluny dels seus objectius i els seus tripulants varen acabar presoners.

En el Marroc francès en general és a on els Aliats varen trobar més resistència. El desembarcament a Fedala es va descontrolar una mica i algunes llanxes i embarcacions varen tocar terra a 10 quilòmetres del lloc establert. Al mateix temps, el USS Massachusetts atacava al cuirassat francès Jean Bart i a les vuit del matí va començar una batalla naval. Patton va veure la batalla de ben a prop, a bord del USS Augusta. L’intercanvi de foc va continuar fins el voltant de les onze del matí, quan les embarcacions franceses es varen retirar i varen tornar al port de Casablanca. A les 13:20, Patton va desembarcar a les costes marroquines. A mitja tarda, les bateries costeres franceses varen cessar el seu atac. Aprofitant que els francesos no atacaven, els dos primers esquadrons nord-americans de Spitfire de Gibraltar varen aterrar als aeròdroms de La Senia i Tafraoui.

A la tarda, després de saber que Alger estava a les seves mans, Eisenhower li va ordenar a Clark que volés l’endemà a la ciutat algeriana i hi establís un quarter general. A continuació es va reunir amb Henri Giraud, que a diferència del dia anterior es va mostrar més obert a col·laborar i es va oferir a volar fins el front per posar-se al capdavant de les forces franceses. A més, aquella tarda Robert Daniel Murphy va comunicar-los que François Darlan volia negociar i es volia reunir amb Eisenhower.

Henri Frenay va rebre una trucada del coronel Passy des del quarter general de la BCRAM per informar-lo del desembarcament. Poc després va rebre una trucada de Charles Hambro, un dels directors del SOE, que volia saber si estava disposat a volar a Alger aquella mateixa nit per intentar fer de pont entre Giraud i Charles de Gaulle. Frenay li va contestar que només participaria en aquesta operació si De Gaulle li donava el seu permís, però el líder de la França Lliure no ho va acceptar sinó s’enviava una delegació francesa sota el seu lideratge. Quan Frenay va tornar al seu hotel per comunicar-li a Hambro de la decisió de De Gaulle, aquest no li va fer gens de gràcia.

---

Quan va començar l’Operació, Erwin Rommel es trobava a Sollum. Aquell matí, Rommel es va reunir amb el general Hermann-Bernhard Ramcke i el major Hans von Luck i els va parlar dels greus problemes que tenien per contenir els britànics a la carretera de la costa libanesa. La Guineu del desert es va queixar de l’ordre d‘Adolf Hitler de resistir de feia uns dies perquè, segons ell, havien perdut un dia vital durant el qual varen patir moltes pèrdues. Ara, va dir Rommel, no podrien ni retenir Cirenàica, però els va explicar que tenia intenció de formar una línia de defensa a Mersa el Brega, a l’extrem de Tripolitània, a un 1.300 quilòmetres. Però li preocupava el flanc sud i per això va decidir enviar reforços a Von Luck. 

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler continuava viatjant en tren cap a Munic per celebrar l’aniversari del putsch de 1923 i, a mig trajecte, a l’estació de Calau, va rebre un missatge urgent en què l’informaven dels desembarcaments Aliats al nord de l’Àfrica. A l’instant va ordenar que es defensés Tunísia. Quan va arribar a Munic a les 15:40 es va dirigir corrents a la cerveseria Bürgerbräukeller, on havia començat el putsch. Durant el trajecte va rebre informes, clarament optimistes, sobre el desembarcament. Segons aquests informes, els francesos estaven resistint i s’havia rebutjat els atacants a Orà i a Alger, mentre François Darlan organitzava la defensa. Hitler va decretar l’enviament de reforços a les tropes alemanyes de l’illa de Creta i va ordenar a la Gestapo que portés els generals Henri Giraud i Maxime Weygand a Vichy per retenir-los allí. També va ordenar a Gerd von Rundstedt que iniciés l’Operació Anton, l’ocupació de França, tot i que de moment no volia que creués la línia de demarcació francesa fins a noves ordres. A la vegada volia que Pierre Laval i Galeazzo Ciano es reunissin amb ell l’endemà. 

Quan Hitler va entrar a la famosa cerveseria va començar a sonar l’himne del NSDAP, el Horst-Wessel-Lied. Amb el seu uniforme de les camises brunes i amb el braçalet amb una esvàstica adornat en el seu braç esquerre, el dictador es va quedar una estona dret a la tribuna d’oradors sentint els Sieg Heil!. En posar-se davant del micròfon va pronunciar un discurs davant de tots els convidats i retransmès per la ràdio sense mencionar el desembarcament dels Aliats, tot i que va admetre que ara els seus enemics es podien moure d’una banda a l’altra i va deixar clar que el que era important en aquells moments era el resultat final i estava convençut de que la victòria correspondria a ells. Després d’afirmar que respondria els atacs aeris britànics, es va mostrar convençut de que guanyarien la guerra aviat i de que conqueririen la ciutat de Stalingrad. De fet, va assegurar que tenien la ciutat i que només faltaven un parell de detalls per acabar-la de conquerir i va afirmar que no la conquerien ràpidament perquè no desitjava crear un segon Verdun. A continuació va exclamar que els seus enemics no podrien destruir mai Alemanya, va descartar qualsevol possibilitat d’una pau negociada i va declarar que a partir d’aquell moment no hi hauria cap més oferta de pau. Per demostrar que eren superiors va desprestigiar als soldats soviètics assegurant que enviaven a combatre els seus cadets i, per ell, era una mostra de que estaven acabats. Tornant a ensenyar el seu antisemitisme, Hitler va prometre que acabaria amb la comunitat jueva quan s’acabés la guerra i va afegir que els jueus que s’havien rigut fins llavors d’ell ja ho havien deixat de fer. Mentre el dictador deia que acabaria amb els jueus, les SS varen calcular que havien mort ja al voltant de quatre milions de jueus. Un cop acabat el discurs, Otto Dietrich va redoblar encara més la propaganda antisemita. 

Tot i que no volia que es notés, Hitler en aquell moment estava preocupat pel què estava passant al nord de l’Àfrica i no va era capaç d’entendre l’abast d’aquell desembarcament. Però no només aquell desembarcament trasbalsava a Hitler. Aquell dia el 6º Exèrcit acabava de patir dures derrotes en el front oriental i, a Egipte, l’Afrikakorps es va tenir que retirar de Mersa Matruh i d’aquesta manera els britànics alliberaven Egipte. Però el públic de la Bürgerbräukeller estava entusiasmat amb Hitler i no varen parar d’aplaudir-lo oblidant el que realment passava a fora d’Alemanya, tot i que la població civil no estava massa entusiasmada amb els discursos de Hitler, ja que veien que la guerra es prolongava excessivament.

---

El general Walter Warlimont estava a casa seva quan va sentir les notícies del desembarcament Aliat. Poc després va rebre una trucada del OKW en que li ordenaven que anés a Vichy per organitzar la defensa del nord-oest d’Àfrica amb el suport dels francesos. Warlimont es va dirigir a Munic per parlar amb Hitler, però quan va arribar al tren del dictador aquest estava buit. Només hi va trobar a Alfred Jodl, que li dir que no hauria d’anar a Vichy perquè Hitler ja no confiava amb els francesos. Això sí, hauria de tornar al seu antic càrrec i hauria de recopilar informació per Hitler. Warlimont va començar a treballar en crear un cop de pont al voltant de Tunísia i per ocupar tot França.

A Polònia:

A Auschwitz, tres combois carregats cadascun amb 1.000 homes, dones i nens jueus varen arribar al camp. El primer comboi provenia del gueto del districte de Ciechanow. Tots varen ser assassinats a les cambres de gas. El segon portava deportats del gueto del districte de Bialysok. També tots varen morir a les cambres de gas. El tercer, el 42è transport, provenia de França. 145 homes i 82 dones varen ser registrades al camp, els demés, 773, varen acabar a les cambres de gas.

A França:

A les set del matí, Philippe Pétain va conèixer la notícia del desembarcament per una carta personal de Franklin Delano Roosevelt. El vell mariscal de camp es va disgustar molt amb els nord-americans, tot i les explicacions del president nord-americà, i va trencar les relacions diplomàtiques amb els Estats Units com a protesta. El mariscal va respondre amb una carta als nord-americans dient que sempre havia declarat que defensarien el seu imperi si l’atacaven i, com que considerava que els atacaven, es defensarien. Unes hores més tard, Pétain va enviar un telegrama a François Darlan, que es trobava a Alger, per dir-li que es trobava en llibertat per negociar amb els nord-americans. Pétain va també va advertir al seu encarregat de negocis que les forces franceses resistirien amb tota la seva potència a la invasió anglosaxona.

Llavors, Pétain es va reunir d’urgència amb Maxime Weygand, que aquest li va parlar a favor d’una política de resistència contra Alemanya i li va suggerir enviar l’esquadrilla a Alger i ordenar a l’Exèrcit que s’enfrontés amb els alemanys només si aquests passaven la línia de demarcació francesa. Però no tots opinaven igual dins del govern francès, Laval, pressionat pels alemanys, va declarar que es negava a ajudar als Aliats i, convocat per Hitler, va marxar el dia següent a Munic per explicar els motius de l’actuació francesa i la seva visió personal. A la nit, Pétain va acceptar l’ultimàtum alemany d’obrir els aeròdroms francesos de Tunísia pels avions de la Luftwaffe. Durant aquella mateixa nit, l’encarregat de negocis alemany a Vichy, Krug von Nidda, va proposar-li a Pétain una col·laboració entre els dos països a llarg termini. 

A Itàlia:

A dos quarts de sis del matí, Joachim von Ribbentrop es va posar molt nerviós quan va ser informat d’aquell desembarcament Aliat i va trucar al comte Ciano, que encara estava dormint, per informar-lo del desembarcament i per preguntar-li què pensaven fer els italians, pregunta que Ciano no li va saber respondre perquè estava massa adormit.

Després, Ciano es va reunir amb Benito Mussolini, que estava reunit amb el general Cesare Amè. El cap del SIM va informar a Ciano de les males perspectives que tindria per ells aquest desembarcament Aliat i va augurar que els britànic continuarien avançant cap a l’est, ocuparien Líbia i entrarien a Tunísia. Un cop conquerida tota l’Àfrica del nord, Amè no tenia cap dubte de que Itàlia seria la següent i li va confessar que l’exèrcit italià estava desanimat.

A la nit, Von Ribbentrop va tornar a trucar-lo per explicar-li que Hitler esperava a Mussolini a Munic, on també hi aniria Pierre Laval, per decidir l’actitud que havien d’adoptar respecte a França. Un cop acabada la conversa, Ciano va despertar a Mussolini, que encara s’estava recuperant dels forts dolors a la panxa, i varen acordar que seria Ciano qui aniria a Munic amb un missatge clar; si França estava disposada a prestar col·laboració lleial rebria tota l’ajuda possible, però si no adoptava una posició clara s’hauria d’ocupar la França de Vichy i desembarcar a Còrsega.

El comte Ciano es va trobar amb el doctor Felix Kersten i es va queixar de que els Aliats no haguessin desembarcat a Gènova enlloc de les costes del nord de l’Àfrica perquè d’aquesta manera Itàlia hauria pogut retirar-se de la guerra. Ciano va reconèixer que estaven lluitant per Alemanya enlloc de lluitar per Itàlia.