Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Palau de Justícia de Munic, el Tribunal del Poble, amb el jutge Roland Freisler al capdavant, va jutjar  a Sophie Scholl, el seu germà, Hans Scholl, i Christoph Probst, que dirigien un moviment de resistència anti-nazi anomenat La Rosa Blanca. Els dos germans varen ser acusats de distribuir a la Universitat Ludwig Maximilian, després del desastre de Stalingrad, pamflets que condemnaven la crueltat del règim nazi. La sala estava plena de persones uniformades, seleccionades prèviament. Hans, Sophie i Probst varen ser conduïts a un dels costats de la sala, escortats cada un per dos policies. Freisler va obrir d’immediat la sessió i es varen presentar els càrrecs. En el judici hi varen intervenir uns quants testimonis, inclús un de neutral com el de Leo Samberger. En ser el torn dels acusats, segons sembla Sophie va dir:

Algú tenia que començar. El que hem dit i escrit ho pensen molts, només que no s’atreveixen a expressar-ho (…) Vostè sap tant bé com jo que la guerra està perduda. Per què no ho admet?

Probst va sol·licitar que no el condemnessin a mort perquè era pare de tres fills petits. Hans també va demanar clemència per al seu company, però Freisler el va interrompre de males maneres:

Si no té res que dir en el seu propi favor, llavors calli! 

Al mateix temps, Jürgen Wittenstein va recollir els pares dels germans, Robert i Magdalena Scholl, a l’estació i els va dur directament al Palau. Robert va aconseguir entrar a la sala i va parlar amb l’advocat dels seus fills per demanar-li que li digués en el jutge que ell era aquí i que estava disposat a defensar-los. Freisler va ordenar en els guàrdies que l’expulsessin de la sala. 

A tres quarts d’una del migdia, Freisler va pronunciar la sentència: la pena de mort. Hans va replicar en seguit:

Avui ens pengeu a nosaltres, però demà sereu penjats vosaltres. 

L’altra germà dels Scholl, Werner, present a la sala vestit d’uniforme, va aconseguir arribar fins els seus germans, que varen ser traslladats a la presó de Stadelheim.

Mentre els germans Scholl i Probst eren dirigits a la presó on s’havia de complir la sentència, el pare de les criatures, amb Samberger, es varen dirigir a la Fiscalia per sol·licitar un indult. Allí els comuniquen on han sigut portats els seus fills i ràpidament es varen dirigir a Stadelheim, on varen aconseguir, gràcies a que els guàrdies varen fer els ulls grossos, veure per últim cop als seus fills. Anant contra les regles del centre, els guàrdies varen conduir a Hans a la una petita sala perquè es pogués acomiadar dels seus pares. Després va ser el torn de Sophie. 

A les cinc de la tarda es va complir la sentència i varen executar els dos germans i a Probst a la guillotina de la presó de Stadelheim. El seu botxí va ser Johann Reichhart. Abans de complir la sentència, Sophie va compartir una cigarreta amb el seu germà i amb el seu amic que els hi havia entregat un vigilant. Un cop acabada la cigarreta es varen fondre en una abraçada d’acomiadament. Sophie seria la primera en ser ajusticiada. Un dels ajudants del botxí li va lligar les mans a l’esquena i la va conduir cap a una taula on hi havia el director, el metge, el capellà de la presó i el fiscal general Weyersberg. Els botxins llavors la varen conduir cap a la taula, on la varen fixar amb tres cintes. Segons alguns testimonis de la presó, Sophie va avançar erigida i sense por cap al cadafal. Ella mateixa va deixar escrit:

Quin dia tan esplèndid de Sol, i jo tinc que morir. Però ¿Quants no estant morint ara mateix en els camps de batalla, quanta vida jove i sense esperances (…) ¿Què pot importar ara la meva mort, si els nostres actes faran que altres milers de persones s’estremeixin i despertin d’un cop?

Després de l’execució de Sophie va ser el torn de Probst, que abans havia rebut el bateig a la seva cel·la per part del sacerdot Heinrich Sperr, que substituïa a Ferdinand Brinkmann per malaltia d’aquest. Sperr li va administrar, juntament amb la Primera Comunió i l’Extrema Unció, a la seva cel·la. Hans i Sophie també havien sol·licitat la presència d’un sacerdot catòlic, però com que eren protestants se’ls va denegar i els va atendre el pastor evangèlic Kart Alt. Hans va ser el següent i en avançar cap a la guillotina va cridar: Visca la llibertat!

A Bulgària:

Theodor Dannecker, un agent d’Adolf Eichmann, va firmar un acord aprovat pel govern búlgar on s’autoritzava deportar els jueus de les noves províncies de Tràcia i Macedònia a les regions orientals alemanyes. 11.343 persones varen ser deportades al camp d’extermini de Treblinka, on varen ser assassinades immediatament. Les cases que ocupaven els jueus si varen instal·lar ciutadans búlgars per tal de bulgaritzar la regió.

A Tunísia:

En el Dorsal Occidental, a la nit, l’ofensiva de l’Afrikakorps d’Erwin Rommel del 20 de febrer de 1943 cap a Thala es va estancar contra el 2º Cos del general de divisió nord-americà Lloys Ferdinan. Al voltant de la una del migdia, Rommel es va reunir amb Albert Kesselring i junts varen acordar aturar l’ofensiva i replegar-se. Abans de que Kesselring marxés, es va decidir constituir el Grup d’Exèrcits d’Àfrica sota el comandament del general Rommel. Aquest Grup estava compost pel 5º Exèrcit de Panzers, recentment desembarcat a Tunísia a les ordres del general Hans-Jurgen von Arnim, i el 1º Exèrcit, compost per dos cossos italians i de les restes de l’Afrikakorps. En total uns 200.000 homes.