Diumenge:
S’inicia l’Operació Market Garden:
En un dia radiant, les tropes aliades occidental, per iniciativa del comandant Bernard Law Montgomery, varen dur a terme l’Operació Market Garden, la que seria l’operació aerotransportada més gran de la història bèl·lica. L’Operació consistia en llançar amb paracaigudes a 10.000 homes de la 1º Divisió Aerotransportada britànica i 20.000 soldats nord-americans a Arnhem, Grave i Nimega, Holanda, amb l’objectiu de capturar i assegurar els ponts sobre els rius Rin i Waal perquè el 30º Cos de l’Exèrcit britànic avancés cap a Berlín. Els noms en clau de les ciutats holandeses s’havien inspirat en personatges de l’escriptor William Shakespeare.
De la Gran Bretanya es varen enlairar1.545 avions de transport i 478 planadors escortats amb més de 1.000 caces dividits en dos grups, que varen creuar el Mar del Nord amb només tres hores. Els primers avions en enlairar-se transportaven els exploradors de cada divisió. Tenien la missió de saltar a les zones de salt i aterratge de la seva formació, per després col·locar radiobalises Eureka i granades de fum de colors que havien d’orientar als avions i planadors que arribarien després. També es varen enlairar centenars de bombarders per dur a terme atacs de distracció i per neutralitzar les defenses alemanyes. A la matinada, 200 Lancaster i 23 Mosquits varen llançar 890 tones de bombes sobre els aeròdroms alemanys de Lleuwarden, Steenwikj-Havelte, Hopsten i Salzbergen. Poc després de l’alba, uns altres 85 Lancaster i 15 Mosquits, escortats per 53 Spitfire, varen atacar les bateries antiaèries de la costa de Walcheren i varen llançar unes altres 535 tones de bombes.
A primera hora, desenes d’oficials britànics, cap per sota del rang de tinent coronel, varen entrar en el cinema de la Nicoaylaan, situat davant de l’estació de trens de Leopoldsburg, i varen estudiar des de les butaques un gegantesc mapa sumari de l’est d’Holanda desplegat sobre de la pantalla del cinema. A les onze va entrar a la sala el tinent coronel Brian Harrocks i va pujar a l’escenari per parlar durant una hora per repassar per últim cop el pla de l’Operació. La conferència va acabar amb poques preguntes.
Els britànics i els nord-americans bombardegen la zona:
A mig matí, 84 Mosquits i uns quants bombarders mitjans Boston i Mitchell de la 2º Força Aèria Tàctica es varen enlairar per atacar a dos quarts d’onze del matí els quarters generals de Nimega, Cléveris, Arnhem i Ede, una localitat a l’oest d’Arnhem on hi havien pocs alemanys. La regió es va quedar sense llum perquè les bombes varen tocar la central elèctrica de PGEM a la riba del Waal. A Arnhem, la RAF va atacar les bateries antiaèries que es trobaven al voltant del pont, però no varen bombardejar l’estació, on els panzergrenadiere de la 9º Divisió Panzer de les SS, la Hohenstaufen, carregava armes i equips en els trens que tornaven a Alemanya. Després d’atacar Arnhem, els caça-bombarders Mosquit varen atacar Willemskazerne, el quarter de la Wehrmacht a la ciutat. Per error varen tocar una residència d’avis, la St. Catharina Gasthuis, que es trobava al costat d’un magatzem de la Wehrmacht abandonat. A les 11:40 i per expressa petició del general Urquhart, els britànics varen atacar també Wolfheze. Una de les bombes va caure en el magatzem de municions i l’enorme explosió va matar a diverses persones.
Els nord-americans també varen intervenir en l’Operació, i les Fortaleses Volants B-17 de la 8º Força Aèria nord-americana varen bombardejar l’aeròdrom d’Eindhoven, mentre la força principal, escortada per 161 P-51 Mustang, va atacar 117 posicions antiaèries situada al llarg de les rutes d’aproximació dels paracaigudistes i al voltant de la zona de salt i aterratge. Els nord-americans només es varen trobar amb 15 Focke-Wulf 190, dels quals en varen destruir 7. Tot i aquells atacs, el general Kurt Student, que es trobava en el seu quarter general del seu 1º Exèrcit Fallschirm al sud de Vught, no els va trobar significatius. El mariscal Walter Model va observar des de l’hotel Tafelberg d’Oosterbeek les Fortaleses Volant i creia que es dirigien a Alemanya. Poc després va ser informat per telèfon pel Oberst Hans Georg von Tempelhoff que els anglosaxons atacaven la zona. Model i el seu Estat Major varen coincidir que els neerlandesos els havien traït i estaven convençut de que es tractava d’un pla per capturar-los. Després de penjar el telèfon, Von Tempelhoff va trucar a totes les formacions de la zona perquè estiguessin a punt i després va trucar al mariscal Gerd von Rundstedt.
Els britànics toquen terra:
Els primers exploradors britànics, els de la 21º Companyia Paracaigudista Independent, varen saltar a les 12:40 del migdia, seguits 20 minuts més tard pels planadors, que varen aterrar cada nou segons. Després, des d’una altura d’uns 200 metres, varen saltar els paracaigudistes. Durant aquella operació només es varen perdre 68 avions, inclosos els caces i els bombarders que varen ser atacats per l’artilleria antiaèria alemanya. El pitjor accident va ser el xoc a l’aire de dos planadors del 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista. Diversos soldats varen morir a l’acte. Els equips mèdics no varen tardar en ocupar-se dels ferits dels planadors accidentats. Els britànics varen tenir l’ajuda dels grangers locals, que els varen socórrer quan quedaven atrapats als arbres tallant els cordons dels paracaigudes. A les 13:50 varen aparèixer les primeres formacions dels 145 C-47 Dakota assignats a la 1º Aerotransportada, que traslladava a uns 2.700 homes pertanyents en la seva majoria a la 1º Brigada Paracaigudista del general de brigada Gerald Lathbury.
El 2º Batalló de Paracaigudistes, compost per 745 homes i liderat pel tinent coronel John Dutton Frost, va ser llançats sobre la localitat holandesa d’Oosterbeek amb la missió d’avançar cap a Arnehm. No va ser fins a les 15:40 quan varen avançar cap al pont. Es varen dirigir direcció sud, cap a Heelsum, per després girar cap a l’est per travessar el bosc de Doorwerhse i, a continuació, varen arribar fins al famós pont, amb 600 metres de longitud i rampes als dos costats. Els primers en arribar-hi varen ser onze homes de la policia militar, que no varen trobar oposició. Però la resta de les forces a mesura que avançaven cap al pont s’anaven trobant una dura oposició. Frost, en veure que la resistència era ferma, va ordenar a la Companyia B del comandant Douglas Crawley que expulsés als alemanys. L’acció va dur moltes baixes. Els veïns varen traslladar els ferits a les seves cases per cuidar-los. Quan, finalment, el 2º Batalló va arribar a la cruïlla de davant de l’hospital St. Elisabeth, la columna principal va agafar el carrer de la dreta direcció al pont. Els britànics varen capturar el seu extrem nord, però es varen veure rodejats per la 10º Divisió Panzer Frundsberg.
Pensant que tot marxava segons el pla, Lathbury va ordenar al 1º Batalló que agafés la ruta que anava a Arnhem per l’Amsterdamseweg. Lathbury, que treballava seguint uns informes erronis, va ordenar-li en el tinent coronel Froost que accelerés la marxa. Però el 1º Batalló, quan avançava pel nord a través del bosc direcció a l’Amsterdamseweg, es va veure atacada per una unitat improvisada de la Luftwaffe arribada de l’aeròdrom de Deelen i va patir algunes baixes. L’aviació alemanya es va veure poc després reforçada pels primers vehicles blindats del batalló de reconeixement de la Hohenstaufen, al comandament del general Gräbner, que bloquejaven la ruta nord cap a Arnhem.
El 3º Batalló va avançar per la Utrechtseweg, la ruta central a Arnhem. A poca distància d’Oosterbeek, on hi havia el quarter general alemany, varen ser atacats a la carretera per un canó d’assalt autopropulsat. El tinent coronel John Fitch va decidir ordenar a la Companyia C del comandant Peter Lewis que passés per una altra ruta. Lewis i els seus homes es varen dirigir a les vies del tren i varen avançar per elles fins arribar a Arnhem.
A les vuit del vespre, la secció d’avantguardes del 2º Batalló del coronel Froost va arribar al pont d’Arnhem. Poc després va arribar-hi la resta de la Companyia A, que vigilaria sota el pont mentre els la secció del 2º Batalló ocupaven les cases del voltant del pont. Els jeeps i els canons antiaeris varen ser aparcats a l’oest del pont. Després d’incendiar un estable de fusta, els nord-americans varen atacar als alemanys. Els que varen sobreviure a l’atac es varen veure obligats a replegar-se. Froost va rebre en aquells moments reforços de la 3º Batalló de la Companyia C, que havia arribat a Arnhem seguint també les vies de tren. Però, a la nit, una unitat de la 10º Divisió Panzer, que tenia ordres d’atacar des del centre de la ciutat direcció al Rin, es va topar amb els paracaigudistes britànics. Froost, en veure el gran perill que li venia a sobre, va intentar enviar missatges al seu lloc de comandament per advertir-los de que el 2º Batalló estava en el pont i necessitava reforços amb urgència. Ningú el va contestar.
El 1º Batalló, que hauria d’haver anat a ajudar als homes del coronel Froost, es va dirigir cap al sud per agafar la Utrechseweg. Però quan varen arribar al terraplè del ferrocarril de l’est d’Oesterbeek es varen topar amb el 9º Batalló de les SS del comandant Hans Möller. D’aquesta manera el 1º Batalló no va poder seguir endavant i varen tenir que descansar.
Havent d’enllaçar-se amb la 101º Aerotransportada nord-americana, el general Harrocks va començar a les 14:35 el seu avanç amb els seus homes i va intentar arribar a Eindhoven al vespre. Immediat després, els seus homes es varen trobar amb problemes per culpa del retard que va patir la 101º. A més, varen tenir que avançar per una carretera d’un sol carril i amb el terra dels laterals massa tou per aguantar el pes dels vehicles blindats. Al cap de poc varen entrar en acció soldats alemanys de la 9º Divisió-SS Panzer i dos batallons del 16º Regiment paracaigudista equipats amb armes antitanc sense retrocés, els Panzerfaust, que va alentir l’avanç anglosaxó provocant que en algunes seccions hi hagués una acumulació de vehicles de fins a 45 quilòmetres. Els jeeps varen ser objecte de l’intens foc de la 2º Companyia de Krafft.
A la nit, el 30º Cos encara es trobava a nou quilòmetres d’Eindhoven. Els homes del general Harrocks varen passar la nit a la petita localitat de Valkenswaard. Tot i que no havien complert el seu objectiu, només havien perdut 15 homes.
Els nord-americans toquen terra:
La 101º Aerotransportada, la Screaming Eagles, uns 7.000 homes, va aterrar als horts i pòlders del Betuwew, entre els rius Waal i Nederrijn, a la zona britànica, i es varen dispersar entre Veghel i Best per atacar ràpidament als alemanys amb l’ajuda de la població civil que estava eufòrica. En saber que la 101º havia aterrat, 350 canons de l’Artilleria Reial varen obrir foc a les dues del migdia i la Guàrdia Irlandesa va ocupar les seves posicions per atacar. El 502º Regiment, que es va llançar més al sud, va tenir que dividir les seves forces: un batalló es va dirigir a Best, al sud-oest, i un altre a St.Oedenrode, en el riu Dommel. El 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista tenia com a objectiu el pont sobre el Canal Guillermina a Son. El comandant Student va ser qui es va fer càrrec personalment de batre la 101º.
A dos quarts de quatre, la 101º va començar a marxar cap als seus objectius amb els seus jeeps. Aviat varen capturar tres dels quatre ponts que havien d’ocupar aquell dia, però les operacions es varen endarrerir per culpa de que varen tardar massa a ocupar el pont de Son, a uns sis quilòmetres al nord d’Eindhoven.
Student va reaccionar ràpid i va enviar dos batallons a St Oedenrode i a Veghel, i va ordenar en el Generaalleutnant Walter Pope, de la 59º Divisió d’Infanteria, que es dirigís a Boxtel. Les seves unitats d’avantguarda havien de dirigir-se a Son, que era defensat per un grup de batalló d’instrucció de la Divisió Hermann Göering. Els paracaigudistes del 506º Regiment es varen alarmar de seguida en veure cinc carros de combat alemanys. Per sort pels nord-americans, els caça-bombarders varen atacar, destruint dos tancs i obligant als altres tres a donar mitja volta. Quan tot semblava anar segons el pla, els alemanys del Son varen reaccionar ràpidament, especialment la Divisió Hermann Göering, que es va dividir per defensar els ponts més importants. En el Canal Guillermina varen desmuntar el mecanisme que accionava les càrregues explosives col·locades prèviament i les varen tornar a muntar en el subterrani del garatge Konings, a la riba sud. Quan la Companya D va avançar cap al pont, els alemanys varen obrir foc amb els seus fusells i les seves metralladores. Més de 10 soldats nord-americans varen morir.
De cop va cessar el foc alemany i els paracaigudistes ho varen aprofitar per apropar-se al pont. A continuació es va sentir una forta explosió i el pont va saltar pels aires. Aquest fet capgirava els plans perquè el Regiment havia d’esperar a Eindhoven l’arribada del 30º Cos. Uns soldats es varen llançar a l’aigua per buscar uns bots i al cap de poc una part del batalló havia creuat el Canal. En menys de dues hores, els enginyers varen improvisar un pont. A continuació varen arribar els homes del 326º Batalló d’Enginyers Aerotransportats i varen construir una balsa amb bidons i fustes.
El 502º Regiment d’Infanteria Paracaigudista, que va saltar just al nord del regiment de Sink, va tenir que dividir les seves forces. El 1º Batalló, comandat pel tinent coronel Harry Kinnard, es va dirigir al nord, a St Oedenrode. Tots ells varen arribar a un vell pont, on els alemanys els esperaven amagats darrere les làpides d’un cementiri. En veure’ls varen disparar amb el seu foc de morter. La secció de morters del 1º Batalló va respondre amb les seves pròpies peces, de 60 mil·límetres, però els alemanys s’havien preparat pel combat. Els paracaigudistes només es varen poder imposar quan un altre grup va creuar el pont i va forçar la retirada dels alemanys. La resta del camí a partir de llavors no varen trobar resistència. Al vespre, els nord-americans varen arribar a St Oodenrode i el 1º Batalló va enviar una patrulla a Veghel, al nord-est, per enllaçar-se amb el 501º Regiment.
El 501º Regiment d’Infanteria Paracaigudista del coronel Howard Johnson va aconseguir ocupar el petit poble de Veghel. Poc després es va apropar el 1º Batalló pel nord-oest. Johnson va establir el seu lloc de comandament en el centre del poble, a casa del doctor Kerssemakers, que va tenir el nom clau de Klondike. La població ràpidament va sortir al carrer amb banderes taronges per celebrar l’alliberació del seu poble.
La Companyia H tenia la missió d’ocupar la ciutat de Best i el pont que es trobava una mica més lluny. Però els alemanys a la que els varen veure els varen disparar. La Companyia es va veure obligada a endinsar-se en el bosc i es encaminar cap al Canal Son. Al vespre varen arribar al dic lateral del Canal sense que els alemanys els descobrissin. Però els sentinelles que vigilaven el pont del Canal els varen sentir i varen llançar-los granades i després varen obrir foc amb les metralladores. Els paracaigudistes varen fugir del pont. El tinent Wierzbowski va ordenar-los que es protegissin darrer el dic, però en aquells moments només comptava amb 18 homes. Al final varen tenir que passar la nit en aquell dic.
30 quilòmetres més al nord, 7.300 homes de la 82º, l’All Americans, també va tenir un èxit inicial, ja que tots els 482 avions, excepte un, i els 50 planadors, menys dos, varen arribar a la zona del seu objectiu a prop de Goresbeek, al sud de Nimega. Dos dels avions que traslladaven al 508º Regiment no varen llançar els paracaigudistes al nord de Groesbeek, sinó a 8 quilòmetres més enllà, a Alemanya. Una de les poques baixes que varen tenir va ser la del comandant de la 82º Divisió James Gavin, que es va fer dues fissures a la columna. En el sector de la 82º hi havia onze ponts, però els equips de demolició alemanys havien destruït els de Malden, Mook i Hatert en veure que els paracaigudistes s’apropaven.
A Groesbeek, els alemanys es varen rendir mentre la població sortia al carrer per rebre els nord-americans. Els regiments 508º i 505º d’infanteria paracaigudista es varen assegurar el nord de Groesbeek per dominar el Reichswald i el 504º tenia la missió de capturar el gran pont del Mosa a Grave i altres quatre ponts del Canal Mosa Waal. Tots ells varen capturar el de Hemen, el més meridional dels cinc, però els alemanys, mentre fugien de la localitat de Grave, varen destruir tres dels quatre ponts restants. La Companyia Easy va aterrar a prop de Grave i es va re-agrupar de seguida i en perfecte ordre i es va encaminar cap al pont que no havia sigut destruït pels alemanys. Quan s’aproximaven al seu objectiu varen rebre trets alemanys. A continuació, des d’una torre antiaèria camuflada una metralladora alemanya va obrir foc. Els nord-americans finalment es varen fer amb la torre, situada a uns 50 metres del pont, i es varen fer a continuació amb el pont. Amb el 2º Batalló es varen preparar per assaltar el poble de Grave aquella mateixa nit.
Al vespre, els alemanys estaven molt nerviosos a Nimega, ja que podien sentir l’artilleria, i varen treure els seus homes al carrer amb les armes carregades per intimidar a la població. El 1º Batalló nord-americà del tinent coronel Shields Warren estava avançant cap a Nimega per la carretera provinent del nord de Groesbeel. La població de seguida que va saber que arribarien els nord-americans va sortir al carrer per aplaudir-los. A les deu de la nit va començar un tiroteig a la ciutat entre nord-americans i alemanys. Tot i els esforços nord-americans, no varen passar de la Keizer Karelplein, la gran rotonda del centre de la ciutat, que els alemanys defensaven amb molta força. Per intentar confondre als alemanys, a l’est de Nimega, i també a l’oest d’Utrecht, la RAF va llançar maniquins paracaigudistes.
El comandant Dwight D. Eisenhower es va dirigir per ràdio a la població neerlandesa per demanar-los que no sortissin en massa. El govern holandès a l’exili va fer una crida a la vaga dels ferrocarrils per ajudar en l’Operació. Com a represàlia, els alemanys varen tallar els subministraments de queviures a les tres províncies occidentals holandeses.
Els alemanys reaccionen:
El mariscal Model, en saber la notícia de que uns planadors britànics estaven aterrant a quatre quilòmetres d’on es trobaven, es va dirigir al quarter general del 2º SS-Panzerkorps, a uns 30 quilòmetres direcció a l’est. Abans, Model es va aturar un moment a Arnhem per parlar amb el general Fredrich Kussin, el comandant de la ciutat, per preguntar-li què estava passant. Els alemanys en aquell moment estaven molt desconcertats. El pànic es va estendre en el quarter general de la 3º Divisió de Caces de la Luftwaffe a Deeln. L’oficial en cap d’operacions va ordenar destruir el diari de guerra dels últims sis mesos. El 1º Cos de Caces els va ordenar que destruïssin els búnquers i es retiressin a Duisburg, al nord del Ruhr.
Però, al cap de poc, els alemanys varen recuperar la calma. El Batalló de Krafft va veure d’immediat que l’objectiu dels britànics no era altre que el pont d’Arnhem i Krafft en persona va ordenar atacar d’immediat. A més, els alemanys varen destruir un avió Aliat, un planador Waco que s’havia estavellat a prop de Vught, i, al cap d’una estona, el comandant Student tenia sobre la seva taula les ordes de l’operació a Arnhem. Student ara sabia el lloc i el moment de les següents onades de desembarcament aeri, de tal manera que els alemanys podien concentrar les seves bateries antiaèries en les zones de llançament. D’aquesta manera, les tropes aerotransportades, que portaven un equipament massa lleuger, es varen haver d’enfrontar a les dues divisions Panzer que no havien aconseguit veure fins que varen tocar terra. Quan avançaven en el bosc de Bilderberg cap a Arnhem, es varen tenir que enfrontar a les dues divisions Panzer. A més del Batalló Krafft, tant el batalló d’enginyers del SS-Hauptsturmführer Hans Möller, del batalló d’enginyers de la Hohenstaufen, com el regiment d’artilleria de la Hohenstaufen, que es trobava a Dieren, a uns quants quilòmetres, es varen posar en marxa. El Korps Feldt va rebre ordres d’atacar a la 82º Aerotransportada al sud-est de Nimega, des de Cléveris i Goch. El 2º Fallschirm Korps, acantonat a Colònia i sota el comandament del General der Fallschirmtruppen Euden Meindl, va ser traslladat a Cléveris amb l’ordre d’allistar a tots els homes que poguessin agafar una arma. La seva missió era fer retrocedir la 82º i unir-se a les tropes que defensaven Nimega.
A les tres de la tarda, el general Kussin es va presentar a l’hotel Wolfheze per informar al general Krafft de que havia parlat amb el General der Flieger Friedrich Christiansen i que li havia comentat l’arribada de reforços al vespre. Krafft el va advertir de que no tornés a Arnhem per la Utrechtseweg, però Kussin, acompanyat pel seu xofer i dos oficials, no li va fer cas. Quan es dirigien a Arnhem es varen topar amb uns paracaigudistes britànics del 3º Batalló que els varen matar.
Model i el seu Estat Major varen arribar al quarter general del comandant Bittrich a les tres de la tarda. Bittrich ja havia cursat noves ordres al 2º Cos Panzer de les SS perquè es dirigissin a Arnhem i Nimega. Model volia que la Hohentaufen impedís que els britànics ocupessin Arnehm i que la Frundsberg creués el Nederrijn per garantir que el 2º Exèrcit britànic no arribés a entrar en contacte amb els paracaigudistes. Model va descartar, tal i com alguns li demanaven, destruir els ponts d’Arnhem i Nimega. Bittrich estava d’acord en salvar el d’Arnhem, però volia destruir el pont del Waal, a Nimega. Model va sol·licitar al comandant Von Rundstedt l’arribada de més reforços amb armes antitancs pesades mòbils i li va afegir que la falta de combustible i d’armament antitanc Panzerfaust estava endarrerint qualsevol contraatac. Model va demanar a més el trasllat a Aquisgrà de la 107º Brigada Panzer i de la Brigada de Canons d’Assalt, que es trobava a Dinamarca. També volia un batalló de tancs pesats Mark VI Königstiger, bateries antitanc de 88 mil·límetres i totes les unitats disponibles. El mariscal, a més, va criticar el paper de la Luftwaffe i va demanar la presència de caces en el cel tant de dia com de nit.
El SS-Obergruppenführer Hanns Rauter, que es trobava la La Haia, va quedar també sorprès d’aquell atac i va ordenar enviar tots els homes a Arnhem. Després de donar aquestes ordres va trucar al ministre Heinrich Himmler a Berlín per informar-lo de la invasió. Rauter li va assegurar que se’n anava ràpidament a Arnhem, on hi havia enviat totes les reserves, per dirigir el contraatac. El Obergruppenführer va sortir d’immediat cap a la ciutat holandesa.
El general Hans Reinhard, comandant del 88º Cos de l’Exèrcit alemany, va tornar després de dinar al seu quarter general a Moergestel, a l’est de Tilburg, i en aquell moment va ser avisat d’una alarma aèria aliada. Quan va arribar al seu quarter general a la vila Zonnewende, els seus oficials el varen informar de l’arribada de paracaigudistes al Son i també al Udenhout, al nord de Tilburg, tot i que el desembarcament d’aquesta segona localitat era una falsa alarma. Reinhard va reunir prop d’un miler d’homes que va reorganitzar en unitats improvisades i va enviar un contingent al Son, un altre al Udenhout i dues companyies de la 245º Divisió d’Infanteria a Best.
A mitja tarda ja estava organitzats els contraatacs alemanys contra Arnhem, Nimega i altres punts, i l’Operació va ser considerada des del primer dia un fracàs pels Aliats perquè no havien pogut ocupar els ponts de Nimega i Arnhem. Els alemanys varen ser molt ràpid en mobilitzar les unitats de rereguarda. Però molts alemanys varen començar a abandonar la ciutat de Nimega, la majoria per contraatacar als paracaigudistes nord-americans, tot i que alguns varen fugir per tornar a Alemanya. Els que es varen quedar a la ciutat varen preparar nius de metralladores, varen aixecar barricades amb filferro espinós i varen col·locar cavalls. També varen començar a arribar reforços. Els botiguers varen tapar amb fustes els vidres de les seves botigues. En el camp, els grangers corrien a les zones de salt i aterratge per ajudar als Aliats.
A les vuit del vespre, el Grup d’Exèrcits B del mariscal Model va informar que la Carretera Arnhem-Nimega estava lliure d’Aliats i que els ponts d’Arnhem i Nimega estaven en el seu poder. Però, poc després de les vuit, dos telefonistes alemanys de la centraleta d’Arnhem varen informar al comandant Bittrich de que els paracaigudistes britànics havien ocupat l’extrem nord del pont.
En el quarter general de Rastenburg:
A la tarda varen arribar els primers informes de llançaments paracaigudistes a Holanda. Enmig del pànic, el OKW va arribar a informar en el mariscal Von Rundstedt de que una divisió aerotransportada nord-americana havia aterrat a Varsòvia. Adolf Hitler i Alfred Jodl varen convocar una reunió. El dictador estava furiós perquè la Luftwaffe no havia atacat a les forces aèries aliades. El General der Flieger Werner Kreipe, cap d’Estat Major de la Luftwaffe, va sortir en defensa dels seus homes, però Hitler el va tallar en sec i li va replicar que volia veure al mariscal Hermann Göering l’endemà. Hitler va quedar consternat quan li varen dir que Model havia escapat per ben poc de caure en poder dels paracaigudistes britànics. Arrel d’aquella Operació, Hitler va decidir multiplicar les defenses del quarter per evitar que l‘exèrcit soviètic organitzés una operació semblant.
L’Operació Market Garden va ser tot un fracàs en part perquè les fonts d’espionatge aliades no havien aconseguit detectar la presència de dues divisions Panzer SS en la zona. En aquell primer dia de l’Operació, els Aliats varen perdre a 6.630 homes que varen morir o varen ser capturats o varen ser ferits. Per la seva part, Montgomery, que va confiar que la missió tindria èxit, estava convençut aquell dia de que la guerra acabaria per Nadal.
En el Reich:
A Alemanya:
En la seva editorial en el Das Reich, titulada aquest cop Disposats i decidits a tot, Joseph Goebbels va seguir confiant en la victòria alemanya. En el mateix setmanari, Hans Schwarz von Berk va escriure un article titulat No existeix el massa tard!, on demanava en el poble creure en miracles com el dels francesos el 1914 a Marne, el dels polonesos el 1920 al Vístula, el dels anglesos a Dunkerque i el dels soviètics a Moscou, Leningrad i Stalingrad.
En el front occidental:
A Alemanya:
Al mateix temps, un contraatac a camp obert al sud d’Aquisgrà va ser aixafat pel 32º Batalló d’Artilleria de Campanya.
A França:
Els Aliats varen començar l’atac al port de Boulogne. A la Bretanya, els nord-americans del 3º Exèrcit del comandant George Patton varen alliberar la ciutat de Brest després de que els alemanys es rendissin uns dies enrere. A més, la 30º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà va entrar a Alemanya, però allí es varen trobar els fortins i els nius de metralladores recentment omplerts amb austríacs de la divisió Volksgrenadier.
En el front oriental:
A Iugoslàvia:
Les tropes del guerriller Josip Broz, Tito varen alliberar Dalmàcia.
A Polònia:
A Varsòvia, la resistència polonesa va aconseguir petits èxits al centre de la capital i varen paralitzar els atacs alemanys en el barri de Mokotow. A la vegada, mentre l’artilleria i l’aviació soviètica ajudaven en alliberar Varsòvia, la ràdio de Moscou afirmava que quan els exèrcits soviètics haguessin capturat la capital jutjarien al líder de la resistència polonesa, el general Tadeusz Bór-Komorowski, com “element hitlerià”.
Diari del Tercer Reich 