Dilluns:
En el Reich:
A Polònia:
En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb l’almirall Karl Döenitz, el general Wilhelm Keitel i el ministre Joachim von Ribbentrop. Després de la reunió, Hitler es va enfonsar en patir un fort dolor estomacal i va haver de retirar-se al llit. Se li va detectar una icterícia, de manera que es va haver d’estar al llit durant les següents tres setmanes.
A Alemanya:
A les onze de la nit va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden seguida, al cap de poc, per la gran. Un cop més la ciutat no va ser atacada.
El Dresdner Zeitung va sortir editat amb un article del ministre Joseph Goebbels que deia que “la imminent victòria seria per ells, els alemanys, i que ara es tractava de posar tot per ella en la balança, fanàtica i incondicionalment”.
En l’Operació Market Garden:
De dia, el quarter general del comandant en cap de la Wehrmacht en els Països Baixos va emetre un comunicat que deia que el pont d’Arnhem estava ocupat per terroristes, fent referència a la resistència holandesa. A més, des d’aquell matí la Luftwaffe estava molt més activa després de la furiosa reacció del dia anterior de Hitler. Havia assignat a la defensa dels Països Baixos uns 300 Me 109 i Focke-Wulf 190. La majoria, però, estaven a terra, en els aeròdroms, amb els seus pilots esperant l’ordre per enlairar-se.
Llavors, Walter Model es va presentar en el lloc de comandament del comandant Harzer, instal·lat en el quarter general del Generalmajor Kussin, al nord d’Arnhem. Allí va comunicar en el comandant Harzer que el 503º Batalló de Carros Pesats arribaria des de Königsbrück, a prop de Dresden. Model també va detallar la seva intenció de tallar el subministrament d’aigua d’Oosterbeek, on pensava obligar a retirar-se el gruix de les forces britàniques i volia destruir els ponts de Rotterdam i Amsterdam. Amb els reforços que va fer arribar Model, la Hohenstaufen, que es trobava a Arnhem, va poder comptar amb 5.000 efectius.
A Arnhem:
El 3º Batalló del tinent coronel Fitch, que havia passat part de la nit a prop de l’Hotel Hartenstein, a la meitat occidental d’Oosterbeek, va reprendre la marxa a dos quarts de cinc de la matinada cap al sud. El general Urquhart i el general Lathbury anaven amb la companyia d’avantguarda. El Batalló va tenir que travessar una zona boscosa, on diversos fusellers alemanys els esperaven des de dalt als arbres. A Oosterbeek, en veure que arribarien aviat els britànics, els ciutadans varen sortir al carrer per rebre’ls. Però els britànics en aquell moment estaven submergits en el caos per culpa dels atacs alemanys i també es varen topar amb el 1º Batalló, que es va barrejar amb la rereguarda del 3º Batalló, i junts varen entrar a les primeres cases dels alemanys.
En la part alemanya, el comandant Bittrich va ordenar que la Hohenstaufen utilitzés tots els seus efectius disponibles en dos línies de defensa per impedir que els britànics es poguessin reforçar. El 1º Batalló del 21º Regiment de Granaders Panzer va rebre l’ordre d’ocupar els edificis més importants de la part nord del pont. Els alemanys, a més, varen col·locar metralladores apuntant al mercat i la Walburgstraat. A les nou del matí, a l’extrem sud del pont, els alemanys varen començar a formar una columna d’uns 20 vehicles pertanyents al batalló de reconeixement de la Hohenstaufent del Sturmbannführer Gräbner.
Però les forces del tinent coronel Froost ja estaven en alerta i tenien suficient munició per resistir als alemanys. Els homes del tinent coronel varen obrir foc contra els vehicles alemanys que avançaven cap a ells. Els morters i els Vickers també varen disparar. L’atac britànic va ser tan fort que alguns granaders panzers es varen llançar al riu per poder sobreviure. Gräbner va morir quan intentava sortir del seu Humber, un vehicle britànic capturat, per posar ordre en el caos. Després d’una breu pausa, els alemanys varen llançar un altre atac, aquest cop des del nord i amb infanteria, semi-erugues i morters. Els britànics varen patir moltes baixes i Arnhem es va convertir en un camp de batalla. Una gran part del centre va cremar. Els metges neerlandesos varen organitzar el trasllat dels pacients civils a la Diaconessenhuis, una clínica apartada del camp de batalla. Quan els britànics varen intentar atacar cap al nord es varen trobar amb el foc de les bateries antiaèries situades a la riba sud del Nederrijn.
Per reforçar als seus companys, els Staffords britànics varen avançar cap a Arnhem a dos quarts de deu del matí, però varen patir algunes baixes per culpa de les incursions dels Messerschmitt, que els varen metrallar en el seu camí a Oosterbeek. Aquests soldats no varen establir contacte amb el 1º i 3º batallons paracaigudistes fins a les set de la tarda, després d’haver avançat resseguint el Nederrijn. El 3º Batalló esperava en aquells moments a prop de l’hospital de St. Elisabeth a la resta de la unitat, els antiaeris de l’altra banda del riu i els morters. No va ser fins les tres de la tarda quan la resta del 3º Batalló va arribar amb la resta dels seus companys. El coronel Fitch, en aquells moments, va decidir que l’única manera que tenien per arribar al pont consistia en atacar pel nord i apropar-se seguint les vies de tren. Però el foc de l’artilleria alemanya va impedir aquest avanç. El 181º Hospital de Campanya de la brigada del general Hicks va ocupar el Schoonoord i l’Hotel Tafelberg, el mateix Hotel d’on Model havia marxat el dia anterior.
A les dues de la tarda varen arribar a la zona d’Arnhem 200 planadors amb 7.000 homes de la 4º Brigada Paracaigudista del general Hackett per llançar tota classe de subministraments amb paracaigudes per totes les tropes del front. Els llançaments es varen fer en el prat de Ginkel, defensat pels King’s Own Scottisch Borderers. La Luftwaffe va intervenir en l’operació i es va enfrontar als 259 Spitfire, Tempest, Mustang i Mosquits. La 8º Força Aèria de cop es va topar amb 90 Messerschmitt 109, 18 dels quals varen ser abatuts, mentre que la RAF només en va perdre sis. Els alemanys, en preveure on es farien els llançaments d’aquesta segona onada, varen situar en posició d’atac a tots els antiaeris disponibles. Durant el salt britànic es varen produir moltes baixes i diversos planadors varen ser incendiats pel foc antiaeri.
A terra, mentrestant, els exploradors de la 21º Companyia Paracaigudista Independent es varen quedar a les zones de llançament per ajudar als seus companys a matar els alemanys. L’última brigada de la 1º Divisió Aerotransportada va aterrar a la tarda a la zona d’Arnhem mentre el batalló que retenia l’extrem septentrional del pont seguia resistint als contraatacs, cada cop més intensos, dels alemanys. Però tots els esforços britànics per reforçar als seus companys varen fracassar, ja que els paracaigudistes continuaven atrinxerats a la riba nord del pont d’Arnhem i els altres paracaigudistes estaven atrapats en una lluita casa per casa a la mateixa ciutat. Els britànics que varen ser llançats aquella tarda varen tenir molts problemes per treure els jeeps dels planadors sinistrats i, a més, varen tenir que ocupar-se de les baixes i escortar-les fins l’hospital de campanya. L’11º Batalló Paracaigudista no va poder avançar cap a Arnhem per l’Amsterdamweg fins avançada la tarda. El 10º Batalló, que es va dirigir a la ciutat poc després que l’11º, va seguir al 156º Batalló per les vies de tren que conduïen a Arnhem. El seu pla consistia en obrir pas pel nord, entre les vies ferroviàries i l’Amsterdamweg, i ocupar l’altell de Koepel.
En aquells moments, el 1º i el 3º Batallons de Paracaigudistes estaven rodejats a l’oest de l’hospital de St Elisabeth i, a l’extrem sud, els alemanys començaven a registrar vivendes casa per casa. La nit va aturar els atacs alemanys i els britànic esperaven ansiosos l’arribada del 30º Cos britànic.
A Eindhoven:
El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos varen dur a terme un atac terrestre simultani contra la ciutat holandesa. Al vespre, el 30º Cos va arribar al sud d’Eindhoven després de recórrer aquell dia només 10 quilòmetres. Les tropes del general Harrocks no es varen enllaçar amb els seus companys que els esperaven fins aquella tarda. També varen rebre reforços de la Gran Bretanya, tot i que ja no era tan fàcil com el dia anterior rebre’ls. Prop de 150 planadors varen aterrar en el Son a primera hora de la tarda, però es varen trobar amb una cortina de foc alemanya.
Kurt Student va reforçar amb totes les seves unitats els voltants d’Eindhoven, el sector de la 101º Aerotransportada. Els homes del tinent Wierzbowski es trobaven aquell matí molt a prop del pont de ciment i a uns 300 metres del pont del ferrocarril. Poc després, els alemanys varen destruir el pont de Best. Els nord-americans, a més, varen ser atacats per foc amic quan uns caces P-47 Thunderbolt els varen metrallar per error. A la tarda, però, els nord-americans varen rebre reforços del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia, que va obligar a fugir amb foc de metralladora els alemanys que estaven a prop. Més tard va aparèixer la Companyia H del capità Jones i el seu comandant, el tinent Nick Mottala, i varen seguir avançant.
En el bosc, el batalló del tinent coronel Robert Cole era atacat per l’artilleria alemanya. Cole mateix moriria en aquell atac. Al mateix temps, el 3º Batalló, que anava en avantguarda, es va veure obligat a aturar-se a Woensel, al nord d’Eindhoven, perquè es va topar amb foc d’artilleria, morters i fusells.
A un quart d’una del migdia, un destacament del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia va arribar a les posicions del 3º Batalló. Un grup d’aquest mateix destacament va seguir avançant pel Canal Guillermina direcció a Best. Aquest grup va ser el que va ajudar als homes del tinent Wierzbowski. Amb els reforços a la seva disposició, el coronel Sink va ordenar en el seu segon batalló dirigir-se a l’est per després avançar cap al centre d’Eindhoven i ocupar els ponts. La 101º Aerotransportada va expulsar a desenes d’alemanys i es varen trobar els ponts intactes. A mesura que veien els nord-americans, la gent sortia de casa per rebre’ls amb alegria, tot i el greu perill que corrien en aquell moment. Els membres de la PAN, el Partizanen Actie Nederland, es varen presentar davant els nord-americans per oferir-los ajuda. Els nord-americans de seguida varen desallotjar als soldats alemanys i als membres del NSB dels seus llocs de refugi i els varen col·locar boca avall en ple carrer. També varen ocupar els quatre ponts del Dommel i els més joves arrencaven les senyals de trànsit en alemany i els cartells dels carrers que havien canviat de nom durant l’ocupació.
A dos quarts de quatre va tenir lloc la segona onada de llançaments a la zona del nord-est de Son. Dels 450 planadors remolcats per bimotors C-47 Dakota que havien sortir de la Gran Bretanya, 428 varen arribar a la zona d’aterratge de la 101º. A més de transportar el 327º Regiment d’Infanteria de Planadors, també portaven dos batallons d’artilleria de campanya paracaigudista, un batalló d’enginyers i un equip quirúrgic. El general de brigada Anthony McAuliffe va arribar a la zona acompanyat pel 377º Batalló d’Artilleria de Campanya Paracaigudista. Poc després de que els planadors aterressin, varen arribar a la zona uns 200 B-24 per llançar subministraments. Però la 101º va rebre menys de la meitat de subministrament que la 82º, que aquesta va rebre al voltant del 80% dels subministraments que esperava.
En aquells moments tothom estava pendent del 30º Cos d’Exèrcit britànic, que s’havia aturat a Valkenswward per descansar. Els irlandesos no varen sortir fins les deu del matí. Es varen tornar a aturar al nord d’Alost, a 6 quilòmetres d’Eindhoven, davant una línia de defensa alemanya composta per quatre canons de 88 mil·límetres amb el suport de la infanteria. Quan els alemanys varen marxar de la zona, la columna es va posar de nou en marxa per l’Aalsterweg a dos quarts de sis de la tarda i, 30 minuts més tard, la companyia creuava Eindhoven.
Tot i l’alliberació, la 101º es va trobar amb problemes inesperats a sis quilòmetres a l’oest del Son, a Best, on els esperaven 1.000 soldats del 15º Exèrcit alemany que protegien la ruta i, a les onze del matí, havien destruït el pont de sobre el Canal Guillermina que permetia disposar d’una ruta alternativa des d’Eindhoven. La 107º Brigada Panzer es trobava en aquells moment al nord de la ciutat, en el pont del Dommel a Soetebeek.
A Nimega:
Nimega estava defensada per vigilants de ferrocarrils, milícies locals, membres d’una banda de música de la policia, alguns SS sense unitats i soldats d’altres unitats. Per evitar que el 30º Cos britànic arribés a Arnhem, el Obergruppenführer Bittrich volia destruir els dos ponts de Nimega, el del ferrocarril i el de trànsit. Per aquest motiu, a primera hora va ordenar que la 10º Divisió Panzer de les SS es dirigís al sud des d’Arnhem, creués el Baix Rin en transbordador i establís un cap de pont en la riba sud del Waal. Però el mariscal Model va aturar l’ordre del Obergruppenführer. Finalment, el Batalló Euling va arribar al pont de Nimega cap al migdia i es varen organitzar per defensar la ciutat. El SS-Sturmbannführer Leo Reinhold, comandant del regiment panzer de la Frundsberg, va ordenar concentrar totes les unitats a la part nord de la ciutat, al voltant dels accessos dels dos pont. L’antiga ciutadella del Valkhof constituiria el nucli de defensa. Al vespre, Reinhold va enviar patrulles de soldats i els joves del RAD amb l’encàrrec d’incendiar la ciutat. Els alemanys la varen saquejar en gran part. Gràcies a la Creu Roja i a organitzacions de defensa civil no es va estendre el pànic entre la població.
En aquells moments, la 82º Divisió nord-americana encara lluitava per assegurar-se el pont sobre el Waal, però un fort contraatac de la 10º Divisió Panzer SS va impedir en els nord-americans apoderar-se del pont i, en seguit, poderoses concentracions de blindats alemanys es varen disposar a atacar a les forces aliades en aquesta zona.
En el front occidental:
A França:
La contra-ofensiva del general Hasso von Manteuffel contra el 3º Exèrcit del comandant George Patton es va acabar després de no poder-lo derrotar.
Les defenses alemanyes de Brest es varen rendir després de dies de combat.
A França:
Charles de Gaulle va visitar l’aeroport d’Orly, que havia sigut destruït per les bombes dels Aliats. Després de contemplar l’aeroport, De Gaulle, consternat amb tanta destrucció, va exclamar que no volia veure aquell espectacle cada 25 o 30 anys, i va declarar que no hi hauria cap més remei en algun dia de pactar amb els alemanys “perquè França i Alemanya s’haurien de repartir algunes colònies britàniques”.
A París, el gran rabí Julien Weill, que havia passat gran part de la guerra amagat a la capital, va oficialitzar aquella nit a la gran sinagoga de la rue de la Victorie, que els nord-americans anomenen la sinagoga Rotschild, davant d’unes 3.000 persones, 1.000 de les quals eren soldats nord-americans.
En el front oriental:
A Polònia:
A Varsòvia, després de que el 16 de setembre els nord-americans haguessin intentat ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès des de la Gran Bretanya, els avions nord-americans, per ordre personal del president Franklin Delano Roosevelt, varen poder volar sobre la capital polonesa amb 104 bombarders escortats part del camí per 200 avions de combat. En l’operació es varen perdre dos bombarders carregats de menjar i dos avions de combat. Quan la població de Varsòvia va veure l’arribada dels avions nord-americans varen sortir de les ruïnes per aclamar-los. A la vegada, els avions soviètics varen llençar en paracaigudes certa quantitat d’armes i municions a la resistència polonesa i les tropes del comandant Konstantin Rokossovski varen desallotjar els alemanys del barri de Praga, situat a l’est de la ciutat, a la riba oriental del Vístula. Abans, els alemanys varen destruir tots els ponts. El comandant de la resistència, el general Tadeusz Bór-Komorowski, va acceptar ser entrevistat pel corresponsal de la United Press, John Parris, sobre la situació en què es trobaven.
Però els alemanys continuaven atacant amb violència i aquell dia varen bombardejar durament el centre de la capital polonesa.
A Bulgària:
L‘exèrcit soviètic va alliberar finalment Sofia.
A Finlàndia:
Finlàndia va firmar l’armistici amb la Unió Soviètica.
A la Gran Bretanya:
Des de la seva oficina de Londres, el United Press va citar en un article a funcionaris finlandesos que havien estat a Berlín i que havien contactat amb alts oficials de l’Estat Major de l’exèrcit alemany. Segons el diari, els funcionaris finlandesos asseguraven que Hitler tenia preparat un submarí a Gdynia, en la costa Bàltica, capaç d’arribar a Japó.
A l’oceà Índic:
Un submarí britànic va enfonsar el vaixell-presó japonès Junyö Maru davant de Sumatra. 5.620 presoners Aliats hi varen perdre la vida.
Diari del Tercer Reich 