Dilluns:

La crisi italiana:

Al matí, Joseph Goebbels i Otto Dietrich van arribar a l’aeròdrom de Rastenburg després de sortir de l’aeròdrom de Tempelhof per reunir-se amb Adolf Hitler per parlar de la situació a Itàlia després de la detenció de Benito Mussolini. Abans de reunir-se amb Hitler, Goebbels va parlar amb Heinrich Himmler i Martin Bormann, que estaven convençuts de que Mussolini no havia dimitit per voluntat pròpia. A les deu del matí, Hitler els va demanar reunir-se amb ell juntament amb Hermann Göering. Durant tota la conversa, Hitler estava tranquil i de bon humor, tot el contrari dels dos dies anteriors. Al cap de mitja hora va arribar des de Fuschl Joachim von Ribbentrop, que estava bastant dèbil de salut perquè encara s’estava recuperant d’una pulmonia. Després de que estiguessin tots reunits, Hitler va començar a fer un anàlisis de la situació i va dir que estava convençut de que Mussolini no havia dimitit voluntàriament i que creia que es trobava detingut en algun lloc d’Itàlia. Pensava que Pietro Badoglio havia negociat abans amb els Aliats abans d’actuar contra Mussolini i estava convençut de que darrere d’aquell cop d’Estat hi havia les forces de la francmaçoneria italiana. Pensant en els Aliats, va assegurar que en el fons l’atac anava dirigit contra Alemanya i creia que els britànics buscarien el millor moment per desembarcar a Itàlia (pensava que ho farien a Gènova) per aïllar les tropes alemanyes en el sud. Tenint només la idea d’alliberar al dictador italià, els va assegurar que prepararia un contraatac de la següent manera: una divisió de paracaigudistes, que en aquells moments es trobava al sud de França, aterraria als voltants de Roma i ocuparia la ciutat, detindria al rei Victor Manel III i a tota la seva família, igual que a Badoglio i a tots els seus col·laboradors per portar-los a Alemanya. D’aquesta manera restabliria el feixisme a Roma. A més, ocuparia Itàlia i capturaria la flota italiana. Per dur a terme aquest pla va ordenar a Goebbels que convertís les estacions de ràdio clandestines del sud de França amb emissores de ràdio controlades per ells. Les estacions afectades varen ser les de Tolosa, Bordeus i Monte-Carlo. Enmig de la reunió, van rebre informes de que el Vaticà donava suport a la revolta del rei. Enrabiat davant d’aquella nova informació, el dictador va assegurar que faria detenir als responsables de Roma, inclòs els del Vaticà, a qui també va culpar de l’enderrocament de Mussolini, però Von Ribbentrop i Goebbels es van oposar al pla perquè consideraven que no era el moment de tocar l’Església. En acabar la reunió va arribar en el quarter Erwin Rommel, que es va oposar a una resposta improvisada i es va mostrar partidari d’una acció planejada. Després de la reunió, Goebbels es va reunir amb Albert Speer per parlar de la situació a Itàlia, però el ministre d’Armament no estava interessat en el tema italià i Goebbels, emprenyat en en veure que no li feia gaire cas, se’n va anar a descansar abans de tornar-se a reunir tots junts per dinar.

Al migdia, en la sessió informativa, varen rebre notícies de que a Itàlia els italians havien sortit al carrer per donar suport al nou Govern. Amoïnat perquè no li pogués passar en ell, Hitler va ordenar a Himmler que prengués les mesures necessàries per impedir que un fet com aquell es produís a Alemanya. En aquells moments de ràbia, Hitler estava ansiós per actuar ràpidament a Itàlia i va donar a Rommel el comandament suprem de les tropes alemanyes a Itàlia. Llavors, Hitler es va dirigir cap a Günther von Kluge, que havia arribat des del quarter del Grup d’Exèrcits del Centre, on intentaven desesperadament aturar l’ofensiva soviètica en el sortint d’Orel, en el nord del Kursk, per comunicar-li que els fets d’Itàlia portarien conseqüències en el front oriental. Li va dir que necessitava que les millors divisions de les Waffen-SS, assignades a Erich von Manstein en el sud del front oriental, es traslladessin immediatament a Itàlia. Sense èxit i desesperat, Von Kluge li va explicar que si feia aquest trasllat impossibilitaria la defensa de la regió d’Orel i va protestar dient-li que el que demanava era que efectués una evacuació absolutament precipitada. No volent ser contradit, Hitler li va exclamar:

Tot i això, Herr Feldmarschall, aquí no som amos de les nostres decisions. 

A l’hora del dinar, Hitler va estar acompanyat per Goebbels, Göering, Von Ribbentrop, Rommel, Karl Döenitz, Speer, Wilhelm Keitel i Bormann. Tots van acordar que s’havia d’actuar a Itàlia, i Hitler els va tornar a reiterar de que estava convençut de que Mussolini estava empresonat. Després de dinar va arribar en el quarter general el polític feixista Roberto Farinacci, que va ser rebut primer per Von Ribbentrop i després per Hitler. El líder alemany tenia pensat utilitzar a Farinacci com a substitut de Mussolini mentre aquest no fos alliberat. Farinacci els va explicar que Mussolini havia sigut atacat pel seu gendre, el comte Galeazzo Ciano, per Dino Grandi i per alguns membres del Gran Consell Feixista. Amb Farinacci també hi anava Giovanni Preziosi, que va ser rebut també pel dictador. Després de l’entrevista, que va ser poc interessant per la poca informació que en varen treure, Hitler va demanar a Himmler que vigilés a Farinacci, que s’allotjava en una vila aïllada i on se’l coneixia amb el nom fals d’advocat Silva. A partir de l’entrevista, Hitler ja no va pensar més amb Farinacci com el substitut temporal de Mussolini. Després es va passar tota la tarda rebent a cada un dels seus ministres i membres del Govern per planejar la situació a Itàlia.

Per la seva part, Goebbels es va reunir amb el príncep Felip de Hesse, marit de la filla del rei d’Itàlia Mafalda Hesse, que també es trobava al quarter general. El príncep li va dir que Mussolini tenia que ser considerat com un criminal i li va explicar xafarderies de la vida privada del dictador italià. Després, Goebbels es va reunir amb Heinz Guderian, que li va explicar que estava molt preocupat per tal i com es desenvolupava el conflicte. En Guderian li va proposar concentrar tots els esforços en un punt determinat i es va queixar de la inactivitat del OKW.

A la nit, Hitler estava molt cansat i va decidir sopar sol mentre tots els seus convidats van sopar junts. Més tard, Hitler es va reunir amb tots ells, unes 35 persones en total, i els va dir que tenien que actuar ràpid a Itàlia. Però Rommel continuava pensant que s’havien de preparar adequadament i amb reflexió. El debat va durar fins a altes hores de la nit i no es va arribar a cap conclusió.

En el Reich:

A Polònia:

Continuant a Rastenburg, Speer li va demanar a Hitler que li donés la seva aprovació perquè el seu Ministeri s’encarregués de dirigir tota la producció del país. Speer tenia interès en controlar el programa de la Marina, i també li va demanar poder transformar algunes empreses que es dedicaven a la producció de béns de consum en fàbriques per l’armament i, així, poder apoderar-se de 500.000 obrers alemanys i de les seves instal·lacions. Però Hitler només va escoltar els seus suggeriments i no va prendre cap decisió, ja que estava més preocupat pel que passava a Itàlia.

A Alemanya:

A Hamburg, els bombardejos continuaven i en total aquell dia 235 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat, que estava sent atacada des del 25 de juliol. A les nou del matí, 121 bombarders nord-americans varen atacar les plantes d’energia que alimentaven les indústries de la ciutat i, al final del dia, varen destruir dues d’aquestes plantes, que varen quedar inoperatives durant mesos. Tant per la gent d’Hamburg com pels alemanys en general el que era dramàtic no eren els atacs dels Aliats sinó la ineficàcia de la Luftwaffe. Només dos bombarders nord-americans varen ser destruïts en aquella jornada.

A Holanda:

Després de l’atac Aliat del dia anterior a la ciutat d’Amsterdam, a la capital holandesa varen sonar en dues ocasions les alarmes antiaèries, tot i que no es va produir cap atac.

A Itàlia:

El rei Victor Manel III va dirigir un discurs al país, on va assegurar que Itàlia faria els seus honors als seus traïdors. La premsa italiana es va posar al costat del monarca. Per exemple, el Corriere della Sera va anunciar:

Dimissió de Mussolini. Badoglio cap del govern. El rei assumeix el comandament de les Forces Armades.

En els carrers, sobretot en el sud del país, es va viure amb alegria la caiguda de Mussolini.

Per altra banda, Badoglio, que va tenir que abandonar el seu retir per complir la petició del rei de substituir a Mussolini, va declarar la llei marcial a tot Itàlia i va constituir un nou govern. Tot i que va dir que mantindria el pacte amb Alemanya, el nou cap d’Estat va fer començar conversacions secretes amb els Aliats i va decretar la dissolució del Partit Feixista.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va publicar un article pel seu Exèrcit en què explicava que l’ofensiva alemanya d’estiu havia fracassat i que s’havien recuperat els territoris perduts del començament de la batalla. Stalin va afirmar que la Wehrmacht ja no estava en disposició de fer-los abandonar el territori.

En el front oriental:

En el sector central:

Els soviètics varen reprendre l’ofensiva cap a l’oest.

A Ucraïna:

Davant l’ofensiva soviètica, l’Alt Comandament alemany va ordenar a les seves forces al voltant d’Orel que es retiressin a la Línia Hagen, prèviament preparada, situada a l’est de Briansk.