Diumenge:
La caiguda de Benito Mussolini:
A la matinada continuava la reunió del dia anterior del Gran Consell Feixista que va acabar provocant la dimissió del dictador Benito Mussolini. A la una de la matinada els membres de l’assemblea es mostraven indecisos i els debats encara continuaven. Llavors, l’ambaixador italià a Alemanya, Dino Alfieri, va començar la seva declaració dient que segons la seva opinió la decisió que es prengués aquella nit s’hauria de comunicar d’immediat a Adolf Hitler per no ser titllats de traïdors, però va deixar clar que Alemanya no tornaria a enviar reforços a Itàlia, ja que estaven lluitant en diferents fronts. A més, va afegir que només Mussolini podia aconseguir tenir contacte personal amb Hitler. Aquesta intervenció va provocar diferents sensacions. El president del Senat, Suardo, va comunicar plorant que retirava la seva firma de la moció de Dino Grandi. Davant d’aquell moment de desconcert, Giusseppe Bottai, decidit a enderrocar Mussolini, va intentar trobar suport entre els membres del Consell que encara no s’havien compromès. Sabent que tenia que actuar si volia tirar endavant la seva proposta, Grandi es va dirigir breument a l’assemblea i després va entregar la moció, firmada per 19 consellers, a Mussolini. El dictador italià va col·locar els papers davant seu i, sense afegir cap paraula i cap gest, va demanar-li a Carlo Scorza que posés a votació la moció de Grandi. Scorza es va aixecar i va nomenar a cadascun dels presents. En un silenci angoixant va contar 19 vots a favors i 7 en contra. Suardo es va abstenir i Roberto Farinacci va votar la seva pròpia moció. Amb l’aprovació de la moció es va decidir tornar a restablir els poders a la Corona italiana i es va permetre en el rei Victor Manel III assumir el comandament de les Forces Armades. Enfadat amb la decisió dels que havien sigut fins llavors els seus col·laboradors i companys, Mussolini es va aixecar de la cadira, va recollir els papers i va dir:
Heu provocat la crisis del règim. S’aixeca la sessió.
Scorza va intentar que es fes la salutació feixista, però Mussolini li va demanar que no ho fes. Entre els que varen trair a Mussolini hi havia el seu gendre, el comte Galeazzo Ciano, i Emilio de Bono, que li varen retirar el seu suport. A les 2:40, el dictador italià es va dirigir al seu despatx. Alguns dels membres del Gran Consell, Scorza, Buffarini, Tringali-Casanova, Biggini i Galbiati, que l’havien votat es varen reunir amb ell, però Mussolini estava molt emprenyat per ara començar una reunió i va exclamar que la qüestió de saber si el vot d’aquella nit era legal o no ja no l’interessava. Els seus consellers li demanaven que detingués a Grandi i als seus partidaris, però Mussolini, sense molestar-se a contestar, va agafar el telèfon i va ordenar en el governador de Bolònia que dirigís un missatge de simpatia a la població de la ciutat, que acabava de rebre un fort bombardeig feia unes hores. Poc després de les tres de la matinada, acompanyat per en Carlo Scorza, va marxar a la seva residència, la Villa Torlònia.
Per la seva part, Grandi se’n va anar al seu despatx de l’edifici del Parlament. El ministre de la casa reial, el duc Acquarone, va arribar allà poc després, i Grandi li va entregar el text original de la seva moció amb les 19 firmes. Grandi desitjava que el rei Victor Manel III es fes d’immediat amb el control de la nova administració. Llavors, Acquarone va llançar el nom del general Pietro Badoglio perquè dirigís el país, però Grandi li va dir que el mariscal no era l’home adequat per aquest càrrec perquè era el principal responsable de que Itàlia entrés a la guerra. Després d’intercanviar-se quatre paraules, Acquarone va marxar a informar al rei per prendre mesures. Es va pensar en detenir a Mussolini durant l’audiència habitual del 26 de juliol.
A les vuit del matí, després d’haver dormit molt poc, Mussolini es va dirigir un altre cop al Palau de Venècia per continuar treballant com un dia normal. A dos quarts de deu, Scorza el va trucar per dir-li que molts dels que havien votat la moció de Grandi començaven a lamentar-ho, però Mussolini va dir-li que ja era massa tard. En aquell moment li varen entregar una carta del ministre Cianetti que deia que li retirava el seu vot. Mussolini però no es va animar i no va convocar al general Vittorio Ambrosio, el cap de les forces armades italianes, per conèixer les últimes novetats dels fronts de guerra i no va sentir la necessitat de prendre cap mesura de seguretat en l’interior del país. Llavors va demanar-li en el seu secretari De Cesare, que sol·licités una audiència a la vila Saboia amb el rei Victor Manel III per les cinc de la tarda, a la qual pensava assistir-hi de paisà.
A la una del migdia es va reunir amb l’ambaixador japonès Hidaka, que havia arribat a Roma a finals de juny per saber la situació general a Itàlia. Mussolini li va demanar que fes saber en el president Hideki Tojo que desitjava que utilitzés la seva influència per donar suport a la petició que feria a Hitler perquè acabés amb la guerra contra la Unió Soviètica. Abans de tornar a la vila Torlònia, Mussolini va demanar-li en el comandant de la milícia, Galibati, que visités amb ell els barris de Roma que havien patit especialment el bombardeig Aliat del 19 de juliol. A prop de l’església de San Lorenzo, uns joves que feien instrucció militar els varen aclamar en veure’ls. A les tres de la tarda, Mussolini i Galibati varen tornar a la vila a dinar mentre parlaven del memoràndum que Galibati l’hi havia entregat. En arribar a la vila, Mussolini li va dir que confiava que el rei no li retirés el seu suport perquè pensava que no faria res sense un complert acord, i li va ordenar que no actués contra aquells que a la matinada havien conspirat contra ell. Llavors, Mussolini va dinar amb la seva dona Rachele i varen parlar durant una hora en el saló de la música. Rachele estava molt deprimida per la situació i creia que passaria alguna cosa en un moment o altre.
Mentrestant, el pla per detenir Mussolini s’orquestrava. El general Cerica va ser convocat d’urgència en el palau Vidoni, en el despatx d’Ambrosio, que participava en la conspiració. Se li va fer saber que el rei estava disposat a detenir a Mussolini i que nomenaria a un nou president del Consell, i li varen assegurar que tot el que feien era legal perquè era ordre del rei. Llavors varen traçar el pla per detenir al dictador italià aquella mateixa tarda a dins al palau reial. Al cap de poc, en el palau reial, el rei li va dir en el general Puntoni que havia autoritzat la detenció de Mussolini a l’exterior de la vila Saboia, i li va demanar que el protegís en cas de que el dictador italià es resistís. Mentre els dos homes passejaven pels jardins de la vila, Acquarone es va reunir amb ells per dir-los que Cerica insistia en detenir a Mussolini a l’interior de la vila per no comprometre l’operació. El rei, nerviós perquè Mussolini estava a punt d’arribar, va donar verbalment l’ordre que Cerica li demanava.
Just abans de les cinc de la tarda va arribar al palau reial el cotxe de Mussolini acompanyat pel seu secretari De Cesare. Tres cotxes de la seva policia particular es varen quedar esperant-lo a l’altra banda de la tanca. El rei el va rebre en els escalons de l’escalinata del palau. Un cop es varen acomodar a la vila, el dictador li va exposar la situació militar i la reunió del Gran Consell, però el rei no tenia ganes d’escoltar les seves exposicions i li va dir que els fets de les últimes hores l’havien obligat a prendre certes mesures. Llavors, el rei li va dir que en aquells moments era l’home més odiat d’Itàlia i que ja no tenia amics excepte ell, i li va explicar que, sentint-ho molt, col·locaria a Badoglio com a cap de govern. Pels voltants de dos quarts de sis de la tarda la reunió es va acabar i el rei el va acompanyar fins al llindar de la porta del Palau, on es varen acomiadar. Llavors, el xofer de Mussolini va ser enviat al saló reservat perquè assistís a una trucada per allunyar del seu cotxe de l’entrada principal. Quan Mussolini baixava sol per les escales per dirigir-se al seu automòbil a mà dreta, un capità de la carabinieri el va aturar i li va dir que per ordres del rei el protegiria. Sabent que passaria alguna cosa, Mussolini li va senyalar que volia anar cap al seu cotxe, però el varen obligar a entrar en la part de darrere d’una ambulància, que feia estona que s’esperava. De Cesare va insistir tota l’estona en acompanyar al dictador, però l’ambulància va fugir a tota velocitat cap al quarter de la policia militar de Trastevere, en la via Quintino Sella, i d’aquesta manera Mussolini va quedar arrestat. Al cap de mitja hora varen arribar en el quarter de la carabinieri, i varen conduir a Mussolini en el despatx del coronel. Un policia armat muntava guàrdia davant la porta de la cel·la.
A tres quarts d’onze de la nit, la ràdio italiana va donar la notícia de la destitució de Mussolini i va transmetre el comunicat del mariscal Badoglio, on va anunciar la continuació de la guerra al costat d’Alemanya. Després de sentir el missatge de la ràdio, la població italiana va sortir als carrers per mostrar la seva alegria per la caiguda del feixisme. Aquell mateix dia de la detenció de Mussolini, els italians varen detenir al cap de l’Estat Major de la Milícia feixista, Achille Starace.
En el quarter general de Rastenburg, durant al migdia varen arribar les primeres notícies de que en els carrers italians començaven haver disturbis perquè es treien els símbols feixistes. Per la seva part, Hitler va rebre la notícia de l’enderrocament de Mussolini de mans de Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i el tinent general de les SS Karl Wolff mentre celebrava la sessió informativa de la tarda en el seu saló. Hitler va sortir de la reunió acompanyat per Otto Günsche i Keitel li va entregar una carta procedent de l’Alt Comandament Italià. En ella es comunicava que el govern de Mussolini havia dimitit i que el rei havia encarregat a Badoglio la formació d’un nou gabinet i que Itàlia continuar la lluita al costat d’Alemanya. Hitler es va enfurismar. Jodl li va proposar utilitzar unitats militars per desarmar als italians, però Hitler li va dir que d’aquest assumpte se’n havia d’ocupar la seva Leibstandarte. Sense esperar, el dictador va donar l’ordre de transferir a la Leibstandarte des del front oriental cap a l’àrea de Innsbruck, a la frontera amb Itàlia. A continuació, Jodl va informar a Hitler sobre els combats que s’estaven produint amb els anglosaxons a Sicília i li va demanar que esperés a rebre informes més complets de Roma. Hitler el va tallar bruscament per dir-li que havien de preparar nous plans i va titllar al nou govern italià de traïdor i de mentiders. El dictador li va dir que enviaria un home a Itàlia amb ordres per entregar al cap de la 3º Divisió de Granaders Panzer, estacionada a 70 quilòmetres de la capital italiana, en las que li diria que es dirigís a Roma al cap davant d’un destacament especial i detingués a tot el govern italià. El rei, el príncep hereu i tot el govern de Badoglio havien de ser arrestats. Dirigint-se a Jodl, Hitler li va demanar que preparés les noves ordres per enviar armes a Roma per tal de detenir al govern italià, sobretot volia arrestar al príncep hereu. Keitel va ressaltar que el príncep era més important que el rei. Karl Bodenschatz els va dir que tot estava preparat per embarcar-los en un avió.
Tot i que les informacions eren confuses, Hitler es va posar furiós i va criticar obertament al dictador italià titllant-lo de dèbil, i va qualificar el que havia passat com una traïció pura i va descriure a Badoglio com el seu pitjor enemic. En aquells moments suposava que Mussolini estava en llibertat i pensava portar-lo d’immediat a Alemanya. Llavors va ordenar trucar al ministre Hermann Göering perquè vingués al quarter ràpidament. Erwin Rommel, que estava a Salònica, també va rebre la mateixa ordre i varen intentar localitzar a Heinrich Himmler. Després es va trucar al ministre Joseph Goebbels, que li varen ordenar que sortís d’immediat cap a Prússia Oriental. El ministre va reconèixer que la situació era extremadament complicada. A la nit, Goebbels es va dirigir a l’aeroport de Tempelhof amb Otto Dietrich per dirigir-se a Rastenburg. L’endemà, un cop varen arribar al quarter general, Goebbels va conversar amb Himmler i Martin Bormann, i varen arribar a la conclusió de que Mussolini no havia dimitit voluntàriament. Joachim von Ribbentrop, que encara no estava recuperat d’una infecció respiratòria i s’estava refent a la seva residència de Salzkammergut, a Fuschl, a prop de Salzburg, també li varen dir que vingués al quarter.
Un cop Himmler va arribar al quarter, Hitler continuava tan atònit que Günsche li va tenir que comunicar que tenia el líder de les SS al seu costat. En la reunió, Himmler els va dir que fins el moment només tenia informacions incompletes sobre els fets a Itàlia, però va afirmar que molt probablement la majoria dels feixistes italians estaven encontra de Mussolini, inclús de Ciano. Hitler es va asseure al llindar de la taula i li va confessar a Keitel, Himmler, Wolff i Günsche, que des de sempre havia considerat a Ciano un xarlatà.
A la nit, Hitler va convocar una reunió informativa amb els seus comandament militars; era la tercera reunió amb ells en menys de 12 hores, i va demanar castigar als traïdors italians sense contemplacions. Discutint com havien d’actuar amb el Vaticà, Hitler els va dir que penetraria en el Vaticà per expulsar a tota la cúpula papal, a qui va definir com a porcs, per més tard demanar perdó. Llavors, Hitler va trucar a Otto Skorseny perquè localitzés a Mussolini i el rescatés. Després de tenir clar que podia perdre un seu aliat i pel temor de que els Aliats desembarquessin a un punt del sud-est d’Europa, Hitler va ordenar a Rommel que coordinés les forces militars alemanyes a Grècia, i va enviar vuit divisions alemanyes estacionades a França i en el sud d’Alemanya al nord d’Itàlia.
En el Reich:
A Alemanya:
A Hamburg, a la una de la matinada continuava l’atac dels 791 avions britànics en l’Operació Gomorra. Aquell atac es va repetir fins al 2 d’agost, i en total varen morir més de 50.000 persones. La ciutat va arribar a temperatures de més de 800 graus i es varen cremar més de 21 quilòmetres quadrats de la ciutat. La RAF va utilitzar una nova tàctica per burlar els radars alemanys que consistia en llançar milers de trossos de paper d’alumini per confondre les defenses alemanyes. Ja de dia, la ciutat viva en un caos impressionant i la reacció alemanya, a través de la Luftwaffe, no va arribar a temps i no va ser suficient. L’atac britànic va cessar durant el dia perquè la ciutat treia tan de fum pels incendis que provocaven les bombes, que els pilots dels avions britànics no veien amb claredat els objectius a on havien de llançar les bombes. Per culpa d’aquell atac, les altes instàncies del Tercer Reich varen començar a definir els bombarders britànics com els bombarders terroristes perquè no destruïen objectius militars i sí civils.
Durant la nit, els britànics van tornar a bombardejar la ciutat i la Luftwaffe va demostrar un cop més la seva incapacitat davant dels bombarders britànics destruint només 12 dels 500 bombarders que van atacar la ciutat.
Goebbels va rebre en el seu despatx moltes cartes on es preguntava una vegada i una altra per què Hitler no anava a visitar els territoris més afectats pels bombardejos. El ministre es va quedar molt intranquil quan va llegir algunes d’aquestes cartes i va pensar que era imprescindible que Hitler es dirigís al poble alemany. Per intentar calmar els ànims de la població va entregar els subministraments senyalats en les targetes de racionament a les zones bombardejades. Però la realitat era que Hitler no li interessava el destí de la gent en aquells moments. A més, per culpa dels bombardejos la indústria tèxtil alemanya havia quedat molt afectada i no estava en condicions d’entregar els subministraments que es necessitaven.
Reinhard Gehlen va garantir a l’Alt Comandament, que els soviètics no tenien plans de llançar un altre assalt pel seu compte i va afirmar que només podien fer petits atacs locals.
A Polònia:
En una conferència de l’Estat Major celebrada a Rastenburg aquell matí, Hitler va dir que estava decidit a enviar Göering a Roma perquè el considerava ideal en un moment de crisis per ser brutal i fred. Els va recordar que havia estat al seu costat en moltes crisis, en les pitjors, i que era llavors quan mostrava la seva sang freda.
A França:
A Struthof varen arribar els primers combois N.N., Nit i Boira.
A Bèlgica:
Leon Degrelle, que acabava de tornar del front oriental, va ser convidat per les autoritats alemanyes a desafiar el mandat de l’Església catòlica belga i allistar-se voluntari a les Waffen-SS.
A Holanda:
Al matí a Amsterdam va sonar l’alarma antiaèria després de que es detectessin aparells Aliats sobrevolant per la costa. A dos quarts de tres del migdia, les sirenes de la capital holandesa varen tornar a sonar i, cinc minuts més tard, va començar l’atac Aliat amb bombes. Mitja hora més tard, els bombarders varen disminuir l’atac fins que varen deixar de llençar artefactes. A la nit va tornar a sonar l’alarma a Amsterdam, però aquest cop no hi va haver cap atac i tres quarts d’hora més tard va cessar l’alarma. Poc després va tornar a sonar i, aquest cop sí, varen aparèixer els bombarders Aliats que no varen tardar en deixar les seves càrregues, sobretot a la zona de Schiphol, a l’aeroport d’Amsterdam.
A Itàlia:
A Sicília, el OKW va prendre la decisió d’abandonar l’illa i els paracaigudistes varen tenir la missió de cobrir els flancs en la fràgil línia de rereguarda durant tota l’evacuació.
En el front oriental:
En el sector sud:
En la zona del Kursk, l’as de l’aviació alemany Heinrich Prinz zu Sayn-Wittgenstein va destruir durant aquell dia a set avions soviètics.
A Bulgària:
En el Parlament de Sofia, Sobranje, l’antic primer ministre Nikola Mushanoff va censurar la política exterior de Bulgària perquè col·laborava activament amb el règim nazi.
A Nova Geòrgia:
Les forces terrestres nord-americanes varen realitzar la que seria l’última ofensiva contra les posicions japoneses a l’illa.
Diari del Tercer Reich 