Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
Des del quarter general del Niu de l’Àguila, Adolf Hitler va trucar al ministre Joseph Goebbels a la una de la matinada per explicar-li que la Batalla de les Ardenes estava sent un èxit total i el va informar dels últims moviments de les tropes alemanyes. Després de menjar una sopa d’espinacs, Hitler li va demanar en el doctor Theodor Morell que li donés una dosis de pervitina degut a la “present sobrecàrrega de treball”.
El ministre Albert Speer va escriure una carta en el professor Walter Gerlach, l’encarregat de la direcció del projecte de l’urani, per explicar-li que podia comptar amb el seu suport per vèncer les dificultats que podia trobar en el seu treball per la construcció de la bomba atòmica. Speer feia referència a la falta de finançament, però li va dir que encara no era possible proporcionar tots els recursos que necessitaven. De fet, el ministre creia que la bomba atòmica no tindria cap transcendència en aquella guerra.
A Tiberg, al sud d’Alemanya, Heinrich Himmler, que estava de bon humor, va tornar a rebre tractament del doctor Felix Kersten i, amb un to triomfal, li va explicar que en breu (va arribar a dir la data del 26 de gener de 1945) arribarien al Canal de la Mànega. El ministre li va confessar que el seu astròleg Wilhelm Wulff li havia confirmat les victòries alemanyes.
De tres quarts d’una a les 13:40 va sonar a Dresden l’alarma antiaèria. Com el dia anterior no hi va haver cap atac a la ciutat.
En l’ofensiva de les Ardenes:
A primera hora, tres batallons de la 422º d’Infanteria de la 106º Divisió, que estaven totalment perduts després dels atacs alemanys del dia anterior, varen marxar corrents mentre els alemanys els continuaven disparant amb els seus morters i la seva artilleria. A la una del migdia, un d’aquests batallons havia quedat reduït a 50 homes. Alguns soldats es varen amagar pel bosc, però 7.000 es varen rendir en massa a les cinc de la tarda entre Saint Vith i a Shnee Eifel, a la frontera entre Bèlgica i Alemanya, després que el 5º Exèrcit Panzer del general Hasso-Eccard von Manteuffel els envoltés. Els nord-americans no tenien ni els suficients recursos ni la roba adequada per aquelles baixes temperatures. Aquella capitulació va ser la més gran de les tropes nord-americanes des de la Guerra de Secessió (1861 – 1865). Però el comandant Walter Model no estava del tot content perquè el trànsit alemany a l’est de Saint Vith era massa lent. L’artilleria de la 7º Divisió Blindada nord-americana continuava bombardejant sense parar les carreteres d’accés.
La rendició nord-americana va alarmar als oficials del 8º Grup d’Exèrcits a Bastogne. Per sort seva, la 101º Divisió aerotransportada va arribar a temps per salvar d’una destrucció segura a la 10º Divisió blindada, que el dia anterior havia arribat a la ciutat ocupada pels alemanys. Durant aquell matí més paracaigudistes de la 101º varen aterrar a la ciutat i, a les deu del matí, havien arribat els quatre regiments, acompanyats d’unes poques unitats blindades i d’artilleria, per la carretera de Mande-Saint-Étienne. La població civil belga va sortir de les seves cases en veure als nord-americans per oferir-los sopa i cafè calent. El primer regiment en arribar a la ciutat va ser el 501º de la Infanteria Paracaigudista del coronel Julian Ewell.
Però els alemanys arribaven en massa des de l’est. Els nord-americans varen respondre amb artilleria a la una del migdia, però la boira no els feia veure bé a on apuntaven. Després de que la boia marxés, els tancs nord-americans varen atacar amb més èmfasis, provocant que la infanteria alemanya donés mitja volta i fugís perseguida per les bales. Un batalló de paracaigudistes de la 101º va llançar un atac a la desesperada a les dues del migdia. Per tal de que no arribessin més alemanys, al nord de la ciutat enginyers de combat nord-americans varen dinamitar conductes i ponts, varen tallar arbres i varen obstruir les vies de manera que el 63º Cos alemany va tenir que retrocedir per diversos camins sense sortida en busca de rutes més practicables direcció oest. A la tarda, el 26º Batalló Volksgrenadier de reconeixement i el 78º Regiment de Granaders es varen veure implicats en durs combats als voltants de Mageret i Bizory.
D’aquesta manera, els nord-americans varen vèncer la carrera per arribar primers a Bastogne amb reforços. El coronel Ewel va establir una línia defensiva al voltant del terreny aixecat situat a menys de tres quilòmetres a l’oest de la plaça del Mercat de Bastogne. A la nit, les tropes alemanyes, totalment esgotades, es varen atrinxerar mentre plovia amb intensitat. Però els nord-americans varen cometre un greu error aquella nit quan varen deixar a la 326º Companyia Mèdica Aerotransportada en un encreuament de carreteres a prop de Sprimont, a uns deu quilòmetres al nord-oest del poble. Els sanitaris hi havien plantat tendes, tot i estar desprotegits. A la nit, un Kampfgruppe de la 2º Divisió Panzer els va atacar amb les seves metralladores matant i ferint a molts dels seus homes. Sense defenses, l’oficial nord-americà de més graduació no va tenir més remei que rendir-se d’immediat i varen ser conduïts a Houffalize.
Aquella tarda es va retirar dels turons d’Elsenborn la 2º Divisió nord-americana, on estaven apostades la 99º Divisió, que s’havia format de nou, i dues divisions de reforç. D’aquesta manera els nord-americans varen perdre els pobles belgues de Krinkelt i Rocherath, on havien lluitat el dia anterior contra els alemanys casa per casa. Creient que les crestes dels turons d’Elsenborn els ajudarien a defensar-se, varen situar la 2º Divisió a la banda dreta de la cresta i la 99º a l’esquerra, reforçats per la veterana 9º Divisió d’Infanteria, que va ocupar les posicions sota de Monschau en el nord. Josef Dietrich, per intentar controlar la situació i dirigir-se ràpidament cap a Malmédy, va ordenar a la 12º Divisió Panzer que sortís dels pobles bessons de Krinkelt-Rocherath per atacar les posicions de la 1º Divisió d’Infanteria nord-americana des de Büllingen. Decidit a passar a l’ofensiva, Dietrich va treure de la reserva a la 3º Divisió Panzergrenadier perquè ajudés a la 12º i a la 277º Divisions Volksgrenadier.
A primera hora, el Kampfgruppe del general Joachim Peiper va atacar Stoumont amb un batalló de Panzergrenadier, una companyia de paracaigudistes i carros de combat de suport per la carretera. El primer assalt va fracassar i el 119º Regiment d’Infanteria de la 30º Divisió va llançar un contraatac pel seu flanc dret. Una mica més tard, aprofitant l’espesa boira, els alemanys varen tornar a atacar amb els carros Panther, llançant-se a tota velocitat i, aquesta vegada sí, varen eliminar les defenses de Stoumont. Les forces alemanyes varen aconseguir avançar quatre quilòmetres a l’oest de l’estació de Stoumont. Però els nord-americans varen aconseguir reunir forces amb un batalló de reserva del 119º Regiment, 15 Sherman, una bateria d’obusos i un canó antiaeri de 90 mil·límetres. Després de frenar els alemanys, la resta de la 30º Divisió i la 82º Divisió Aerotransportada del general Jim Gavin varen aconseguir contraatacar l’avantguarda alemanya. Poc després, la 82º va aconseguir avançar des de Werbomont amb l’objectiu de dirigir-se a Saint-Vith. Quan Peiper va saber que els nord-americans havien tornat a ocupar Stavelot, va enviar-hi el seu batalló de reconeixement amb la missió de tornar a ocupar de nou el poble. Les seves tropes varen continuar assassinant presoners a la més mínima oportunitat que se’ls donava.
Per intentar controlar la situació, aquell matí el comandant suprem Dwight D. Eisenhower, acompanyat pel mariscal de l’Aire Arthur Tedder, es va reunir amb els seus comandants a Verdun per preparar una resposta a la creixent penetració alemanya a les Ardenes. Omar Bradley estava de molt mal humor durant aquella jornada perquè ara sí que veia que l’ofensiva alemanya era important i, a més, patia de sinusitis. El flanc esquerre dels exèrcits de Bradley era el més amenaçat i estava massa separat del flanc dret. Per empitjorar encara més les coses, el seu quarter general de Luxemburg es veia perillosament amenaçat pels alemanys, fet que limitava les seves capacitats de comandament i de comunicació a la zona sud. Bradley, que va parlar poc durant la reunió, va senyalar que 20 tancs alemanys s’estaven aproximant a Namur, al costat del Mosa, més a l’oest del que s’havia suposat. El comandant suprem, per tal d’animar els ànims, va exclamar que la situació havia de ser considerada com una oportunitat per ells, no com un desastre. El general George Patton, assegut a l’altre extrem de la taula, va exclamar amb el seu llenguatge agressiu:
Dimonis, tenim les ganyes per permetre que aquests fills de gossa arribin fins a París. Llavors els esbocinarem de veritat i ens els menjarem.
A continuació, dos oficials de l’Estat Major varen repassar el front de combat detalladament davant del gran mapa de les Ardenes que penjava de la paret. Després va parlar Eisenhower, que va dir que el 6º Grup d’Exèrcits del general Jacob Devers assumiria la defensa d’Alsàcia i va assegurar que aportaria reserves a les Ardenes per ajudar als homes de Bradley. Mirant al general Patton, el comandant suprem li va preguntar quan podia llançar un atac. Rotund, Patton va contestar que el 21 de desembre amb tres divisions: la 4º Blindada, la 26º i la 80º, però Eisenhower el va obligar a atacar el 22 de desembre. No volia precipitar-se com desitjava fer-ho Patton. En acabar la trobada, el general californià va trucar al seu Estat Major i va ordenar en el seu 3º Exèrcit que entrés en acció immediatament. El 12º Cos tenia que dirigir-se cap a Luxemburg en tàndem amb la marxa del 3º Cos a Bèlgica. Bradley es va sentir disgustat amb el comandant suprem, que va tornar d’immediat amb el seu Càdillac cap a Versalles, perquè l’hi havia encarregat en el general Patton que llancés la contra-ofensiva i no a ell. Però quan Bradley va tornar cap a Luxemburg es va creuar amb un comboi del 3º Exèrcit del general Patton i va poder veure que l’Estat Major del 3º Exèrcit no havia perdut ni un moment en posar-se en marxa.
En el seu quarter general a les a fores de Zonhoven, el mariscal Bernard Law Montgomery estava indignat per la falta d’informació sobre els combats que es produïen al sud de Bastogne. Sense esperar a rebre ordres del SHAEF, a dos quarts de sis de la tarda Montgomery va ordenar en el 30º Cos del tinent general Brian Horrock que defensés el Mosa. A continuació es va posar en contacte amb el quarter general del 1º Exèrcit del comandant Courtney Hodges a través de dos joves oficials. El mariscal volia que Hodges bloquegés els ponts del Mosa per defensar els encreuaments de Lieja.
A la nit, la intel·ligència britànica va arribar a la conclusió de que la carretera que conduïa a Namur era vulnerable, i que si les forces de xoc alemanyes creuaven el Mosa per aquella zona podrien arribar a Brussel·les en qüestió d’hores. Els britànics de seguida varen dissenyar un altre pla i el varen comentar en el comandant nord-americà Walter Bedell Smith, que aquest després va trucar a Eisenhower, que ja es trobava en el seu despatx de Versalles, per descriure-li la proposta britànica, que es tractava de realitzar una bifurcació. Bedell Smith estava molt indignat amb els britànics perquè veia que actuaven pel seu compte. Mirant atentament un mapa mural, el comandant suprem de seguida va estar d’acord amb la proposta britànica. Amb un llapis de cera va traçar una línia en el mapa des de Givet al costat del Mosa cap a l’est, travessant les Ardenes cap a Prüm, Alemanya. Saint Vith queia al nord de la línia i Bastogne al sud. Al mateix temps, Smith va trucar a Bradley a la Ciutat de Luxemburg per dir-li que el comandant suprem pensava que seria bona idea cedir-li a Montgomery els seus dos exèrcits en el nord. No entenen res de res, el comandant li va dir que aquell matí a Verdun Eisenhower no l’hi havia dit res sobre aquest nou pla i va dubtar de que fos necessari dur-lo a terme.
A les Filipines:
L’agrupació de portaavions 38 del general William Halsey, que tenia la missió de destruir les bases aèries japoneses, es varen veure sorpresos per un tifó perquè el general nord-americà havia calculat malament la seva direcció. L’agrupació va perdre tres destructors i 18 embarcacions de guerra varen resultar danyades.
Diari del Tercer Reich 