Divendres:
Les conseqüències de l’atemptat de l’Operació Valquíria:
A Alemanya:
A la una de la matinada ja es va donar per acabat el cop d’Estat que havia patit Adolf Hitler el dia anterior i els conspiradors que encara vivien varen ser tancats a les cel·les de la Gestapo de la Prinz Albrechtstrasse. Però a la casa del ministre Joseph Goebbels de Berlín l’activitat continuava; el ministre no parava de donar ordres i va fer detenir al comandant militar de Berlín per està al costat del complot. Durant aquella hora era executat el coronel Claus von Stauffenberg i més tard les seves restes van ser exhumades per les SS. Avui en dia es desconeix on són. El general Friedrich Fromm es va voler mostrar com una víctima davant de la cúpula nazi i es va dirigir a la casa de Goebbels demanant poder parlar amb Hitler per explicar-li la seva versió dels fets. Tot i que alguns no volien, el final Fromm va poder parlar amb Hitler, però a partir de llavors ningú va confiar més amb el general i es va ordenar que fos vigilat per un soldat en tot moment. En aquelles hores de la matinada, el ministre de l’Interior, Heinrich Himmler, que estava desaparegut des de que s’havia reunit amb Hitler el migdia a Rastenburg, també es va dirigir a la casa de Goebbels per explicar-li tal com havia viscut l’atemptat. A partir d’aquell dia Goebbels va rebre els plens poders que venia reclamant des de feia un any.
Passada la mitjanit es va emetre en totes les emissores alemanyes el discurs de Hitler gravat unes hores abans, on, amb una veu ronca i dura, va culpar a uns quants oficials de l’atemptat i els va definir com a ambiciosos, sense consciència, criminals i estúpids, i va prometre eliminar-los a tots sense compassió. El discurs deia:
Homes i dones d’Alemanya! Ignoro quantes vegades hi ha hagut plans i temptatives d’assassinar-me. SI avui em dirigeixo a vosaltres és, en primer lloc, perquè pugueu escoltar la meva veu i saber que estic il·lès i perfectament, i en segon, perquè conegueu un crim que no té equivalent en la història d’Alemanya.
Un grup molt petit d’oficials ambiciosos i sense escrúpols, i al mateix temps, criminals i estúpids, ha organitzat un complot per liquidar-me, i amb mi, a l’alt comandament de la Wehrmacht. Una bomba col·locada pel coronel comte Stauffenberg va explotar a dos metres a la meva dreta. Ha ferit greument a uns quants dels meus lleials col·laboradors. Un d’ells ha mort. Jo he sortit indemne, excepció d’unes rascades i cremades. Considero aquest fet com una confirmació del dret de la Providència de que continuï els objectius de la meva vida com he fet fins ara. Perquè puc confessar a la nació que des del dia que em vaig instal·lar a la Wilhelmstrasse no he tingut més que un desig: complir el meu deure fins el límit de la meva capacitat, i que des de que vaig comprendre que la guerra ja no podia ser evitada o aplaçada, no he fet més que preocupar-me i treballar durant innombrables i nits sense dormir, i no he viscut més que pel meu poble.
Mentre els exèrcits alemanys duien a terme una terrible lluita, ha aparegut un petit grup a Alemanya igual que a Itàlia, que creia poder repetir la punyalada per l’esquena de 1918. L’afirmació d’aquests usurpadors de que estic mort està sent refutada en aquest moment mentre us parlo, estimats camarades alemanys. El cercle d’aquests usurpadors és molt reduït i no té res en comú amb la Wehrmacht alemanya, i, sobretot, res en comú amb el poble alemany. És un petit nucli d’elements criminals, que serà exterminat sense pietat.
Per aquest fet, ordeno:
Primer, que cap autoritat civil ha d’obeir cap ordre expedida pels usurpadors.
Segon, que cap autoritat militar, cap comandant i cap soldat ha d’obeir cap ordre que emani d’ells. Pel contrari, el deure de tots es arrestar, o, si es resisteixen, matar a tots els que donin o obeeixin aquestes ordres. Amb l’objectiu de restablir definitivament l’ordre, he nomenat al ministre del Reich, Himmler, comandant de l’exèrcit de reserva. He nomenat al general Guderian membre de l’Estat Major, per substituir al cap de l’Estat Major, que ha caigut malalt, i he assignat com el seu ajudant a un comandant de provada capacitat del front oriental.
No es produiran canvis en altres càrrecs del Reich. Estic convençut de que, després de desemmascarar a aquest petit grup de traïdors i usurpadors, s’ha creat per fi en la rereguarda l’ambient que tant necessita el front de combat. Perquè és inconcebible que en el front, cents de milers, millor dit, milions d’homes s’entreguin totalment, mentre en el nostre territori un grup d’éssers ambiciosos i menyspreables tractes perpètuament de sabotejar-los.
Aquesta vegada ajustarem comptes amb ells de la manera que estem acostumats els nacionalsocialistes. Estic seguir que en aquests moments ho comprendrà fins l’últim oficial i fins l’últim soldat.
M’omple d’alegria poder saludar-los de nou, els meus vells camarades d’armes, i dir-los que una vegada més m’he salvat d’un destí que personalment no m’horroritza, però que hagués tingut terribles conseqüències pel poble alemany. Veig en ell una indicació de la Providència de que tingut que continuar el meu treball, i així penso fer-ho.
Minuts més tard es va emetre un discurs de Hermann Göering. Poc abans de les quatre de la matinada, Martin Bormann va comunicar en els gauleiters que el cop d’Estat havia acabat.
Un cop finalitzat el cop d’Estat, els serveis de seguretat varen crear la Comissió especial 20 de juliol i varen començar a capturar a qualsevol individu que tingués una relació amb el complot com Hans Oster, que va ser detingut aquell dia. També varen ser detinguts el germà de Von Stauffenberg, Berthold, l’antic funcionari d’alt rang i vicepresident de la policia de Berlín, Fritz-Dietlof von der Schulenburg, l’important membre del Cercle Kreisau, Peter Graf Yorck von Wartenburg, el pastor protestant Eugen Gerstenmaier, el terratinent del Abwehr Ulrich Wilhelm Graf Schwerin von Schwanenfeld, l’antic coronel general Erich Hoepner, que ja havia sigut arrestat per Fromm però no executat, el mariscal de camp Erwin von Witzleben, que havia abandonat Bendlerstrasse abans del fracàs del putsch i que va ser trobat en la propietat campestre d’un dels seus amics, , el ministre prussià de Finances Johannes Popitz, l’antic ministre d’Economia Hjalmar Schacht, el coronel general Franz Halder, el tinent coronel Bernhard Klamroth, el comandant general Helmuth Stieff, Günther Smend i l’almirall Wilhelm Canaris. Hermann Kaiser va ser detingut a l’apartament de la seva germana. Quan la Gestapo va descobrir el seu diari el va utilitzar comuna font d’informació sobre el moviment de resistència.
Com a conseqüència del complot es varen suïcidar els generals Eduard Wagner i Henning von Tresckow per està implicats en l’atemptat. Von Tresckow es trobava en aquells moments amb el 2º Exèrcit al nord de Varsòvia lluitant en una complicada batalla defensiva contra els soviètics. Al matí el va despertar Fabian von Schlabrendorff, que estava frustrat pel fallit cop d’Estat. Von Tresckow sabia que era el final i va preferir suïcidar-se per no revelar noms. Després de canviar-se, Von Tresckow es va acomiadar d’ell dient-li:
Aquell que hagi perdut una jugada així té que acceptar les conseqüències. Cap de nosaltres pot lamentar-se de la seva sort. Tot el que s’ha unit a la resistència s’ha vestit amb la túnica banyada en sang de Neso. I és que la vàlua d’un home només pot jutjar-se per la seva disposició a sacrificar la seva vida per les seves conviccions.
Hitler és el pitjor enemic no només d’Alemanya, sinó del món sencer.
Poc després d’acomiadar-se del seu amic, el comandant Joachim Kuhn, Von Tresckow es va dirigir a la seva oficina per respondre algunes trucades i es va ocupar d’alguns assumptes militars. Abans del final, va reunir-se amb el capità Breitenbuch a qui li va confessar que es suïcidaria. Poc després va fer que el portessin en cotxe a prop d’Ostrov, direcció a la 28º Divisió d’Infanteria. De camí es va aturar en el quarter general de la divisió per trucar a Von Schlabrendorff pe preguntar-li si s’havia produït algun canvi d’última hora. Von Schlabrendorff li va explicar que res havia canviat. En tornar al vehicle va parlar amistosament amb el xofer. Durant el trajecte va escriure una carta per la seva esposa:
Avui fa un dia fantàstic i en el silenci del demà s’escolta el cant de l’Oriol. Donaré un pas pel front.
En acabar la carta va fer aturar el seu cotxe i va entrar tot sol en un bosc. Després de disparar uns quants trets a l’aire, va activar una granada al damunt del seu cap que va acabar amb la seva vida, simulant un atac dels partisans. Wagner es va suïcidar disparant-se un tret al cap. El comandant Hans Ulrich von Oertzen, l’oficial d’enllaç del sector de defensa de Berlín (Wehrkreibs III), que havia transmès les primeres ordres de l’Operació Valquíria, es va suïcidar també amb una granada de mà. En canvi, el general Erich Fellgiebel no es va suïcidar. Conscient de que seria detingut, es va passar gran part d’aquella tarda en el quarter general de Rastenburg i inclús va felicitar a Hitler per haver sobreviscut l’atemptat. Poc després va ser detingut. En sentit contrari, Hitler li va concedir a Otto Ernst Remer, que havia assumit el comandament de totes les tropes estacionades a Berlín, la Creu de Cavaller.
A França:
A dos quarts de dues el comandant militar de París, el tinent general Hans von Boineburg-Lengsfeld, es va dirigir a l’Hotel Continental per alliberar els líders de les SS. Quan el general li va comunicar a Hans Oster que era lliure, aquest va exigir explicacions. El general li va indicar que Carl Heinrich von Stulpnagel els hi explicaria tot a l’Hotel Raphael. Quan va entrar al bar de l’Hotel, Oster estava fet una fúria i es va llançar contra el comandant, que precisament s’havia aixecat per saludar-lo. Per sort de Von Stulpnagel, Otto Abetz si va interposar i els va advertir que ara tenien que pensar en França, en la Batalla de Normandia i d’estar units. Oberg va continuar queixant-se una bona estona fins que es va acabar calmant. Oberg al final va protegir durant unes quantes hores als insurrectes perseguits per la RSHA. Inclús quan varen arribar les primeres ordres del ministre Himmler va intentar ajudar als colpistes.
A primeres hores del mati, Von Stulpnagel, que ja es veia a venir que l’acusarien d’haver conspirat contra el règim després de que el cridessin per dirigir-se a Berlín, va sortir de París amb el seu xofer en cotxe cap a Berlín amb l’ordre d’informar de tot el que havia passat. Oberg li va prometre que protegiria a la seva família de tota represàlia. Però una avaria els va fer aturar a Meaux. A les tres de la tarda varen agafar un altre cotxe i varen continuar el seu viatge rumb a la capital alemanya. Abans d’arribar a Verdun, Von Stulpnagel va ordenar en el xofer canviar l’itinerari agafant la ruta de Sedan, a través dels camps de batalla on havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Passant Vacheraucheville, va fer desviar el cotxe cap al riu Meuse i allí en va baixar. Li va ordenar en el xofer que seguís fins al poble més pròxim i li va prometre que ell continuaria a peu per recordar les seves gestes. Quan el cotxe es va allunyar, Von Stulpnagel es va dirigir a la riba del riu Maases i es va disparar un tret al cap. Hores més tard, el xofer, després d’esperar en el poble i en veure que no arribava, el va anar a buscar. Quan el va trobar a terra, prop del canal de Marne, encara estava en vida, tot i que havia perdut un ull en el tret, i el va portar ràpidament a l’hospital militar de Verdun. Allí li varen salvar la vida, però la bala, que l’hi havia penetrat el crani, el va deixar cec en destruir-se els nervis òptics.
Günther von Kluge, que havia participat en el complot, va intentar denunciar als conspiradors i li va escriure a Hitler que “una mà malvada havia sigut enviada a assassinar-los, però que havien fracassat per la intervenció de la Providència”. Von Kluge li va prometre eterna fidelitat.
A Polònia:
Al matí, els ministres més importants del Reich varen ser cridats a ser presents en el quarter general de Rastenburg per felicitar a Hitler per haver sobreviscut. En el quarter tothom sospitava de que Albert Speer estigués darrere del complot i, fins i tot, Hitler el va tractar amb distància oblidant la seva antiga amistat. De fet, Hitler ara desconfiava de tothom i havia fet aixecar aquell dia el terra del seu despatx i el seu dormitori per comprovar si hi havia amagada una bomba. Hitler, a més, es queixava que li feien mal les orelles i l’esquena.
Durant la reunió d’aquell dia es va decidir substituir Kurt Zeitzler, que des de l’1 de juliol havia renunciat a ser Cap del Estat Major General del Heer i que des del juny ja no exercia com a tal i el substituïa Adolf Heusinger. Des de feia dies Zeitzler tenia discrepàncies amb Hitler i havia presentat fins a cinc vegades la seva dimissió, però fins llavors no havia sigut mai acceptada. Hitler va pensar amb Walther Buhle per substituir-lo, però com que havia resultat ferit en l’atemptat del dia anterior va elegir a Heinz Guderian com a cap de l’Estat Major de l’Exèrcit. També aquell dia es va decidir ascendir a Hermann Fegelin a general de divisió.
Llavors, en el quarter, el cap de la Marina, Karl Döentiz, va pronunciar un discurs davant de Hitler, que estava assegut entre Martin Bormann a l’esquerre i Alfred Jodl, que portava un embenat al cap com a conseqüència de les ferides, a la dreta, on va tornar a lloar un cop més la figura del dictador. Döentiz va explicar que la Marina estava al costat de Hitler i li va prometre que seria fidel al seu líder i que no tindrien pietat contra els traïdors.
Durant aquell dia va ser descoberta la segona bomba que Werner Karl von Haeften havia llançat el dia anterior quan sortien del quarter. El coronel Heinz Brandt, que va ser ascendit a general a títol pòstum, va morir en aquella jornada a conseqüència de les greus ferides que havia patit durant l’atemptat.
En el Reich:
A Alemanya:
Com el dia anterior, a dos quarts de dotze va sonar la petita alarma antiaèria a la ciutat de Dresden seguida després de l’alarma gran. Un altre cop no va passar res a la capital saxona.
En el front occidental:
A França:
A la zona de Vercors, a dos quarts de deu del matí els maquis, que lluitaven contra els alemanys des del 13 de juliol de 1944, varen sentir el soroll de motors d’avions i es varen creure que eren els nord-americans que havien arribat per ajudar-los. Però quan varen sortir dels seus amagatalls es varen trobar amb la desil·lusió de veure que es tractava dels Dorniers alemanys que bombardejaven les seves posicions i cada un dels aparells portava a 400 soldats de les Waffen-SS. Al mateix temps, regiments de muntanya pertanyents a la 157º Divisió alemanya, comandada pel general Pflau, varen atacar la regió per tres fronts diferents. En total, 20.000 soldats alemanys varen envair l’altiplà i varen necessitar quatre dies per aixafar els 3.500 combatents que els havien desafiat.
A la Unió Soviètica:
A Chelm, el Consell Nacional, el KRN, va crear un Comitè d’Alliberació Nacional polonès, el PKWN, format arran de la unió del Consell Nacional i de la Unió de Patriotes Polonesos, que s’oposava al govern polonès a l’exili i estava sota direcció soviètica, que volia prendre el control dels territoris abandonats pels alemanys. Llavors, des de Moscou va arribar fins als carrers de Varsòvia el missatge radiat del nou Comitè que convidava als polonesos a aixecar-se en armes contra els alemanys.
En el Pacífic:
A la península d’Orote, a l‘illa de Guam, els marines nord-americans del general Turnage varen desembarcar a l’antiga possessió espanyola però es varen trobar una forta resistència japonesa. Al mateix temps, la 1º Divisió de marines va desembarcar a la part inferior de la península. L’illa de Guam va ser conquerida el 10 d’agost de 1944.
En els Estats Units:
A Hawaii va arribar-hi des de San Diego el president Franklin Delano Roosevelt per entrevistar-se amb Douglas MacArthur i Chester W. Nimitz, que entre ells dos no tenien molt bones relacions.
Diari del Tercer Reich 