Dilluns:

L’entrevista entre Hitler i Mussolini:

A dos quarts de set del matí, des d’Obersalzberg Adolf Hitler amb la seva secretària Traudl Junge, dos taquígrafs i el seu personal varen dirigir-se de nou a Salzburg per agafar un avió Condor que els va portar en una zona del nord d’Itàlia per entrevistar-se amb Benito Mussolini, que estava desesperat perquè les tropes italianes s’estaven rendint en massa a Sicília i volia demanar ajudar als alemanys. Havien de sortir a les set, però com que les condicions climàtiques havien canviat Hitler havia decidit sortir mitja hora abans.

Escortat per una esquadrilla d’avions caces, l’aeronau de Hitler va aterrar a les nou a l’aeròdrom militar de Belluno, al nord de Venècia, després de donar tres llargues voltes sobre l’aeroport per arribar a l’hora en punt. Un cop varen aterrar a terres italianes varen agafar un tren que els va portar a la ciutat de Treviso, en el Véneto del nord, on els esperava el dictador italià i la seva delegació, entre ells Albert Kesselring i Ugo Cavallero. Immediatament una orquestra va començar a tocar i els dos dictadors varen passar revista a la guàrdia.

Després de saludar-se, Hitler va pujar amb els seus col·laboradors i amb Mussolini en un dels cotxes que els esperaven rodejats per la carabineri i motoristes per ser portats a la vila Gaggia, a Feltre, a prop de Belluno. La vila era una mansió aïllada propietat d’un senador feixista. L’automòbil on hi viatjava Walter Warlimont es va perdre en el camí i els oficials italians que l’acompanyaven li varen assegurar que no sabien anar a la vila. El cotxe es va aturar en un encreuament i Warlimont, Heinz Waizenegger (oficial de l’Estat Major General) i Otto Günsche varen baixar del vehicle amb la intenció d’esbrinar per on havien passat els dictadors. Finalment va aparèixer un cotxe que Wilhelm Keitel havia enviat a buscar i d’aquesta manera Warlimont es va poder presentar a la reunió una hora més tard.

A la vila Gaggia, Hitler i Mussolini varen mantenir una sèrie de conferències mentre en el jardí de la residència els alemanys i els italians varen poder gaudir d’un bufet en grups separats. A les onze del matí, hora que va començar la reunió en l’enorme saló de la mansió, el dictador alemany, acompanyat pel mariscal Keitel, li va prometre a Mussolini, assegut a la cantonada d’una gran butaca, el seu suport incondicional per la lluita i li va dir que enviarien tropes i matèries primes a Itàlia per la necessitat de defensar els territoris que ocupaven. Però Hitler parlava d’una forma tan ràpida i estava tan excitat que tothom va veure que s’havia passat amb el còctel d’Eukodal que l’hi havia subministrat el doctor Theodor Morell durant el matí. Encès per la conversa i pel còctel, li va parlar en el dictador italià d’unes terrorífiques armes secretes que atacarien la Gran Bretanya. Però, enmig de la reunió, un funcionari va entrar a la sala per entregar-li un telegrama a Mussolini que deia que la ciutat de Roma estava sent atacada. La capital italiana era atacada per primer cop en la Segona Guerra Mundial per 260 bombarders nord-americans (157 B-17 i 113 B-24), que varen llançar unes mil tones de bombes sobre les andanes ferroviàries de San Lorenzo, provocant prop de 2.000 morts i 11.000 ferits. Ràpidament li va entregar el telegrama a Hitler en silenci. Per Hitler semblava que l’atac a Roma no li tingués importància i, passat amb les amfetamines, no va parar de parlar i inclús s’entrebancava amb les seves paraules.

Després, els dos dictadors varen dinar en privat. Mussolini va aprofitar l’atac a la capital italiana per demanar-li que enviés reforços a Itàlia. Hitler li va prometre que així ho faria i li va explicar que en el front oriental tornarien a atacar victoriosament i que era necessari que Itàlia resistís i que ell eliminés els conspiradors que l’envoltaven. Per la seva part, Keitel li va demanar en el general Vittorio Ambrosio, el comandant en cap de l’exèrcit italià, que enviés a Calàbria, al sud d’Itàlia, les divisions italianes estacionades al nord perquè serien substituïdes per unitats del nou grup d’exèrcits d’Erwin Rommel. Aquesta mesura, o ultimàtum, no va agradar gens a Ambrosio perquè va veure que els alemanys intentaven crear un front alemany a la Itàlia central. A més, permetria als alemanys apoderar-se del poder militar en el territori italià en cas d’un cop d’Estat. Mussolini, a la part final de l’entrevista, estava tant deprimit per la situació en general i per l’atac que acabava de rebre Roma, que va demanar-li al traductor Paul Schmidt que li passés les notes que havia anotat. Quan Hitler va sortir de l’habitació, els consellers més íntims de Mussolini el varen instar a que renunciés a la guerra en els següents 15 dies sinó volia enfrontar-se al col·lapse total. Visiblement cansat, el dictador els va invitar a seure al seu costat i els va explicar que no podien esperar abandonar a Hitler sense que ell renunciés.

A la tarda varen tornar tots a pujar als seus cotxes que els van conduir un altre cop a l’estació de trens. Durant alguns moment d’aquella tarda, Hitler va rebre un informe del servei secret de Heinrich Himmler en el que s’exposava que s’estava planejant un cop d’Estat per substituir Mussolini pel mariscal Pietro Badoglio. Quan es varen acomiadar a l’estació, Mussolini li va prometre a Hitler que la causa era comuna.

Cap al vespre, Hitler i els seus col·laboradors varen agafar un avió que els va portar un altre cop al Berghof. Molts dels presents a la reunió varen sentir vergonya en veure l’estat amb què es trobava Hitler perquè era massa evident que s’havia passat amb les amfetamines. Hitler li va explicar a Martin Bormann que durant el dia havia experimentat una sensació desagradable. Per la seva part, Mussolini va marxar cap a Roma molt preocupat per les paraules de Hitler de que eliminés als conspiradors que l’envoltaven.

En el Reich:

A Alemanya:

En un moment d’aquell dia, Hitler li va dir a Martin Bormann que en el passat volia construir els bucs de guerra més poderosos del món i que els hi volia posar el nom dels grans poetes-aventures del segle XVI: Ulrich von Hutten i Götz von Berlichingen, però que se’n alegrava de no haver-ho fet perquè la infanteria de mar era la que ara tenia una importància primordial, ja que els submarins i els destructors eren els que es farien càrrec de la lluita. Llavors li va explicar que en aquells moments eren els japonesos qui tenien els bucs de guerra més poderosos del món, però li va confessar que creia que els bucs eren difícils d’utilitzar i va posar d’exemple el Bismarck.

A Ostland:

Hinrich Lohse va respondre la petició d’Adolf Windecker sobre el destí final dels jueus deportats després d’haver sentit molts rumors. Lohse, que coneixia la veritat de la Solució Final, li va comunicar que s’havia de dirigir al Ministeri d’Afers Exteriors per obtenir més informació del tema i li va prometre comunicar-li els resultats d’una investigació.

A França:

A París, la unitat francesa la Légion des Volontaires Français, la LVT, va desfilar pels carrers de la capital francesa abans d’integrar-se com a nova divisió de les Waffen-SS. La majoria dels seus membres eren més llatins que aris.

A Itàlia:

Pel bombardeig d’aquell dia a Roma, el Papa Pius XII va amonestar a Franklin Delano Roosevelt per la destrucció de la basílica patriarcal de San Lorenzo Extramurs i va obrir el Vaticà als refugiats de la ciutat perquè es refugiessin dels bombardejos. Tot i que Roma es va declarar ciutat oberta, durant tota la guerra va patir 51 bombardejos.

En el front oriental:

En el sector central:

Els soviètics varen alliberar les fortificacions de Bolkhov.

En el Pacífic:

En la Batalla per les illes Salomó, l’aviació nord-americana va realitzar incursions contra Ballale, Nova Geòrgia, Bougainville i Choiseul. Tot i que varen perdre diversos avions, en aigües properes a Choiseul els nord-americans varen destruir un destructor i varen danyar un creuer japonès.