Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
El ministre d’Armament, Albert Speer, va escriure una carta a un cap regional de França amb el consentiment d’Adolf Hitler per explicar-li que s’havia de procurar que la regió francesa de Minette, la regió luxemburgesa o qualsevol altra zona industrial del front occidental de la zona que acabés en mans aliades havia de paralitzar la seva producció però, en cap cas, havia de ser destruïda. Speer va pensar que tornarien a reconquerir aquells territoris i aquelles indústries i, per tant, creia no s’havien de destruir. A més, sabia que la zona industrial de Minette era imprescindible per ells per continuar amb la guerra. Aquelles mateixes ordres es varen donar a l’Associació Nacional del Ferro i Carbó, i es va demanar que les conques de carbó de Bèlgica, Holanda i el territori del Sarre mantinguessin les instal·lacions de les bombes dels pous de carbó en bon estat encara que els Aliats arribessin a la zona.
Era evident a ulls de tothom que els països occidentals serien alliberats i molts alemanys es preocupaven per les pèrdues que patirien. Per exemple, aquell dia Wolfram Sievers de la Universitat d’Estrasburg, on s’estudiaven cranis jueus, va enviar una carta a Rudolf Brandt indicant que el professor August Hirt no havia acabat encara amb la seva col·lecció d’esquelets i sol·licitava les directives convenients en el cas de que Estrasburg estigués amenaçada pels Aliats. La carta proposava destruir totes les proves, tot i que confessaven que seria una pèrdua lamentable per la Ciència. Brandt va contestar que es desfessin “d’aquelles proves” com més aviat millor. No hi varen ser a temps.
Finlàndia va acordar aquell dia l’alto el foc definitiu amb la Unió Soviètica. Quan Speer va saber que havien perdut Finlàndia i que Hitler volia enviar-hi molts soldats per atacar el territori, va creure que no era necessari fer aquella ofensiva i va enviar un informe a Hitler i a Alfred Jodl (que aquest no volia de cap de les maneres enviar tropes a Finlàndia i li havia demanat a Speer que li digués a Hitler) per explicar-los que el problema no era únicament la pèrdua dels jaciments de níquel finlandesos, sinó també el tall de subministraments de mineral de crom de Turquia, fet que significava que tota la producció armamentista s’aturés completament en uns 16 mesos, al voltant de l’1 de gener de 1946. Al final de l’informe, Speer els va dir que la guerra seria perduda materialment si no es feia alguna cosa i els va demanar que es defensés altres territoris abans que el de Finlàndia. Quan Hitler va llegir l’informe de Speer va acceptar tranquil·lament les seves propostes i va ordenar a les tropes de la Wehrmacht que es retiressin del territori finlandès a mitjans del mes d’octubre, ja que no estava disposat a perdre més soldats per defensar un territori que no era del tot útil.
Després, el dictador va tornar a nomenar el mariscal Gerd von Rundstedt, que havia sigut destituït el 29 de juny de 1944 per demanar la pau, com a comandant en cap del front occidental en substitució de Walter Model i li va donar ordres de contraatacar als Aliats i dividir els seus exèrcits. Von Rundstedt no tenia suficients recursos per complir els objectius de Hitler.
Wolfram Sievers va explicar-li a Heinrich Himmler que degut al considerable treball exigit per “les investigacions científiques” implicades, la reducció dels cadàvers de presoners encara no estava acabada i li va recordar que faltava temps per practicar aquestes operacions sobre 80 cossos.
A Polònia:
Des del camp de Westerbork va arribar a Auschwitz un tren carregat de 498 homes, 442 dones i 79 nens. Després de la selecció, 258 homes i 212 dones varen ser registrades com a presoners. La resta, 549, varen ser assassinats a les cambres de gas.
En el front occidental:
El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va contestar una queixa del mariscal Bernard Law Montgomery sobre l’estratègia a seguir confirmant-li la seva ordre d’atacar el Ruhr i el Sarre al mateix temps. Però les comunicacions a Granville, el quarter general del comandant suprem, eren tan dolentes que varen fer que el missatge arribés en dues parts, a més en ordre invers i amb retard. Montgomery estava tan nerviós que va arribar a exclamar que la guerra estava perduda. Tot i la desconfiança de Montgomery, la realitat era que la majoria de britànics creien que la victòria estava a l’abast. El Comitè de l’Estat Major d’Intel·ligència conjunta, el JIS, va dir en un dels seus informes que tot i que els alemanys comptaven, pel moment, amb un front organitzat entre les fronteres de la Unió Soviètica i Alemanya, a l’oest només tenien unes restes desorganitzades, incapaces de resistir l’avanç Aliat que penetrava ja amb força cap a Alemanya. Tot i això, el primer ministre Winston Churchill s’hi va mostrar en desacord amb l’informe.
A Holanda:
Els alemanys es varen començar a retirar d’Holanda i els grups de la Resistència varen començar a segrestar membres del NSB i a oficials alemanys. Alguns varen ser alliberats al cap de poc per la policia alemanya. Arthur Seyss Inquart va declarar l’estat d’emergència i va amenaçar amb dictar sentències de mort davant el més mínim acte de rebel·lió. Les SS varen decidir evacuar els últims 3.500 presoners del camp de concentració de Vught. 2.800 homes varen ser enviats a Sachsenhausen i més de 650 dones varen ser enviades a Ravensbrück.
A Bèlgica:
Les tropes aliades occidentals varen alliberar la ciutat de Lieja. En aquells moments gran part del territori belga ja estava en mans aliades i els alemanys abandonaven el país. En retirada, els alemanys varen cremar 35 cases situades a prop de la carretera N4, entre Marche-en-Famenne i Bastogne, a prop de la localitat de Bande. Els soldats britànics també varen arribar a Gand, que seria alliberada l’endemà, i la 11º Divisió Blindada arribava a Anvers. Per protegir el corredor que conduïa a Anvers, altres unitats varen avançar per diferents camins. Els Sherwood Rangers varen arribar a Ronse, al sud de Gant, després de recórrer 400 quilòmetres.
Per intentar frenar els britànics, Kurt Student es va dirigir de Berlín a Verviers, una localitat pròxima a Lieja, per entrevistar-se amb el mariscal Walther Model. L’única esperança que tenien era reunir suficients tropes per sostenir el front. Student va començar a rebre reforços del 15º Exèrcit ràpidament. Després de l’entrevista, Model es va dirigir al lloc de comandament del general Reinhard, comandant del 88º Cos.
Al mateix temps, a Brussel·les varen continuar les celebracions pel seu alliberament el 3 de setembre. Els presoners varen ser obligats a desfilar protegits per components de l’Armée Blanche de la resistència belga. Poc després, l’Agrupació formada pels Guàrdies Granaders es va dirigir cap a l’est per alliberar Lovaina. La Divisió Blindada de la Guàrdia va rebre ordres d’avançar primer cap al canal Albert i després cap a Leopoldsburg, prop de la frontera holandesa, abans de dirigir-se a Eindhoven, on esperaven trobar poca resistència.
Al nord de França:
El 3º Exèrcit del general George Patton va creuar el riu Mosa i el 20º Cos va arribar al centre de comunicacions de Nancy, a uns quilòmetres de Metz.
Al sud de França:
El 7º Exèrcit nord-americà va alliberar la ciutat de Besanço.
En el front oriental:
El govern soviètic va transferir a l’exèrcit soviètic un total de 1.030.494 criminals comuns provinents dels Gulags perquè lluitessin amb ells contra els alemanys. A més, el govern soviètic va declarar la guerra a Bulgària, país que havien començat a penetrar el 2 de setembre de 1944, i varen començar-hi una gran ofensiva arribant ràpidament a Turnu Severin. En unes poques hores, Bulgària, en veure’s indefensa, va demanar l’armistici. Davant de l’evident triomf, els dirigents soviètics estaven planejant ocupar la totalitat dels Balcans.
A Polònia:
A partir de les 12 del migdia, els alemanys varen bombardejar amb intensitat el centre de Varsòvia.
En el bàndol Aliat:
Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg varen acordar la seva Unió Duanera forjant una comunitat d’interessos. Aquest tractat es va anomenar Tractat de Benelux.
Diari del Tercer Reich 