Diumenge:
En el front occidental:
A França:
Les tropes alemanyes es varen veure obligades a fugir cap a l’est d’Europa després de que fracassés el seu contraatac, l’últim a Saint-Lambert contra la 4º Divisió blindada canadenca. Durant al matí, els polonesos varen tenir que aguantar a prop de Vimoutiers l’atac de la 2º i 9º Divisió SS Panzer, portades pel comandant Walter Model des del Sena per trencar la bossa de Faliase. Els alemanys volien aprofitar que els núvols d’aquell dia impedien enlairar els avions Aliats i varen atacar amb els seus tancs. Però els canadencs i els nord-americans van anar tancant el cercle de Falaise per Chamboy. Molts dels soldats alemanys que varen quedar atrapats a la carretera varen ser disparats sense contemplacions amb tota l’artilleria mentre fugien. Aquella zona es va conèixer com la Vall de la mort per la quantitat de baixes que hi varen haver. Els Aliats varen fer aquell dia a 12.000 presoners i varen matar a 10.000 alemanys.
Més al sud, el 15º Cos nord-americà del 3º Exèrcit va establir un cap de pont sobre el riu Sena, entre Mantes Cassicourt i la Roche-Guyon, a tocar de Rollebois, al nord-oest de París i del quarter general alemany. Ràpidament varen creuar-lo amb barques, balses, ponts de pontons i per una estreta passarel·la col·locada sobre una presa propera a Mantes, a uns 50 quilòmetres a l’oest de la capital. Les forces alemanyes, però, varen frustrar els esforços dels soldats nord-americans d’avançar seguint el curs del riu, tot i que no varen impedir que alliberessin La Roche-Guyon.
La batalla per la capital francesa era imminent i, a Vittel, Helmut Knochen i Karl Oberg varen establir el seu nou quarter general. Un cop instal·lats, Knochen va decidir enviar un Sonderkommando a París amb la missió d’estar-hi el màxim de temps possible per tal de que els informés per ràdio de tot el què passava. El cap d’aquesta operació va ser Nosek, que havia format part d’un dels primers grups alemanys a França el juny de 1940. En aquell moments els alemanys sabien que tot estava perdut a França i, a Vichy, el règim nazi va decidir empresonar al vell mariscal Philippe Pétain i el varen portar a Sigmaringen. Més tard el portarien a Belgfort perquè els Aliats no el capturessin. La victòria aliada era tan imminent que el coronel Charles de Gaulle va arribar aquell dia a França, concretament a Cherbourg, per dirigir l’alliberació del país.
Però no tot eren alegries pels Aliats, el coronel Guingouin, que tenia envoltada la ciutat de Limoges des del 14 de juliol amb 14.000 homes de la Resistència ben armats, va negociar la rendició amb els alemanys a través de l’agent del consolat suïs a la ciutat, Jean d’Albis, i amb els oficials britànics i nord-americans arribats a la regió amb paracaigudes. Quan el cap alemany, el general Gleiniger, va acceptar les condicions de rendició, un grup de les SS el va arrestar i el varen obligar a suïcidar-se.
Al sud de França:
La infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen procedir a envoltar la plaça forta de Toló. A Montpeller, els soldats alemanys varen abandonar la ciutat, que va ser immediatament ocupada per centenars de maquis, la majoria comunistes. A més, a última hora d’aquell dia els Aliats varen acabar la primera pista d’aterratge al sud de França. Aquella pista va ser molt important perquè fins llavors els P-47 que sobrevolaven aquella zona ho tenien que fer sortint de Còrsega i per culpa de fer-ho tan lluny sovint renunciaven al seu carregament de bombes per dur combustible extra en els dipòsits de les ales. Però l’operació en aquesta zona tampoc era senzilla, ja que la 3º Divisió, que havia recorregut més de 50 quilòmetres sense problemes des del cap de platja, es va trobar amb una mica de resistència i alguns ponts destruïts a Aix-en-Provence.
En el Reich:
A Polònia:
Des del sud d’Itàlia, concretament des de Foggia, varen sortir 127 avions de la 15º Força Aèria nord-americana per bombardejar la planta de petroli i cautxú de Monowitz, causant molts danys pels alemanys i perdent els nord-americans només un avió. Aquell bombardeig va ser vist pels presoners d’Auschwitz, que van pensar erròniament que aviat els alliberarien. El que sí que varen fer aquells bombarders va ser fotografiar el camp.
A Alemanya:
En el seu editorial en el Das Reich, titulat aquest cop En temps borrascosos, Joseph Goebbels va assegurar que a través del 20 de juliol s’havien fet més forts en tots els sentits. El ministre va senyalar que els culpables, que entre ells hi havia homes amb cognoms alemanys i nascuts de mare alemanya, eren ultra-reaccionaris, i que el seu caràcter explicava per proliferació de les forces de l’instint… per les d’un intel·lectualisme diabòlic.
A França:
120 presoners francesos varen ser traslladats pels alemanys al patí principal del fort del Montluc. A continuació varen ser lligats, agrupats en dos autobusos i conduïts a nou quilòmetres al sud, a un edifici en desús. Els presoners varen ser duts fins el primer pis de l’edifici, on cada un va rebre un tret a la nuca. Quan els varen matar a tots, els alemanys varen cremar els cadàvers. Una dona, però, es va aixecar i es posar dempeus per demanar misericòrdia. Els alemanys la varen respondre disparant-li una ràfega de trets. Després, la Gestapo va brindar per aquells assassinats amb xampany abans de dinamitar l’edifici. L’explosió va ser tan potent que en els jardins propers a Saint-Genis-Laval es varen veure restes humanes. Aquests assassinats varen ser organitzats per Klaus Barbie.
En el front oriental:
A Romania:
L’exèrcit soviètic, amb el 4º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Petrov, el 2º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Rodion Malinovski i el 3º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Fiodor Tolbujin, varen començar la quarta gran ofensiva soviètica de l’any, l’ofensiva de Jassy-Kishiniov, amb un avanç per intentar destruir el Grup d’Exèrcits del Sud d’Ucraïna en els Balcans atacant des dels Càrpats fins al mar Negre, empenyent les unitats hongareses i romaneses que el general alemany Friessner tenia sota les seves ordres. Els Fronts ucraïnesos 2º i 3º varen creuar el riu Prut i varen atacar al Grup d’Exèrcits Sud d’Ucraïna a Romania des dels seus caps de pont sobre el riu Dnièster i varen perforar el front defensat pel 3º Exèrcit romanès. Les unitats romaneses, en veure’s superades, varen desertar en massa i moltes d’elles es varen unir als soviètics i varen atacar als seus antics aliats. Les tropes romaneses que es varen quedar a les seves files varen arribar al Danubi abans que els alemanys, que estaven en retirada, i varen tancar el pas del riu. Gran part de l’exèrcit romanès ja estava descompost. Durant aquella ofensiva els soviètics varen ocupar Bucarest i varen ser rebuts per una multitud cansada de tants anys de guerra. 16 divisions alemanyes, desprotegides davant l’atac soviètic, varen ser destruïdes.
A Polònia:
A Varsòvia, membres de la resistència polonesa varen aconseguir apoderar-se de la central telefònica, mentre les lluites en la zona de l’antiga ciutat continuaven, sobretot en els barris de Leszno i Nalewki.
En el Pacífic:
Després de vint dies de durs combats interromputs, les tropes nord-americanes varen conquerir Guam.
Diari del Tercer Reich 