Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

Les vacances d’any nou varen acabar aquell dia per als alemanys. Els que varen poder varen tornar al seu lloc de treball. Els que treballaven tenien poca feina a fer degut a l’escassetat de matèries primes i de peces.

---

En el quarter general del niu de l’Àguila, Adolf Hitler es va veure obligat a acceptar que la continuació de l’operació originalment planejada en les Ardenes ja no tenia cap possibilitat d’èxit.

En el front occidental:

A França:

Al matí. el comandant Walter Bedell Smith es va reunir amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower per explicar-li la reunió del dia anterior amb el general Alphonse Juin, que volia lluitar per la defensa d’Estrasburg. Smith seguia pensant que era millor retirar-se als Vosges. A la tarda, davant dels informes de represàlies dels alemanys, varen ser evacuats 1.000 funcionaris de la ciutat alsaciana. Però, el general francès Jean Marie de Lattre Tassigny, fent cas a les ordres del coronel Charles de Gaulle, va ordenar a la 3º Divisió algeriana que es dirigís a Estrasburg. Enfadat per aquella decisió que contradeia les seves ordres, Eisenhower es va mostrar públicament decebut.

A un quart de tres del migdia, el primer ministre Winston Churchill i Alan Brooke varen visitar a Eisenhower en el seu quarter general a Versalles després d’un vol des de la Gran Bretanya amb un temps espantós i després de que De Gaulle l’informés que no estava d’acord amb la idea del comandant suprem d’abandonar Estrasburg per dirigir-se als Vosges. Eisenhower els va conduir fins a una sala de conferències en el Trianon Palace per debatre totes les qüestions juntament amb De Gaulle i Juin. Es varen asseure en unes butaques al voltant d’un mapa situat en el terra. Sense perdre ni un minut, el líder francès li va donar en el comandant suprem una còpia d’una seva carta on ordenava en el general De Lattre la defensa d’Estrasburg. Assenyalant Alsàcia en el mapa, el comandant nord-americà va declarar que la situació era precària i que a les Ardenes els combats continuaven sent molt ferotges. Eisenhower el va amenaçar de deixar-lo sense municions i sense queviures si no obeïa les seves ordres. De Gaulle li va replicar que Alsàcia era sagrat i Churchill el va defensar en dir cordialment, que tota la seva vida havia constatat la importància que tenia Alsàcia pels francesos. Eisenhower, en veure’s atrapat, es va lamentar de les pressions que rebia per rectificar els plans militars per raons polítiques. Llavors, el primer ministre es va aixecar de la cadira per assenyalar Estrasburg perquè fos defensada i Eisenhower no va tenir més remei que acceptar-ho i va retirar l’ordre de retirada. Quan es va saber a Estrasburg que es defensaria la ciutat, un multitud de gent de la ciutat alsaciana va sortir al carrer per cantar La Marsellesa. De Gaulle va sortir de la reunió content i satisfet. Per la seva part, Eisenhower va informar en el president Franklin Delano Roosevelt d’aquell canvi.

Després de la reunió, el primer ministre va anar a veure a Bernard Law Montgomery i a Gante per observar l’estat de les operacions militars. A la nit va agafar un tren nocturn cap al nord de França.

En l’ofensiva de les Ardenes:

Els alemanys varen intentar un últim atac contra la ciutat de Bastogne, controlada pels nord-americans, amb dos cossos de nou divisions, però varen ser rebutjats i els nord-americans varen començar un contracop. El 1º Exèrcit, des del nord del front i sota les ordres de Montgomery, i el 30º Cos britànic varen ser ser llançats a l’atac direcció a Houffalize, però no va avançar tal i com s’esperava, tot i l’ajuda. El 7º Grup d’Exèrcits del general Collins, amb la 2º i 3º Divisió Blindada al capdavant, va atacar entre Hotton i Manhay, tenint al 18º Cos Aerotransportat del comandant Matthew Ridgway en el seu flanc est. Però l’avanç va ser molt lent per culpa de les condicions climàtiques (havia tornat la neu, el gel i la boira) i les divisions alemanyes no paraven de rebre reforços per dur a terme l’endemà una ofensiva tal i com havia demanat Hitler.

A Birmània:

Les tropes angloíndies varen desembarcar a l’illa d’Akyab d’Arakan sense trobar oposició.