Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
Alfred Rosenberg, commogut per la carta que li havia escrit una noia russa en que li relatava com en el seu poble s’havien agafat a la gent obligatòriament per convertir-los en mà d’obra, li va escriure una carta a Fritz Sauckel per demanar-li que en l’allistament de gent no s’utilitzés mesures que després poguessin ser retretes a ell i als seus col·laboradors. Segons Rosenberg, les mesures preses per reclutar mà d’obra es consideraven una forma de deportació en massa fins al punt que els que es sentien amenaçats per aquestes mesures preferien córrer el perill de fugir als boscos o anar-se directament amb els “bandits”.
Aquell dia es va emetre per primer cop un comunicat militar pessimista. En ell es deia que els soviètics havien traspassat la cobra del Don, però també s’explicava que les divisions alemanyes en marxa havien ocupat posicions preparades a la rereguarda.
A Berlín, Heinrich Himmler, que estava de molt mal humor, va tornar a rebre tractament del doctor Felix Kersten, que aquell dia va marxar cap a Hartzwalde per reunir-se amb la seva família. El líder de les SS es queixava dels oficials de les SS, ja que la Batalla de Stalingrad no estava anant tal i com esperava. Himmler li va confessar que Gottlob Berger, el general de les SS, era dels homes que menys li agradaven perquè sempre tenia crítiques a fer.
Durant aquella jornada, Himmler va pronunciar un discurs en el que va lamentar que els paisatges dels territoris ocupats de l’Est haguessin patit enormement després de quedar descuidats per culpa ” de l’endarreriment cultural de les races estrangeres”.
En el front oriental:
A Stalingrad:
Al nord de Stalingrad, a Kalmikov, on hi havien les tropes italianes que s’havien refugiat allí després de ser rebutjades pels soviètics després d’intentar dirigir-se al sud, al matí li varen dir en el tinent Felice Bracci que s’atrinxerés amb els seus canons fins que arribessin tropes de reforç. Un oficial del seu comandament li va prometre que estava en camí una força operacional alemanya. Però aquell moment d’esperança va durar poc perquè de cop va començar a descendir un foc de morters des dels turons que els rodejaven i els italians es varen posar a córrer presos pel pànic. En veure’s atrapats, la majoria dels italians varen aixecar les mans en senyal de rendició.
Mentrestant, els oficials del servei secret del Grup d’Exèrcits del Don d‘Erich von Manstein estaven interrogant a un presoner soviètic del 3ª Exèrcit de la Guàrdia, el general Ivan Krupennikov, per saber els últims plans dels soviètics. Mentre interrogaven al general soviètic, els seus companys de la 6º Divisió Panzer es varen trobar amb el camí bloquejat pels soviètics per dirigir-se a la ciutat de Stalingrad, on els soldats alemanys varen registrar més morts per inanició que per les males condicions de vida degut al bloqueig soviètic. Incapaços de poder avançar més enllà del pont de Vasilevska, a només 65 quilòmetres al sud de la ciutat, els tancs alemanys Mark IV conservaven encara el cap de pont a la riba nord, però els problemes de subministraments, sobretot d’aigua potable, els feien desesperar veient que no podrien resistir gaire més.
A la ciutat, el 6º Exèrcit s’estava intentant preparar per l’atac, però la inseguretat del comandant Friedrich Paulus de no saber quin dia s’havia de trencar el cercle el feia estar molt intranquil. A més, la falta de combustible només portava confusió entre els seus homes. Sabent que havia d’actuar aviat, Von Manstein va demanar en el general Kurt Zeitzler una decisió definitiva sobre si el 6º Exèrcit havia d’intentar sortir del cercle i avançar tan ràpid com pogués per trobar-se amb el 57º Exèrcit blindat o si el comandant en cap de la Luftwaffe podia garantir els subministraments aeris durant un període prolongat. Zeitzler li va respondre amb un telegrama que deia que Hermann Göering estava segur de que la Luftwaffe podria enviar subministraments al 6º Exèrcit. Adolf Hitler encara no tenia clar què havia de fer amb el tema de Stalingrad i va autoritzar que el comandant del 6º Exèrcit intentés saber la distància que podria arribar a avançar en direcció sud. La resposta va ser que tenien combustible per només 20 quilòmetres i que no podrien mantenir la posició gaire més temps. El problema que tenien era que l’Exèrcit del comandant Hermann Hoth es trobava a 54 quilòmetres després d’avançar 17 quilòmetres, però ja no podia avançar més cap a les posicions del 6º Exèrcit. Els destacaments d’avantguarda de Hoth varen anunciar que havien vist els senyals de foc del 6º Exèrcit, però no podien arribar a on eren. La indecisió de Hitler va fer desesperar als seus. El cronista de guerra del OKW, Helmuth Greiner, va escriure que Hitler ja no era capaç de prendre una decisió. Però també dins del 6º Exèrcit hi havia confusió sobre com havien de sortir d’aquella situació. El propi comandament va qualificar la tàctica d’una sortida en massa del cercle sense ajuda de l’exterior, l’Operació Tro del general Von Manstein, com una solució catastròfica. Finalment, a la nit, Hitler va rebutjar aquella operació, ja que creia que Paulus no podria trencar el cercle.
Diari del Tercer Reich 