Dissabte:

En el Reich:

A França:

A primera hora del matí, des de Berchtesgaden, quatre avions Focke-Wulf Condor amb Adolf Hitler, acompanyat per Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i la resta del seu personal, varen aterrar a Metz per dirigir-se a Margival, on hi havia el seu quarter general de França, entre les poblacions de Soisson, al nord, i Laon, al sud. Aquest quarter general, que Hitler mai havia utilitzat fins llavors, construït el 1943 els havia costat molts diners de manera injustificada i es va anomenar el quarter W2, ja que no tenia un nom xifrat. Les conversacions varen tenir lloc en un túnel ferroviari a prova de bombes a les nou del matí. El líder alemany estava molt cansat en aquells moments i es va asseure en un tamboret de fusta amb l’espatlla encorbada. Amb els dits tocava nerviós les seves olleres i uns llapis de colors mentre parlava amb els mariscals de camp Gerd von Rundstedt i Erwin Rommel i el comandant de l’Estat Major Hans Speidel.

Després de dirigir-los una breu i freda salutació, Hitler, amb una veu forta, els va expressar el seu disgust davant l’èxit del desembarcament Aliat. Rommel llavors li va llegir un informe dels progressos realitzats i amb l’ajuda d’un mapa indicava a on estaven. Movent-se tota l’estona en no veure-ho clar, el dictador el va advertir de que s’havia de conservar Cherbourg com fos. Von Rundstedt, que fins llavors no havia obert boca, el va informar de la situació dels últims deu dies i li va explicar que ja no podien expulsar els Aliats de França. El mariscal li va assegurar que una defensa rígida a la península de Cotentin fracassaria i li va demanar replegar-se a les fortificacions de Cherbourg. Hitler va estar d’acord amb ell, era vital aquell port, però el líder alemany va preguntar llavors què passaria si hi havia més desembarcaments. Von Rundstedt el va avisar de que veia probable més desembarcaments i, juntament amb Rommel, li va assegurar que era impossible resistir en dos fronts. Els dos mariscals li varen demanar llavors retirar al Sena el 7º Exèrcit, on amb l’ajuda del 15º Exèrcit podria combatre amb més efectivitat. Però Hitler no hi va estar d’acord, ja que creia que la Wehrmacht no s’havia de preocupar tant per la fi del conflicte i, en canvi, sí que pensava que s’havia de preocupar en defensar amb més èxit el territori del Reich després de la invasió aliada. Enfurismat, el dictador va titllar les seves tropes a França de dèbils i covardes i els va dir de males maneres que no es posessin en els seus assumptes. En veure que no els convencia, els va intentar animar dient que arribarien aviat “coses màgiques“. Eren els V-1, uns míssils molt poderosos que el dictador pensava que provocarien que els britànics tinguessin ganes de negociar la pau. Rommel li va demanar que llancés míssils V-1 cap a les platges per a on desembarcaven els Aliats occidentals, opinió que va tenir el recolzament de Von Rundstedt. Veient els interrogants que generava aquell míssil, Hitler va cridar a un expert militar, Erich Heinemann, el comandant responsable d’aquells míssils, que els va dir que l’arma no era el suficientment precisa com per llançar un atac així. Llavors, Hitler els va explicar que havien d’atacar l’Objectiu 42 (La ciutat de Londres) per facilitar una pau. Els va prometre a més que aviat disposarien de nous caces a reacció amb els que obtindria el control de l’espai aeri. Von Rundstedt, que pensava com Rommel, li va demanar que negociés la pau amb els Aliats britànics i nord-americans. La reunió va acabar amb un Hitler enfadat i amb els dos mariscals convençuts de que les seves ordres només portaven al suïcidi del poble alemany. Quan Rommel va demanar un càstig per la divisió Das Reich, que el 10 de juny havia provocat una matança al poble francès d’Oradour-sur-Glane, Hitler li va dir que no estava d’humor per parlar d’aquest tema i li va dir que no era el seu assumpte.

El dinar es va fer en un total silenci i dos guàrdies de les SS estaven de peu darrere de la cadira de Hitler mentre el líder alemany menjava un plat d’arròs i de verdures, que prèviament havia tastat el seu tastador, acompanyat per pastilles i tres copes de xarops de diferents colors. Enmig del dinar varen rebre un avís de que 60 avions Aliats es dirigien a la zona i Hitler i els seus dos mariscals es varen dirigir ràpidament a un refugi antiaeri, on hi varen estar una hora fins que va sonar la senyal de que el perill havia marxat.

A les quatre de la tarda, Hitler va acompanyar al mariscal Rommel cap al seu automòbil i li va prometre que el visitaria l’endemà a La Roche-Guyon, el seu quarter general, tal hi com l’hi havien demanat perquè s’entrevistés amb alguns dels generals que comandaven les tropes del front sobre les operacions en curs a Normandia. Sense embuts, el mariscal li va preguntar quines eren les possibilitats de seguir amb la guerra i li va tornar a suggerir que arribés a un acord amb Occident per atacar als bolxevic. Però Hitler no volia sentir les paraules de Rommel, no desitjava acabar encara amb la guerra per molt que el seu mariscal considerés que estava perduda, i li va ordenar que prestés atenció en el seu front d’invasió i no en la continuació de la guerra.

Al vespre, Hitler, incomplint la promesa que li havia fet a la Guineu del Desert feia només unes hores, va volar cap a Salzburg i, a la nit, ja estava de nou a la seva residència d’Obersalzberg, el Berghof, després de que un V-1 volés aquella tarda cap a l’est, concretament s’havia de dirigir a Londres, enlloc de cap a l’oest i impactés a prop del búnquer de Margival. Hitler va quedar tant impressionat que va decidir que era millor per la seva seguretat tornar a la seva casa de muntanya. 

Després d’arribar a Berchtesgaden, el dictador va informar als seus que Rommel havia perdut el seu coratge i que s’havia tornat pessimista, i va afegir que només els optimistes podien aconseguir alguna cosa. Per la seva part, Rommel, després de sopar, va donar una volta pels jardins del castell amb el seu principal assessor naval, el vicealmirall Friedrich Ruge, per parlar de com havia anat la reunió. En aquells moments Ruge estava llegint la novel·la Allò que el vent s’endugué. Rommel, que també llegia la novel·la, gaudia amb els seus secrets.

A Alemanya:

A Berlín, el comentarista Hans Fritsche va pronunciar un discurs per la ràdio, on va assegurar que en tots els mesos d’atacs aeris anglosaxons havien acumulat a Europa un odi tan gran que els pobles europeus tenien ganes de tornar aquests atacs.

---

Amb l’aprovació de Hitler, els coets teledirigits varen passar a anomenar-se oficialment V-1 a proposta del periodista Hans Schwarz van Berkl. 

A Hongria:

Els alemanys varen evacuar de jueus la zona III. 50.805 jueus varen ser deportats a Auschwitz per ser assassinats a les cambres de gas. 

En el front occidental:

A França:

Les avantguardes nord-americanes de la 9º Divisió d’Infanteria varen tallar l’accés a la península de Cotentin després de creuar la carretera que anava de Cherbourg a Coutances arribant a Barneville, a la costa occidental de la península, copant a les tropes alemanyes. L’objectiu dels nord-americans era arribar al port de Cherbourg com més aviat millor. Al mateix temps, en el sector canadenc, els canadencs varen aconseguir que la guarnició alemanya de Douvres instal·lada en uns subterranis a 300 peus sota terra es rendís.  

A la Gran Bretanya:

L’escola de Bletchley va desxifrar de l’Enigma una instrucció de Hitler que ordenava reforçar la posició dels Apenins, Itàlia, com a línia de bloqueig final, ja que l’entrada dels Aliats en la planura del Po tindria conseqüències militars i polítiques incalculables per als alemanys.

A Itàlia:

Albert Kesselring va ordenar que la lluita contra els partisans s’havia de fer amb tots els mitjans que tinguessin i amb la màxima severitat. El comandant va ordenar que en el poble on es trobessin un número considerable de partisans s’arrestés a una proporció de la població masculina del poble per ser afusellada d’immediat. Kesselring també va ordenar protegir tot cap militar que sobrepassés les mesures de rigor habitualment utilitzades en la lluita contra els guerrillers.

A Islàndia:

Després del referèndum del 20 de maig, on un 95% de la població va votar per convertir el país en una república i independitzar-se de Dinamarca, va quedar establerta la república islandesa.