Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
A Berlín, al migdia, Joseph Goebbels va visitar a Adolf Hitler per parlar de diversos temes que els preocupaven. Primer van parlar de la situació a Tunísia, que era desastrosa pels interessos alemanys i l’endemà es rendirien. Llavors, Hitler va criticar durament la centralització administrativa de Berlín que proposava el Ministeri de l’Interior. La idea de Hitler era que els departaments del Reich tinguessin un número reduït de treballadors ben pagats. Després, quan la conversa es va relaxar, van parlar d’art i de cultura. Hitler estava molt satisfet dels projectes del professor Wilhelm Kreis pels monuments en honor a les futures victòries. Al final de la conversa, Hitler es va interessar per la família de Goebbels, i el ministre es va lamentar que no pogués estar prou temps amb les seves filles.
A la tarda, Erwin Rommel va visitar a Goebbels per explicar-li com havia vist la derrota de les forces de l’Eix al nord de l’Àfrica. Rommel va dir-li que havia passat moltes nits sense dormir i que tenia el cor destrossat per la derrota a Tunísia. Li va manifestar que havien sigut derrotats per culpa de Benito Mussolini, que l’havia apartat d’aquella batalla i no havia volgut posar en joc tots els recursos que tenia, en especial la flota italiana. Un cop va acabar la trobada, a mitjanit, Goebbels en va acabar molt content amb el mariscal i pensava que si tots els mariscals tinguessin el mateix patró que Rommel no s’haurien de preocupar per l’aspecte militar.
Alfred Jodl va qualificar la informació que havia rebut el 9 de maig del fals comandant William Martin (veure el 30 d’abril) d’absolutament convincent. D’aquesta manera es pot interpretar que Jodl es va creure la mentida dels britànics de que si els Aliats atacaven Sicília només seria només una maniobra de distracció per ocultar un desembarcament a Grècia i una operació a l’illa de Sardenya.
A Tunísia:
Els alemanys només resistien a les muntanyes, entre Zaghuan i Enfidaville. Però al migdia tot es va donar per acabat quan els Aliats varen detenir el comandant Hans-Jurgen von Arnim i llavors la 10º Panzerdivision es va rendir en massa. Quan l’endemà es va declarar l’alto al foc els Aliats havien fet a 250.000 presoners.
A la Gran Bretanya:
Zygielbojm, el delegat del Bund en el Consell Nacional Polonès a Londres, va escriure una carta al president Wladislaw Raczkiewickz i al primer ministre Wladislaw Sikorski, per comunicar-los que la responsabilitat criminal per l’assassinat de tota la nació jueva a Polònia descansava abans que res sobre aquells que havien dut a terme la massacre, però el delegat també els va dir que aquesta responsabilitat també queia indirectament sobre el conjunt de la humanitat i sobre els pobles de les nacions aliades i els seus governs, ja que no havien fet res actiu per aturar-ho, i va afirmar que ells, els polonesos, no havien fet res de l’altre món. Zygielbojm els va dir que no podia seguir vivint mentre els jueus polonesos eren assassinats i els seus companys del gueto de Varsòvia estaven queien en una heroica batalla i els va anunciar que l’endemà es suïcidaria com a acte de protesta davant de la passivitat en que el món estava contemplant el genocidi jueu.
A l’Atlàntic:
Al matí, un submarí alemany va aconseguir penetrar les defenses del comboi ONS4 i va enfonsar dues embarcacions. Al vespre, el Grup d’Escorta B2 va rebre senyals de que a prop hi havien més submarins alemanys. El comandant Donald Macintyre va col·locar el destructor HMS Hesperus darrere de la resta d’embarcacions. Després d’esperar unes quantes hores varen rebre un informe que anunciava que hi havia una nau enemiga a vuit quilòmetres d’on eren. Ràpidament varen sonar les sirenes del Hesperus i el comandant Macintyre va fer girar la nau i va demanar a la sala de màquines màxima velocitat. En apropar-se al U-Boot, el 223 comandat per l’Oberleutnant Karl-Jürg Wätcher, el comandant del Hesperus va ordenar llençar una primera tanda de projectils. En reduir la velocitat varen detectar la presència del U-Boot i, a continuació, varen llençar una altra sèrie de càrregues de profunditat. Quan anaven per atacar de nou, la tripulació va quedar sorpresa en veure el submarí pujar a la superfície, a prop d’on eren ells. Ràpidament, el HMS Hesperus va disparar amb els seus canons automàtics Oerlikon de 20 mil·límetres, matant a diversos alemanys que intentaven arribar al seu canó de la superfície. A continuació varen llençar més càrregues de profunditat i Macintyre va ordenar que el destructor girés. En aquell instant, la nau alemanya va encendre els seus motors, però l’artilleria del Hesperus va obrir foc amb els seus canons de 4,7pulgades. El U-Boot es va aturar de nou i dins del Hesperus es va debatre sobre si envestir o no la nau. Després de veure que es quedaven sense càrregues de profunditat, varen decidir envestir-lo. El submarí va capgirar-se, però, a poc a poc, va tornar a la seva posició, tot i que cada cop estava més enfonsat a l’aigua i amb el motor incendiat. En veure que ja no seria un perill i que els estava fent perdre temps (el comboi ja es trobava a uns 48 quilòmetres de distància), varen decidir no donar el cop de gràcia i varen marxar. Però, de forma increïble, dotze hores més tard la tripulació del U-223 va aconseguir posar en marxa la nau i la varen tornar al seu port.
En els Estats Units:
A Washington, a la nit va arribar a la Casa Blanca Winston Churchill, que havia arribat aquell dia a Nova York a bord del Queen Mary, per reunir-se amb Franklin Delano Roosevelt en la Conferència Trident que va durar fins el 25 de maig de 1943.
Al sud-oest d’Alaska, les tropes nord-americanes varen sobrepassar Kiska, fortalesa japonesa a les Aleutianes occidentals, i varen desembarcar a Attu.
Diari del Tercer Reich 