Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el camp d’extermini de Treblinka, a 200 quilòmetres al nord de Varsòvia, en aquells moments hi havia 1.000 presoners, però a la tarda d’aquell dilluns es va efectuar una revolta que s’estava planejant des de feia un any i que va acabar portant la fi del camp. Els presoners sonderkommandos, amb pales, pics i armes robades en el dipòsit d’armes o que s’havien construït ells mateixos, van matar a diversos guàrdies ucraïnesos i alemanys i varen cremar part dels edificis de fusta del camp amb querosè, però van ser reduïts abans de poder aconseguir el control del camp. Però els sonderkommandos varen actuar mitja hora abans de l’hora prevista i la coordinació entre ells es va desmuntar de seguida. Molts d’ells, quan s’aglutinaven a la porta de l’entrada principal que havien trencat prèviament, van ser assassinats per les metralladores que disparaven els alemanys. La tanca de Treblinka no estava electrificada i, després de cobrir el filat amb mantes, els presoners varen saltar i varen córrer cap al bosc. Franz Stangl, en veure des de la finestra als jueus a l’altra banda de la tanca, va demanar reforços a l’exterior. En aquell moment que trucava saltava pels aires la gasolinera del camp i tot el camp estava en flames. 

Dels 850 presoners que vivien en camp aquell dia, 100 varen ser capturats a la tanca i de 350 a 400 d’ells varen morir en el combat. Només uns 500 presoners van poder fugir, però més tard la majoria van ser capturats i assassinats per la policia i les tropes alemanyes. En els pobles del voltant es buscaven els presoners; es penjaven cartells alertant de que qui ajudés algun presoner seria executat. Alguns habitants dels pobles de Grady, Malizewa i Kielczew van ajudar a amagar als presoners, però només 52 van salvar la vida després de la guerra. Els presoners que varen ser arrestats de nou van ser obligats a eliminar tot rastre d’existència del camp i després van ser afusellats. La revolta va ser organitzada pel doctor Chorongitski, després per Galevski, Friedman i el capità Zelo. Tots varen morir en l’intent de ser lliures. Però tot i el fracàs, a partir de llavors el camp va deixar de funcionar, ja que únicament un edifici havia quedat intacte després de l’incendi, i la seva activitat va acabar a finals de novembre de 1943.

A Alemanya:

Dins l’Operació Gomorra, la ciutat alemanya d’Hamburg va rebre 750 bombarders britànics, que varen atacar de nit la ciutat per últim cop des del 24 de juliol. L’atac es va dividir en dos grups. El primer, amb 498 aparells precedits per 54 avions de reconeixement, havia d’atacar les zones residencials a l’oest del llac central de la ciutat, l’Alster, mentre que el segons grup, compost per 245 bombarders i 27 avions de reconeixement,  havia de destruir la zona industrial d’Hamburg, situada al sud. Però aquesta vegada els Aliats no varen tenir tanta sort, ja que una tempesta va fer que molts avions haguessin d’avortar la seva missió i 30 van caure a terra pel mal temps, a més de que 17 més varen ser destruïts per la Luftwaffe i per l’artilleria antiaèria. Els bombarders, en veure que no podien arribar al seu objectiu, varen llançar les seves càrregues explosives en petites ciutats i pobles o en el camp. 

Tot i això, la ciutat ja estava completament destruïda; des del 25 de juliol havien caigut a la ciutat 8.621 tones de bombes entre explosives i incendiaries, i es calcula que 45.000 persones varen morir, unes 125.000 varen necessitar algun tipus d’atenció mèdica i 26 quilòmetres quadrats varen quedar arrasats. El 56% de les llars varen quedar destruïdes, al voltant de 256.000, i 900.000 varen quedar sense sostre. En total, 3.091 avions varen atacar la ciutat amb la pèrdua només de 87 avions. El producte industrial de la ciutat, segons càlculs posteriors, va caure el 80%. Totes les estacions ferroviàries varen quedar destruïdes, el port i l’Elba, bloquejats per les embarcacions enfonsades, el subministrament d’aigua, gas i electricitat va quedar interromput i no es va poder tornar a donar fins a mitjans d’agost. 

Per culpa d’aquells atacs, el ministre d’Armament, Albert Speer, va comunicar a Adolf Hitler que la producció d’armament s’havia vist greument afectada i que si seguien o s’ampliaven a altres ciutats es paralitzaria la indústria de tot Alemanya i acabaria la guerra. Hitler no el va ni escoltar i li va ordenar que ho arreglés i prou, cosa que Speer va aconseguir.

A França:

En el camp de concentració de Natzweiler va arribar-hi un comboi procedent d’Auschwitz amb 87 presoners: 57 homes i 30 dones, que havien sigut seleccionats per l’antropòleg Bruno Beger perquè formessin part de la col·lecció de cranis d’August Hirt. Tots ells serien assassinats en els següents dies després de que els fessin passar més proves i estudis. 

En el front oriental:

En el sector sud:

A Ucraïna, Hitler va ordenar a Erich von Manstein que retingués la línia defensiva al volant de Khàrkiv. Volia evitar com fos que el front oriental anés avançant cap a l’oest, però les forces alemanyes de la regió no tenien ni suficients efectius, ni tancs ni l’artilleria necessaris per aturar l’exèrcit soviètic i Von Manstein va adoptar una tàctica que consistia en contraatacar quan es coneguessin els punts d’atac soviètics i cedir-los terreny a canvi de crear-los el màxim de baixes. Aquesta tàctica es coneixia com Defensa elàstica.

---

---

La Direcció General de la Wehrmacht va determinar els abusos comesos per l’Exèrcit i l’Arma SS a través dels informes que disposaven. En l’informe es deia que en el període dels informes s’havien comunicat 151 infraccions. En 19 casos els autors pertanyien a l’Exèrcit, en 53 casos a l’Arma SS i els 79 casos restants no s’havia pogut saber la procedència dels autors. A més, s’informava que el número de violacions era elevat.

A les illes Salomó: 

A la nit, la torpedera nord-americana PT-109 va ser envestida pel destructor japonès Amagiri en aigües de l’estret, entre les illes Kolombangara i Arundel. Els nàufrags es varen refugiar a una illa i només dos dels tretze tripulants varen morir. Aquesta acció hagués quedat oblidada o només seria una petita anècdota sinó fos perquè el comandant d’aquesta torpedera era John Fitzgerald Kennedy.

En els Estats Units:

El New York Times va tornar a parlar dels membres de La Rosa Blanca, en que els va definir com els joves màrtirs alemanys, i en el seu article es va parlar d’ells com els estudiants de Munic que s’havien alçat gloriosament i havien protestat en nom dels principis que Hitler havia volgut aniquilar per sempre. En l’escrit es demanava que en els pròxims anys s’honrés la memòria d’aquells joves.