Dimarts:
En el Reich:
Adolf Hitler va reestructurar la cooperació militar a l’interior del Reich entre l’Exèrcit i el Partit.
A Alemanya:
El ministre Joseph Goebbels es va reunir amb el secretari d’Estat Werner Naumann, que el va informar sobre una entrevista amb l’ambaixador japonès a Berlín Hiroshi Oshima. L’ambaixador defensava l’opinió de que el Reich havia d’intentar com fos arribar a una pau per separat amb els soviètics. Després d’aquesta conversa, el ministre es va dirigir al ministre Heinrich Himmler i al secretari Martin Bormann perquè li exposessin a Hitler les idees de l’ambaixador japonès. Goebbels, per la seva part, va exposar les seves idees de política exterior en un escrit en forma de memòria destinada a Hitler. En l’escrit, el ministre explicava, entre altres coses, que s’havia de buscar una reconciliació amb un dels dos bàndols enemics que permetés derrotar poc a poc als adversaris.
El Govern va aprovar una ordre en la que exigia mà dura contra els familiars dels colpistes del 20 de juliol de 1944 i tota persona considerada traïdora.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, Andrei Zhdanov i el ministre Viatxeslav Mólotov varen firmar l’acte de l’armistici entre Finlàndia i la Unió Soviètica. Amb aquest pacte Finlàndia conservaria la seva independència dins de les fronteres de 1940, però hauria de cedir la ciutat de Vyborg, pròxima a Leningrad, el districte de Pètsam en el Gran Nord i el control de la península de Prokkala, al sud de Helsinki, un punt de control de les comunicacions entre el Golf de Finlàndia i el Bàltic.
En l’Operació Market Garden:
A Nimega:
El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos britànic varen dur a terme un atac terrestre a Nimega per establir contactes amb els paracaigudistes enviats a Arnhem, que lluitaven casa per casa contra els alemanys. Però els britànics varen fracassar amb totes les temptatives per ajudar als seus companys. La Cavalleria de Guàrdia va arribar a tres quarts de set del matí a Veghel i va creuar el riu Aa. L’Agrupació de Granaders de la 82º Divisió Aerotransportada i els civils holandesos varen onejar banderes per donar-los la benvinguda quan varen arribar al pont de Grave a dos quarts de nou del matí sota una intensa boira. Les tropes del comandant Wierzbowski varen ser atacades pels alemanys i es varen quedar aviat sense munició. Wierzbowski i mitja dotzena de soldats varen ser atrapats pels alemanys i varen ser conduïts a un hospital de campanya alemany. Però, al cap de poc, varen aparèixer els carros de la Divisió Blindada de Guàrdia i Wiezbowski va convèncer al comandant alemany que es rendís perquè els nord-americans arribarien aviat. El comandant de la Divisió Blindada de Guàrdies, el general Allan Adair, va quedar decebut quan va saber en una reunió amb els comandants Frederick Browning i James Gavin que els nord-americans encara no havien ocupat el pont de Nimega.
Mentrestant, l’Agrupació de Guàrdies Granaders es va desviar a l’est via Groesbeek i varen creuar el pont de Heuman. Durant al camí cap al sud de Nimega varen ser metrallats per un caça alemany que havien confós per un dels seus.
Els primers tancs del 2º Batalló del tinent coronel Benjamin H. Vandervoort, del 505º Regiment d’Infanteria de la 82º, es varen dirigir pels barris de la perifèria de Nimega al migdia. Dues terceres parts del passadís que anava de Leopoldsburg a Arnhem ja estava en mans aliades en aquells moments. Els anglosaxons varen atacar l’extrem nord del pont de Nimega, que havia sigut incendiat la nit anterior, però en arribar a la Keizer Karelplein es varen trobar amb una forta resistència. En endinsar-se pels barris meridionals de Nimega, la gent va començar a sortir de les cases per saludar-los. Però l’intent de creuar el pont de Nimega va fracassar, ja que els alemanys varen contraatacar i els anglosaxons es varen tenir que retirar i canviar els plans; ocuparien la ciutat i a continuació creuarien el Waal en bots de rem. Els alemanys varen tornar a incendiar els edificis de la ciutat i varen cremar la universitat, els tribunals, les vivendes pròximes a la gran rotonda i l’església de St. Joseph. A més, a la nit els alemanys varen contraatacar al 508º Regiment en una lloma del bosc de Den Heuvel, tot i que el contraatac va ser contrarestat gràcies a l’ajuda del batalló blindat Coldstream.
Al mateix temps, els alemanys varen atacar, tant el matí com a la tarda, a les tropes anglosaxones que es trobaven a St. Oedenrode. Però el 502º Regiment, amb el suport dels carros Cromwell, va capturar Best després de durs combats amb els alemanys. Els alemanys en aquesta ocasió es varen donar a la fuga. A continuació els britànics es varen dirigir al Son perquè varen rebre un missatge que deia que la 107º Brigada Panzer estava atacant el lloc de comandament de la 101º.
Tot i que la BBC informava que tot estava sortint com estava previst a Holanda, la situació del 2º Batalló era desesperada. A dos quarts de deu de la nit, el comandant Bittrich va enviar un missatge de ràdio al quarter general del mariscal Walter Model, on li deia que el general al comandament del 2º Cos Panzer SS insistia en que la guarnició de Nimega era molt dèbil.
A Arnhem
Tothom esperava que la brigada paracaigudista polonesa reforçaria Arnhem, però la boira ho va impedir. Els britànics es varen continuar aferrant a l’extrem nord del pont d’Arnhem per ajudar a les forces del tinent coronel Froost. Els alemanys, per la seva part, havien endarrerit les seves línies a l’altra banda de l’esplanada i, gràcies a aquest fet, els britànics varen poder recuperar l’hospital de St. Elisabeth. Poc després de les tres de la matinada, el Batalló del tinent coronel Dobie va avançar ràpidament per la ribera i es va trobar amb el 3º Batalló del comandant Fitch. A continuació els britànics varen atacar, però els alemanys varen respondre amb les seves metralladores lleugeres, els fusells i els antiaeris. Amagats a l’est d’Oosterbeek, els enginyers del 9º Batalló SS del comandant Hans Möller varen dur a terme una emboscada als britànics que encara es desplaçaven a Arnhem. Més al nord, entre les vies de tren i l’Amsterdamseweg, la resta del Kampfsgruppe Spindler lluitava contra el 10º i el 156º batallons de paracaigudistes. També varen atacar als King’s Own Scottish Borderes del coronel Payton-Reid, que es preparaven per defensar la zona d’aterratge L, al nord del bosc de Bilderberg, on aquell dia hi havia d’aterrar la tercera onada. Els britànics de seguida es varen veure perduts i varen tenir que buscar refugi a les cases properes. Al cap d’una hora la majoria varen caure presoners. Més al nord, els South Staffords també varen tenir que abandonar la posició defensiva que havien instal·lat.
Cap a les nou del matí varen aparèixer tancs Mark IV i diversos canons d’assalt. En un principi els South Staffords es varen poder defensar, però després es varen quedar sense munició i varen patir moltes baixes. Darrere dels South Staffords, l’11º Batalló Paracaigudista va intentar avançar per les vies de tren i terraplè, però no varen arribar a atacar. Al mateix temps, entre l’Utrchtseweg i el riu, els supervivents del 1º i del 3º Batallons Paracaigudistes varen retrocedir fins el Rijnpaviljoen. El coronel Fitch havia mort per una granada de morter. D’aquesta manera i després d’atacar l’11º Batalló, els alemanys havien impedit que Froost rebés ajuda i, a més, havien destrossat quatre batallons britànics. Els britànics supervivents es varen retirar en una retirada caòtica. Al voltant del Hartenstein, membres armats del LKP varen obligar als col·laboracionistes del NSB a cavar trinxeres i molts d’ells varen enterrar els morts.
Al nord d’Oosterbeek, una companyia del 156º Batalló va atacar les forces alemanyes a primera hora del matí, però els alemanys també varen respondre aquí ràpidament. El coronel Des Voeux va enviar una altra companyia per superar la línia alemanya, però de nou els alemanys es varen defensar. Al llarg del matí, el 156º Batalló va perdre prop de la meitat dels seus efectius. El general Hackett es va veure obligat a donar l’ordre de retirada, tot i que havia de sostenir la línia perquè a menys d’un quilòmetre a l’oest de la Dreijenseweg es trobava la zona d’aterratge L. Més al nord, el 10º Batalló Paracaigudista de tinent coronel Ken Smyth va intentar avançar, però també es varen trobar el foc alemany. El 10º Batalló es va veure obligat a atrinxerar-se, ja que el Kampfruppe Spindler era molt superior en número i disposava d’armes de més potència. Finalment, el 10º Batalló, totalment destrossat, va arribar a la zona d’aterratge L per ajudar als planadors a aterrar. La Luftwaffe estava activa durant tot el dia. La retirada del 10º i del 156º batallons va permetre als alemanys atacar la zona d’aterratge des del bosc.
Des del centre de la ciutat d’Arnhem, els soldats del Kampfgruppe Knaust i amb els pocs tancs que els quedaven, la divisió Harmel va concentrar els seus esforços en suprimir la resistència britànica de dins la ciutat. Els britànics continuaven esperant l’arribada del 30º Cos i la Brigada Paracaigudista Polonesa, que havia d’arribar aquella tarda amb els planadors. Al migdia, els alemanys varen llançar un contraatac més potent. Finalment, el Brigadeführer Heinz Harmel va ordenar un alto al foc i va enviar un presoner a parlar amb el coronel Frost per tal de que es rendissin. Frost va prendre la decisió de continuar lluitant, tot i que tenien poca munició. Literalment va respondre:
No, no acceptem la seva rendició. Només tenim dues habitacions, estem una mica estrets i no podem fer presoners.
A les quatre de la tarda varen aparèixer els planadors britànics, però gran part de les àrees de llançament senyalades pels aprovisionaments es trobaven en mans alemanyes. Els intents d’aconseguir subministraments amb llançaments a altres zones varen fracassar perquè els paracaigudistes varen veure que no podien comunicar-se amb els avions amb les seves ràdios terra-aire i, aquests, que s’havien enlairat de bon matí de la Gran Bretanya, es varen perdre per la boira i més de la meitat varen donar mitja volta. En total es varen perdre 45 avions i 3 planadors, i només va arribar a Holanda la meitat del contingent de 65 peces d’artilleria i 2.300 soldats de reforços. Els subministraments de munició i de racions de menjar es varen considerar insuficients. Dels 35 aparells que havien d’aterrar a la zona L només ho varen fer 26. Els alemanys, col·locats en el marge sud del Neder Rijn, varen disparar primer els canons antiaeris de 40 mil·límetres contra els britànics i després les peces d’artilleria de 80 mil·límetres i les de 150 mil·límetres. Tancs Tiger i llançacoets Nebelwerfer de sis canons es varen unir a la cortina de foc llançant bombes detonants i projectils de fòsfor blanc. Degut a la confusió, els soldats polonesos de la Brigada Paracaigudista Polonesa va atacar als paracaigudistes del 10º Batalló que es trobava en retirada.
El Brigadeführer Harmel va rebre la 102º Sturmgescütz Brigade des de Dinamarca, que en un principi s’havia de dirigir a Aquisgrà. Harmel a més esperava l’arribada de la Kompanie Humel del 506º Batalló de Carros Pesats amb els seus Tigers. Només dos Tigers varen poder arribar aquella tarda a Arnhem per culpa d’avaries. Un dels Tigers va ser destruït aquella mateixa tarda i el segon va tenir problemes mecànics i va tenir que ser reparat a Doetinchem. A continuació, Harmel va ordenar que portessin a la ciutat més obusos i canons d’assalt i va enviar al pont la unitat d’enginyers de llança-flames que acabava d’arribar. Tot i que varen encendre molt edificis ocupats pels britànics, aquests varen continuar resistint. La major part del centre d’Arnhem va cremar, incloses les torres de les esglésies de St. Eusebius i St Walburgis. La presó també es va incendiar i l’alcalde va ordenar obrir les cel·les, excepte la dels presoners més perillosos. Els civils varen escapar de la ciutat aprofitant que els bombarders no estaven al cel.
A Eindhoven:
Una multitud va rebre la Divisió Blindada de la Guàrdia, que va arribar més tard de l’horari establert. Els carrers estaven farcits de banderes i de soldats nord-americans. El 2º Exèrcit britànic va arribar poc després a la ciutat pel sud per dirigir-se immediatament cap al nord. Les dones que havien simpatitzat amb els alemanys els hi rapaven el cap. Però el general Maxwell Taylor va retirar un batalló de la ciutat per protegir el pont Bailey.
A la tarda va arribar a la ciutat el general Brereton, comandant del 1º Exèrcit Aerotransportat, i el general Matthew Ridgway, comandant del 18º Cos Aerotransport. A les set de la tarda varen tornar els alemanys a la ciutat i tothom es va témer el pitjor. Però el que no esperaven els nord-americans era la presència de la Luftwaffe, que va llançar bengales per il·luminar la ciutat per començar un prolongat bombardeig aeri. Un total de 227 civils varen morir i hi va haver 800 ferits. 18 camions i dipòsits de combustible es varen incendiar.
En el front occidental:
Al nord de França:
A la Bretanya, la guarnició de Brest va capitular davant les forces nord-americanes del general George Patton després de dies de forta resistència.
Al sud de França:
Més al sud, el general Johan Blaskowitz va comunicar a l’Alt Comandament alemany que els exèrcits que li quedaven estaven formant un baluard defensiu a l’oest dels Vosges i que encara eren capaços de combatre, tot i que estaven molt dèbils. Però aquell mateix dia Hitler va destituir al general encarregat del Grup d’Exèrcits G per la retirada d’aquest Exèrcit i pels informes sobre el desordre de les forces alemanyes. El dictador va fer venir del front oriental a un Alt Comandament de les unitats Panzer per substituir-lo. El destituït Blaskowitz va tornar d’immediat a la ciutat de Dresden.
A Suïssa:
A partir d’aquell dia l’Associació de Banquers Suïssos va posar en pràctica regulacions menys rígides davant l’entrada de capitals alemanys.
En els Estats Units:
A Hyde Park, Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill varen firmar un memoràndum en el qual varen aprovar continuar compartint després de la guerra informació militar i científica amb objectius comercials i militars. Un dels temes claus era la bomba atòmica i el president nord-americà va afirmar en el memoràndum que la podrien utilitzar contra els japonesos, a qui advertirien de que la farien servir en més d’una ocasió fins que es rendissin. Churchill, que probablement va ser qui va redactar que havien de fer servir la bomba contra els japonesos, va mostrar la seva desconfiança un cop més cap al físic danès Niels Bohr perquè considerava que era probable que passés informació als soviètics.
Precisament, Vannevar Bush i James Conant varen redactar una carta per a Henry Stimson en la qual li varen parlar del control que havia de tenir Estats Units sobre l‘energia nuclear i varen alertar-lo de la importància d’un tractat amb Gran Bretanya i Canadà perquè els dos països poguessin aplicar idèntics controls.
Diari del Tercer Reich 