Divendres:
En l’ofensiva de les Ardenes:
Els alemanyes varen fer la primera temptativa per arribar al riu Mosa, mentre que els nord-americans varen abandonar la regió de Saint-Vith a primera hora d’aquell dia. La 106º Divisió d’infanteria nord-americana estava pràcticament destruïda. Li mancaven comandaments i havia perdut més del 70% dels seus efectius. Tot i escapar, els carros de combat varen atreure el foc dels alemanys quan varen arribar a la carretera de Vielsalm. A Neubrück, cinc quilòmetres al sud de Saint -Vith, un batalló sencer nord-americà havia mort o havia sigut capturat. A més, a primera hora d’aquell matí, la Führerbegleitbrigade d’Otto Remer va llançar un atac contra la petita localitat de Rodt, situada a uns quatre quilòmetres a l’oest de Saint-Vith, que estava defensada per les tropes auxiliars nord-americanes. A última hora del matí, la força del comandant Remer havia netejat la zona. Però, per sort dels nord-americans, l’estampida dels alemanys cap a Saint-Vith havia provocat una gran congestió a les carreteres, fet que va fer enfadar molt al general Walther Model, que ell mateix es va veure atrapat pel dens trànsit i va tenir que dirigir-se a peu cap a la ciutat.
A mitja tarda, el general Matthew Ridgway va ordenar de mala gana en el comandant Hasbrouck que retirés totes les forces nord-americanes al voltant del riu Salm. La foscor de la nit i una onada de fred varen permetre la retirada. Ridgway va calcular que 15.000 homes i 100 tancs havien aconseguit escapar. A última hora de la tarda, la infanteria i els carros de combat alemanys varen llançar un atac al llarg de la línia ferroviària de Crombach. En uns 20 minuts, una companyia va disparar 600 projectils amb els seus morters de 81 mil·límetres.
Pel costat sud dels monts d’Elsenborn, la 12º Divisió Panzer de les SS Hitlerjugend va intentar obrir-se pas de nou a Bütgenbacht amb l’ajuda dels carros de combat. Els defensors nord-americans varen reunir als habitants del poble, els hi varen donar aliments i els varen amagar en els subterranis d’un convent per posar-los a cobert. Després, els caça-bombarders nord-americans varen atacar el poble. La 12º Divisió va rebre ordres de replegar-se i reorganitzar-se abans de ser enviada més al sud per unir-se al 5º Exèrcit Panzer del comandant Hasso von Manteuffel.
El Kampfgruppe de la 2º Divisió Panzer va avançar direcció a Marche sense trobar resistència fins que es va creuar amb un destacament del 335º Regiment d’Infanteria del comandant Bolling en una intersecció de carreteres que hi havia a uns dos quilòmetres al sud de Marche, enmig d’una zona de camps i boscos. En veure’s superats, els elements que anaven al capdavant de la 2º Divisió Panzer varen girar cap a l’oest, direcció a Dinant, per fugir. Amb poc temps varen arribar a uns 25 quilòmetres del pont sobre el Mosa al seu pas per Dinant, però els atacs constants dels homes del comandant Bolling varen obligar al contingent alemany a defensar-se. A la mateixa zona, una ofensiva llançada aquell matí des de Marche per part de la infanteria nord-americana va acabar amb fracàs, però un segon intent a la tarda amb el suport dels carros de combat va suposar recuperar el territori elevat situat al sud-oest de la localitat. A la nit, les tropes Panzergrenadier varen aconseguir reconquerir part dels turons, deixant oberta la carretera que conduïa cap a l’oest.
En un altre punt a prop del Mosa, a última hora del dia les metralladores nord-americanes, els tancs, els destructors de tancs i l’artilleria havien destrossat de tal manera les forces alemanyes del general Joachim Peiper a La Gleize, que les tropes de les SS varen anomenar aquesta zona der Kessel (La caldera). Amb una pistola semi-automàtica a la mà, el general berlinès va recórrer per damunt les runes animant als seus a lluitar mentre el seu assistent cremava els papers secrets en un subterrani. A les deu de la nit, avions de transport de la Luftwaffe varen llançar gasolina i munició als seus, però els nord-americans es varen apoderar de gran part dels subministraments excepte d’uns quants paquets amb cigarretes i d’una caixa de pistoles Luger. La Luftwaffe es va negar després a la petició del 6º Exèrcit Panzer del comandant Josef Dietrich de dur a terme més missions semblants.
A Bastogne, al matí la situació semblava desesperada pels nord-americans. Les tropes envoltades, a les ordres del general Anthony McAuliffe, segon cap de la 101º Divisió aerotransportada, es mantenien fermes. Tot i això, els morts i ferits eren nombrosos, i com que la situació no estava clara, la moral va començar a caure. A dos quarts de dotze del migdia, els alemanys varen suspendre el foc d’artilleria, i quatre alemanys amb una bandera blanca es varen presentar a la carretera de Remoifosse. Tres nord-americans els varen rebre i els varen tapar els ulls per conduir-los cap al comandament de la companyia en un subterrani al sud-oest de la ciutat. Els quatre alemanys portaven un missatge del general Heinrich von Lüttwitz, cap del 47º Cos blindat, en què els prometia una capitulació honrosa si entregaven la ciutat. El general McAuliffe els va entregar un missatge per escrit que deia Nuts!, nassos, que va tirar al terra. Quan els alemanys ho varen llegir no varen entendre si es rendien o no. En preguntar el significat d’aquella expressió, McAuliffe va demanar consell als seus col·laboradors per donar la resposta més adequada i va ser el tinent coronel Harry Kinnard el que va suggerir escriure una noita que deia;
To the Germann Commander: Nuts.
Abans de marxar, els alemanys varen demanar una breu explicació sobre el significat de l’expressió, en desconèixer completament l’argot nord-americà. Llavors, el coronel Harper els va dir que volia dir: Go to hell. Aquesta frase sí que la varen entendre els emissaris alemanys.
A la nit, la situació va empitjorar pels nord-americans envoltats a la ciutat. Els tres grups d’artilleria disposaven de menys de deu bales per peça. El general McAuliffe els va ordenar que només disparessin quan els alemanys avancessin en massa per així estalviar munició. A més, esperaven per les deu de la nit un aprovisionament aeri, que finalment va ser anul·lat a causa del mal temps. Havia nevat molt durant aquell mes. Aprofitant que els avions Aliats no volarien per sobre de Bastogne, la Luftwaffe va aparèixer per primer cop en massa després de molts mesos d’inactivitat. Les bombes varen caure sobre la 101º Divisió, que no podia fugir, matant a diversos oficials mentre descansaven en els seus sacs de dormir. La situació era cada cop més precària pels nord-americans i semblava impossible que poguessin resistir gaire més. Però, de cop va millorar una mica el temps i l’aviació aliada, tot i que no va volar sobre de Bastogne, va poder bombardejar i metrallar el front i la rereguarda alemanya. La 26º Divisió Volksgrenadiere va perdre al voltant de 400 homes només aquell dia i se li varen tenir que enviar més soldats.
A les afores de Bastogne, el comandant Kokott va llançar un atac concèntric enmig d’una gran nevada. El seu 39º Regiment va avançar cap a l’oest, direcció a Mande-Saint-Étienne, mentre el seu batalló de reconeixement, el Kampfgruppe del comandant Kunkel, combatia als voltants de Senonchamps i Villeroux, localitats situades al sud-oest de Bastogne.
Tres divisions del 3º Exèrcit del general George Patton es varen dirigir cap a les Ardenes per ajudar als seus companys tal i com havia promès feia uns dies a Verdun. El general californià li va dir en el seu personal que no tenien que agafar a cap presoner viu de les SS.
El comandant alemany Von der Heydte, que havia fracassat en intentar col·locar el seu Kampfgruppe dins les files nord-americanes, estava molt malalt i totalment exhaust. Tot sol es va dirigir a Monshau i es va amagar en una casa. Quan va ser descobert per un civil es va sentir molt alleugerit quan va sentir que li aconsellava que s’entregués a les autoritats militars nord-americanes. Així ho va fer. Després de passar una temporada en un hospital, Von der Heydte va ser traslladat a un camp de presoners a la Gran Bretanya, on les seves conversacions amb els seus companys d’armes varen ser gravades sense que ho sabessin per tal de treure’n informació.
A Luxemburg, Omar Bradley sabia que els habitants de la ciutat estaven molt inquiets per l’ofensiva alemanya i per animar-los va decidir donar una volta per la ciutat en automòbil acompanyat pel príncep Joan, el fill de la duquessa Carlota. L’Estat Major del general Bradley estaven molt enfadats amb Ràdio Luxemburg, el transmissor més potent d’Europa, perquè havia deixat de transmetre quan el seu personal va fugir amb gran part de l’equipament tècnic.
A Versalles, Dwight D. Eisenhower va dictar una ordre del dia per totes les formacions on deia que els alemanys estaven jugant fort en la seva última ofensiva, utilitzant tot tipus de trampes i trucs, però va assegurar que la valentia aliada seria decisiva per frustrar els plans alemanys.
A França:
A París, l’edició francesa del diari nord-americà New York Herald Tribune es va tornar a publicar després de veure llum per últim cop el 12 de juny de 1940. Era el número 19.245.
A la Gran Bretanya:
Després d’algunes crítiques per no haver desxifrat gaires missatges japonesos, Bletchley Park va admetre les dificultats amb què s’estaven trobant amb les transmissions radiofòniques.
Diari del Tercer Reich 