Dissabte:
En el Reich:
A França:
El ja ex comandant Günther von Kluge viatjava amb els seus assistents direcció a Berlín tal hi com li havia demanat Adolf Hitler el dia anterior. Però el mariscal de camp sabia que quan arribés a Alemanya seria arrestat i executat per estar, suposadament, darrere del complot del 20 de juliol i per haver estat il·localitzable durant 12 hores el 15 d’agost, deixant créixer les teories de que era un traïdor. Quan estaven a la ciutat de Metz, el mariscal de camp va demanar fer una aturada per anar al lavabo. En aturar-se, Von Kluge es va tancar de dret a un lavabo i allí es va prendre dues pastilles de cianur. Mentrestant, en el cotxe, un dels seus assistents en veure que tardava molt va entrar al lavabo i el va trobar estès a terra però encara viu. Ràpidament varen trucar a una ambulància i el varen portar de dret a l’hospital de la ciutat, on va morir més tard. Quan en el quarter general de Rastenburg va arribar la notícia de la mort de Von Kluge es va informar primer a Hitler i li varen dir que la causa de la mort era natural, d’un atac de cor. Però Hitler no s’ho va voler creure i va demanar fer una autòpsia al cadàver. Quan se’l va informar de que la causa de la mort era per haver ingerit càpsules de cianur es va mostrar molt content perquè per ell demostrava que era un traïdor. Després va llegir la carta que Von Kluge l’hi havia enviat el dia anterior i va tornar a afirmar que era un traïdor, tot i que en la carta no explicava per enlloc de que estigués darrere del complot. El que és cert és que el 1942 Von Kluge va ser convidat a formar part del complot, però el dia del cop d’Estat va quedar-se’n al marge, tot i que més tard varen arribar denúncies contra la seva persona.
Després de que hi hagués hagut una epidèmia de tifus unes setmanes enrere en el camp de concentració de Natzweiler, la direcció dels serveis de sanitat de la Luftwaffe va enviar una carta en el viròleg Niels Eugen Haagen en el que li preguntaven si els seus experiments per trobar una vacuna contra el virus podia tenia alguna cosa a veure-hi. Haagen va respondre un mes més tard per dir-los que els casos de tifus en el camp es devia a una malaltia que procedia de l’exterior del camp i que no hi havia cap relació amb els seus experiments.
A Polònia:
Hitler va acceptar que les indústries i les centrals elèctriques de França, que estaven a punt de caure a les mans aliades, fossin paralitzades però no destruïdes com havia ordenat en anterioritat.
En el camp de concentració d’Auschwitz, el comandant de l’Oficina del Metge en cap va qualificar el “treball” de Josef Mengele com excepcional i va elogiar el seu record d’enviar persones a les cambres de gas i els seus experiments amb bessons.
En el front occidental:
A França:
Les tropes aliades es trobaven al nord-oest de la ciutat de París i ara era només qüestió de dies perquè la ciutat fos alliberada. Però les forces franceses de l’interior varen desencadenar la insurrecció a la capital sense esperar l’arribada de l’exèrcit nord-americà. Alexandre Parodi va firmar una ordre de mobilització general. Les parets dels edificis es varen cobrir de cartells que incitaven a la insurrecció i la Resistència va ocupar la prefectura de policia en la Ile-de-la-Cité i les alcaldies, on varen onejar la bandera tricolor i varen fer sonar la Marsellesa. La policia parisenca es va passar a les ordres dels resistents. 125 parisencs varen morir en els diversos tirotejos pels carrers de la capital. Les baixes haguessin pogut ser molt més elevades si el comandant general de la ciutat, Dietrich von Cholitz, no s’hagués negat a complir l’ordre de Hitler de reduir la ciutat a ruïnes. Enlloc d’acabar amb l’aixecament, el comandant va demanar una treva als Aliats, que acabaria el 23 d’agost, per deixar marxar els seus soldats sense ser molestats a canvi de respectar les posicions de la Resistència i no destruir els edificis ocupats. Llavors, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar la 4º Divisió nord-americana, en la que hi viatjava el general Charles de Gaulle, i la 2º Divisió blindada del general Philippe Leclerc per ajudar als insurrectes. Si haguessin volgut els nord-americans haurien pogut alliberar París aquell dia, però Eisenhower no va posar molt interès en alliberar la ciutat perquè volia avançar ràpidament cap a Alemanya.
En el cercle de Falaise, els soldats canadencs i nord-americans varen atacar i envoltar a 8 divisions d’infanteria, uns 120.000 soldats alemanys, i les restes de dues divisions cuirassades, que finalment es varen rendir. A més, els nord-americans del 359º Regiment d’Infanteria varen entrar a Chambois mentre el 15º Cos es dirigia en força cap al Sena, direcció a Mantes-Gassicourt. Llavors, els nord-americans es varen enllaçar amb els polonesos del 10º Regiment de Dragons. Però no tots els alemanys es rendien i a la població de Saint-Lambert, un poble proper al riu Dives, entre Trun i Chambois, varen contraatacar contra els soldats de la 4º Divisió blindada canadenca.
En el sud, després d’atacar durament les fortificacions costeres des de l’aire, el Nevada, l’Augusta, el Quincy i el cuirassat francès Lorraine varen llançar 200 bombes per tal d’alliberar la ciutat de Toló. A més, la Força Operacional Butler va alliberar la ciutat de Sisteron sense lluitar. A Marsella, la població, a instàncies de la Resistència, es va revoltar contra les tropes d’ocupació alemanya. La ciutat va ser alliberada el 28 d’agost. A més, les forces aliades varen alliberar la ciutat de Toulouse i Foix. En aquesta ciutat, la 3º Divisió de Guerrillers va ser encarregada d’ocupar la ciutat, però va patir un fort contratemps quan anaven a iniciar l’operació perquè els faltaven 3 dels 4 batallons per problemes logístics. Només un batalló va anar a peu fins la ciutat; els demés varen voler-ho fer amb transport, però les avaries ho varen impedir. El comandant, enlloc d’aplaçar l’atac, va decidir començar-lo amb el que tenia. Convençut de l’èxit, va posar a l’entrada de la ciutat de Foix, en un pont, a uns quants soldats amb gran capacitat per disparar. Els alemanys es varen concentrar en aquesta zona convençuts de que per allà es produiria l’atac, però, llavors, varen entrar els maquis per la resta de la ciutat, fent-se ràpidament amb el control de Foix. Els alemanys en veure la maniobra es varen replegar i es varen fer forts en el Liceu de la ciutat. El comandant maqui Cristino, en veure que no tenia munició per atacar-los, va decidir mantenir-se a cobert molt a prop dels alemanys i va llançar foc de morter mentre ordenava a un dels seus capitans amb tres soldats amb munició que ataqués. A la sortida del poble, el capità va trobar a un telefonista, que va rebre una trucada en què l’anunciaven de que arribarien tropes alemanyes que es dirigien a la ciutat en ferrocarril. Llavors, el capità Abascal va decidir col·locar a un home amb una metralladora perquè ataqués sense contemplacions quan passés el tren carregat d’alemanys per així fer veure que eren molts més homes. Quan va veure el tren, aquest soldat va obrir foc i uns altres varen llançar algunes granades de mà en el vestíbul on hi havien els comandants. Els alemanys varen baixar ràpidament del tren amb les mans enlaire i desarmats. Llavors, a la ciutat hi va arribar munició per als francesos i els maquis varen intensificar el foc de morter mentre esperaven les tropes que no havien pogut venir. Quan varen arribar els tres batallons que faltaven, els civils de la ciutat varen sortir amb crits d’alegria. Poc abans de que els Aliats comencessin un assalt final, els alemanys es varen rendir. En aquesta batalla els alemanys varen patir 80 morts i una gran quantitat de ferits. A més, 2 oficials superiors, 20 oficials i una columna de 200 soldats varen ser fets presoners. Els espanyols, que lluitaven dins les files aliades, varen perdre a 2 homes i 2 més varen quedar ferits.
En el front oriental:
En el sector central:
L’exèrcit soviètic va obrir una bretxa de vuit quilòmetres de profunditat per deu d’amplada. Els alemanys ja no podien fer res més que retirar-se sinó volien morir.
A Polònia:
Reinhard Gehlen va fer saber en els seus comandant que prop del riu Berézina havia una brigada de la Wehrmacht composta per 2.500 homes i comandada pel tinent coronel Heinrich Scherhorn i dotada d’uns quants canons i carros de combat que lluitaven amb desesperació per trencar el cercle soviètic. Gehlen volia que anessin en aquella zona per recórrer als seus companys, però aquells homes estaven desarmats i en mans dels soviètics.
A Varsòvia, els resistents varsovians varen rebre la notícies de que París s’havia aixecat contra les forces invasores alemanyes. El comandant Tadeusz Bór-Komorowski va fer una crida a l’optimisme en afirmar que els alemanys estaven sent arraconats i que molts d’elles es volien rendir. Però la realitat era diferent; els alemanys varen continuar atacant amb dures a la zona antiga de la ciutat i varen destrossar diversos edificis amb ells seus tancs.
Diari del Tercer Reich 