Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
A la nit, 891 bombarders britànics (561 Lancaster, 314 Halifax i 16 Mosquits) varen bombardejar Berlín llançant 2.500 tones de bombes contra la ciutat, danyant especialment la zona industrial de Siemenstadt. Una bomba va tocar l’Hotel Bristol, que en aquells moments s’hi celebrava un sopar oficial. 60 persones varen ser soterrades amb vida, entre elles diversos generals. Les autoritats varen tardar unes 50 hores en treure’ls, però la gran majoria ja eren morts. En l’atac, els britànics varen perdre 42 bombarders (26 Lancaster i 17 Halifax). Gràcies a aquell atac, Arthur Harris es va adonar de que les defenses alemanyes s’estaven fent fortes i va ajornar els atacs a la capital fins a finals de març.
A França:
La USAAF va tornar a atacar les bases de llançament dels míssils V.
A Itàlia:
El general Bernard Freyberg, el comandant del Cos d’Exèrcit Neozelandès que formava part del 8º Exèrcit britànic, va ser el nou encarregat d’atacar a Montecassino i estava convençut que els alemanys s’amagaven entre els murs del monestir de Montecassino, un important monestir italià de la cultura occidental i cristiana fundat el 529 d.C, i va aconseguir l’aprovació perquè fos bombardejat. Després d’una sèrie de discussions entre els comandaments Aliats es va aprovar la destrucció de l’edifici. A dos quarts de deu del matí, 239 bombarders nord-americans (142 B-17, 47 B-25 Mitchell i 40 Marauder B-26) de la 15º Força de la USAAF procedents de la base aèria de Brindisi van llançar unes 400 bombes, 500 tones, sobre l’abadia benedictina de Montecassino, destruint els històrics frescs, la basílica i la majoria d’edificis. Tot i això, els subterranis i les muralles exteriors varen quedar intactes. Acte seguit, l’artilleria es va encarregar de disparar contra l’edifici. Els monjos i el bisbe Gregorio Diamare, a més de centenars de refugiats, es trobaven encara en el convent en el moment de l’atac. Diamare i alguns monjos varen morir, però l’atac no va provocar cap baixa alemanya perquè l’abadia estava lliure de soldats alemanys ja que Albert Kesselring havia assegurat en el Vaticà l’11 de desembre de 1943 de que no hi hauria cap soldats alemany en un radi de 300 metres de l’abadia. Després del bombardeig va començar la segona Batalla de Montecassino entre el 5º Exèrcit i els soldats alemanys per fer-se amb el control d’aquella zona. Els alemanys immediatament varen ocupar les ruïnes del monestir, que els va oferir un excel·lent refugi i un bon lloc d’observació. Creient que el bombardeig havia acabat amb els defensors alemanys, la 4º Divisió Índia va atacar entre les ruïnes i la localitat de Cassino, però les defenses alemanyes els varen rebutjar causant-los importants baixes.
Al nord de Cassino, el general Ebehard von Mackensen ja havia acumulat les suficients forces per dur a terme la seva gran ofensiva contra el cap de platja d’Anzio.
En el front oriental:
En el sector sud:
En la Batalla de Cherkassy-Korsum, el general Stemmermann va anar replegant progressivament les seves tropes des de la riba del Dnièper a Cherkassy mantenint els seus flancs contra els constants atacs soviètics. Però la seva situació era desesperada pels alemanys en perdre l’únic aeroport per on podia rebre proveïments i evacuar els ferits. A l’exterior de la bossa soviètica, les divisions Panzer 1º, 17º i la Leibstandarte Adolf Hitler es trobaven a uns 12 quilòmetres dels seus companys envoltats, sostenint una línia que unia els pobles de Lysianka, Oktyabr i Chishintsy, però ja no podien avançar més per culpa de les posicions soviètiques establertes a la Cota 239. Sense perdre més temps, el general Stemmermann va posar en marxa l’operació de ruptura, tot i que degut a problemes de comunicació pensava que els seus companys els esperaven a la Cota 239.
A la Gran Bretanya:
Després del nomenament de Dwight D. Eisenhower com a Comandant Suprem el dia anterior, el seu Quarter General va ser reconegut per dur a terme l’Operació Overlord.
A Birmània:
Les tropes japoneses varen començar una ofensiva a la frontera entre l’Índia i Birmània.