Dijous:
En el Reich:
A Polònia:
El ministre d’Armament, Albert Speer, es va reunir amb els col·laboradors de la seva organització d’armament i els va explicar que havien comès l’error de construir un aparell administratiu que provocava que tothom desconfiés de tothom, ja que es controlava les empreses i els treballadors d’una manera exagerada. Per Speer, la desconfiança que patien els empresaris per part de l’administració era un problema per la producció, ja que no es deixava treballar en les millors condicions i es controlava amb massa exigència els beneficis de les empreses i, a sobre, aquestes tenien que pagar “masses impostos”, fet que privava que tinguessin els beneficis que voldrien. Speer va proposar a l’Administració acomiadar a unes 600.000 o 800.000 persones per tal d’obligar-les a treballar en les fàbriques d’armament.
Després, Speer i el general de la Luftwaffe, Adolf Galland, varen anar al quarter general de Rastenburg per fer canviar d’idea a Adolf Hitler en la seva última proposta de destinar 2.000 caces al front occidental per lluitar contra els Aliats. Tant Speer com Galland sabien que aquella flota seria destruïda amb poc temps, ja que les forces aèries aliades eren molt superiors. Un cop varen arribar al quarter general es varen reunir de seguida amb Hitler a soles. Speer va informar-lo de que la situació en la producció d’armament era catastròfica i li va demanar que no destinés aquella flota al front occidental perquè creia que era millor que la destinés a la defensa de les indústries d’armament. El dictador es va posar molt nerviós quan va veure que Speer volia rectificar la seva ordre i va cridar-lo de males maneres, acusant-lo de que era ell qui s’ocupava de les qüestions militars. Al final, Hitler va marxar de la reunió emprenyat.
Irene Mengele va arribar al camp de concentració d’Auschwitz per animar al seu marit, Josef Mengele, ja que segons ella estava des de feia setmanes molt desanimat. Irene es va instal·lar en els dormitors de tropa de les SS situats fora el camp.
A Alemanya:
Aquell dia va ser jutjat pel Tribunal Popular el germà del coronel Claus von Stauffenberg, Berthold von Stauffenberg, i el seu amic i oficial de la Marina Alfred Kranzfelder. A tots dos se’ls va acusar d’haver participat amb l’oposició al règim nazi i varen ser condemnats a mort i executats el mateix dia a Berlín-Plötzensee. Però els nazis tant sols havien començat i continuaven detenint a tota persona sospitosa d’haver participat en el 20 de juliol de 1944. Durant aquella jornada varen detenir a 43 altes personalitats. Entre els detinguts hi havia prefectes, inspectors de Hisenda, el monsenyor Wilifrid Baumgartner, alts funcionaris del Tresor, generals, coronels i comandants, banquers, advocats i professors.
El Servei de Seguretat de les SS va informar d’un cansament davant la guerra entre la majoria del poble, juntament amb una bona disposició per lluitar per la victòria.
A França:
A París, on la presència de la Wehrmacht ja no es veia com una autoritat suprema, es va produir una gran vaga de ferrocarrils que va interrompre el trànsit entre Alemanya i el front de Normandia. També la policia parisenca i els treballadors de correus varen seguir aquesta vaga.
A Estrasburg, a l’Hotel Casa Vermella es varen reunir industrials i oficials militars alemanys per planificar els seus futurs econòmics després de la derrota d’Alemanya. Entre els presents a la reunió i havia els representants de firmes alemanyes com Krupp, Messerschmitt, Volkswagen i Rheinmetall, així com enginyers de factories de Polònia, un oficial del Ministeri de la Marina a París i Martin Bormann. La reunió va ser presidida pel doctor Scheid, que tenia el rang d’Obergruppenführer de les SS. En començar la trobada es va pronunciar un breu discurs sobre l’empitjorament de la situació militar alemanya. A continuació, el doctor Scheid va admetre que els tancs Aliats estaven avançant cap a Berlín, però va afirmar que el Tercer Reich tornaria a néixer com un nou imperi econòmic establert a Suïssa, i que s’estendria per tot el món, fins als Estats Units. Bormann els va amenaçar de que després de la derrota el NSDAP reconeixeria que certs industrials i líders econòmics havien utilitzat la mà d’obra esclava, fet que els portaria a ser jutjats com criminals de guerra. Per tal de no ser delatats davant la justícia aliada, aquests industrials varen ser obligats a donar importants fons a Bormann. Aquesta reunió va ser espiada pels britànics que en varen elaborar-ne un informe.
En el front oriental:
A Polònia:
A Varsòvia, els soldats alemanys estaven destrossant l’Exèrcit Nacional Clandestí polonès, que s’havia aixecat contra les forces alemanyes l’1 d’agost, i varen llançar octavetes, que portaven firmes falses dels Aliats, on demanaven a la població rendir-se. L’endemà, els alemanys varen llançar un ultimàtum a la població amenaçant-los de que si trobaven civils a la ciutat els matarien sense contemplacions. Per la seva part, l’Exèrcit Nacional polonès va enviar telegrames al govern polonès a l’exili criticant-los per no ajudar-los en les seves reclamacions de suport militar i de subministrament d’armes.
En el front occidental:
A França:
La 5 Divisió d’Infanteria nord-americana va alliberar la ciutat de Nantes i el 20º Cos Angers. Mentrestant, els britànics, a poc a poc, es varen anar aproximant a Falaise.
A la Cota 314, on s’enfrontaven nord-americans i alemanys, a dos quarts de cinc de la tarda una desena de C-47 varen llançar racions de menjar i altres subministraments en paracaigudes de color blau, però la meitat dels paquets varen caure fora del perímetre nord-americà. Per posar més problemes als nord-americans, un missatge descodificat deia que probablement l’endemà començaria un nou atac contra Avranches.
En el Mediterrani:
Les unitats de desembarcament aliades (una flota de 2.000 embarcacions) es varen concentrar al sud d’Itàlia, Sicília, Algèria i Còrsega per dirigir-se al Golf de Gènova per fer creure als alemanys de que volien desembarcar al nord d’Itàlia. En realitat, els Aliats volien desembarcar a Provença, al sud de França, en l‘Operació Yunque.
A Itàlia:
Els alemanys, sota el lideratge del comandant Theodor Saevecke, varen executar a 15 partisans italians a la Plaça Loreto de Milà.
A la Gran Bretanya:
El primer ministre Winston Churchill va lamentar que el president Franklin Delano Roosevelt no s’hagués pogut reunir amb ell a la Gran Bretanya, i va confessar amb tristesa que el rei Jordi VI estava molt decebut per aquest fet. Aquest mateix dia, el primer ministre va fer un viatge a Itàlia per visitar les seves tropes i inspeccionar el terreny i les futures operacions.
En el Pacífic:
Les forces nord-americanes varen arribar a l’extrem septentrional de l’illa de Guam, exactament al mont Machanao, i els japonesos varen cessar de tota resistència. D’aquesta manera les Marianes varen ser totalment conquerides, tot i que alguns soldats japonesos esporàdicament varen continuar lluitant durant uns mesos. L’últim soldat japonès es va rendir el 1960.
Diari del Tercer Reich 