Dissabte:
En el Reich:
A Alemanya:
A les 13:25, Adolf Hitler va ser examinat pel doctor Theodor Morell, que va observar que el dictador tenia forts tremolors en el braç i la cama esquerra a causa de la situació militar. El doctor li va injectar glucosa i calci.
A les 16:20, Hitler va mantenir una conferència de Guerra a la Cancelleria que va durar dues hores i mitja amb 24 convidats, entre ells Hermann Göering, Karl Koller, Walther Hewel, Hans-Erich Voss, Karl Jesko von Puttkamer, Wilhelm Burgdorf, Walter Scherff, Hermann Fegelin, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i Heinz Guderian, a part dels taquígrafs. Després de parlar de tots els fronts que tenien oberts i de la meteorologia, Guderian va exposar durant una llarga estona la situació en el front oriental. Guderian el va informar de que el principal problema que tenien era la falta de combustible, i Hitler li va exclamar que per això estava tan preocupat. Llavors, Guderian li va senyalar que si perdien la regió de Balató tot s’hauria acabat, ja que els soviètics avançaven ràpidament.
A continuació va ser el torn de Göering, que no tenia massa res a explicar. Hitler va insistir de que volia destituir al general Kurt Student per incompetent. Göering de seguida se’n va en riure del general i el va titllar d’imbècil i lent, a més el va imitar per la seva forma de parlar lenta i pausada, però va afirmar que el necessitava per animar als paracaigudistes i que s’alegraria de tornar a tenir a Student dins la Luftwaffe. De seguida Hitler el va contradir dient-li que a ell no li agradaria i li va replicar que era massa lent en totes les coses, i va posar l’exemple l’operació per alliberar Benito Mussolini del setembre de 1943, on Student va actuar amb extremada lentitud. Però Göering el va tornar a defensar dient que en general feia bé la seva feina a Itàlia i li va explicar que el necessitava urgentment per reorganitzar les seves divisions, tot i ser lent. No estant-hi d’acord, Hitler va continuar recalcant que Student era extremadament lent i Göering el va continuar defensant dient que també era un home d’idees brillants, cosa que Hitler no li va negar.
Després de parlar de les tropes del general Andrei Vlasov i de la urgència de tenir un programa d’armament, va ser el torn de Jodl, que va parlar del front occidental, italià i iugoslau abans de deixar parlar als representants de la Kriegsmarine. Tot seguit, varen parlar sobre les personalitats i característiques dels generals de primera línia, varen recordar la Primera Guerra Mundial i es varen preocupar pel rang dels oficials jubilats reincorporats a l’Exèrcit per servir en posicions de subordinats.
Parlant d’un armistici amb les potències occidentals, que tant demanava Guderian, Göering i Jodl, consideraven que no era necessari perquè estaven convençuts de que aquests els hi oferirien com a conseqüència de les victòries soviètiques. Hitler va preguntar si consideraven que els britànics estaven entusiasmats amb el que passava al front oriental. Göering li va contestar que els britànics no havien previst que ells (els alemanys) farien la bogeria de mantenir-los tant a ratllar (als britànics), mentre els soviètics envaïen Alemanya sense masses complicacions. Jodl va intervenir-hi només per dir que els britànics sempre havien vist als soviètics amb desconfiança. Tornant a agafar el fil, Göering els va prometre de que si tot continuava de la mateixa manera arribaria en pocs dies un telegrama britànic per negociar el final de la guerra. Hitler li va dir que s’havia proposat deliberadament posar la por al cos als britànics i als nord-americans amb rumors de que els russos conspiraven per quedar-se amb tot Alemanya. També li va comentar que podria ser útil el Comitè Nacional per una Alemanya Lliure i va explicar que l’hi havia demanant a Joachim von Ribbentrop que filtrés en els britànics la història de que els soviètics havien entrenat fins a 200.000 comunistes sota el comandament d’oficials alemanys i que estaven preparats per avançar. Llavors, Göering va afegir que els britànics no havien entrat en guerra per veure com l’Est arribava fins a l’Atlàntic i Hitler li va comentar que els diaris britànics ja estaven escrivint amargament la pregunta: Quin és l’objectiu de la guerra?.
A continuació, Hitler va parlar de la pròxima reunió amb Vidkun Quisling i va comentar seguidament la decadència de la burocràcia, els drets de pensió dels oficials retirats, el sistema d’antiguitat de l’exèrcit britànic, i si un cap de companyia havia de saludar al seu coronel. El general Hermann Fegelin va dir que havia sentit dir que 10.000 oficials britànics internats en un camp de presoners de Sagan s’havien ofert a lluitar amb els alemanys abans de caure en mans dels russos; Jodl ho va trobar una bona idea perquè es crearia la sensació que britànics, nord-americans i alemanys lluitaven en el mateix bàndol. Hitler no en va estar gaire convençut d’aquesta idea.
Durant la reunió, Hitler va expressar molt clarament les seves idees i el guió a seguir: conservar el petroli d’Hongria i d’Àustria en primer lloc, tancar la ruta de Berlín i aguantar com es pogués a Occident. El dictador va rebutjar la proposta d’un dels participants d’enviar els 6.000 homes de les SS del quarter de Berlín-Lichterfelde perquè estava convençut que els necessitaria per defensar la capital dels disturbis que preveia. En canvi, va acceptar, per recomanació de Guderian, evacuar de forma prioritària de les zones amenaçades pels bolxevics als adolescents susceptibles de ser incorporats en breu a l’Exèrcit. A les 18:50 es va donar per acabar la reunió.
Després de la reunió, Albert Speer li va entregar a Guderian un informe que començava amb la frase: La Guerra s’ha perdut. Quan Hitler va veure aquell document el va agafar i el va llegir, i tot seguit el va guardar en una caixa forta. A la nit, Speer li va anunciar a Hitler que li presentaria un nou informe, però el dictador no el va voler rebre perquè no volia ni sentir a parlar de que la guerra estava perduda. Quan Speer va insistir a través d’un ajudant de les SS que li volia entregar-li un nou informe, Hitler li va ordenar que el deixés a la seva caixa forta i li va afirmar que qui volia parlar amb ell a soles sempre tenia la intenció de dir-li coses desagradables i que ja no ho podia suportar. Finalment, Speer va enviar aquell informe que Hitler no volia llegir a 300 col·laboradors industrials amb els quals havia treballat en els últims tres anys. Bàsicament s’acomiadava d’ells i els va deixar clar que la guerra ja estava perduda. Després, el ministre es va acomiadar dels arquitectes amb els quals havia treballat en el passat i els va demanar que reunissin totes les fotografies dels projectes amb els quals havien treballat i les col·loquessin en un lloc segur.
En canvi, Hitler va tenir temps per reunir-se amb Joseph Goebbels, que aquest s’havia vist abans amb Guderian, que es va queixar del menyspreu que rebien els oficials de l’Estat Major. Al ministre no li va fer gens de gràcia el comentari i el va fer callar. Després es va trobar amb Göering, que aquest li va proposar que li demanés a Hitler que trobés una solució política amb els britànics. Ell podria ajudar a través dels seus amics suecs. Goebbels va evitar donar-li una resposta. A continuació es va reunir a soles amb el dictador i va quedar plasmat en veure’l tan desgastat i cansat. Hitler li va tornar a dir que no veia cap possibilitat d’entaular negociacions amb els Aliats occidentals. Parlant dels russos, el dictador va tornar a elogiar a Iosif Stalin, de qui va dir que era un home de gran envergadura, però també el considerava el seu enemic principal, el líder del complot bolxevic mundial.
Martin Bormann va tornar a Baviera per dirigir-se a Obersalzberg i li va explicar a la seva esposa, Gerda Bormann, la vida de Berlín. El secretari de Hitler li va dir que només la germana d’Eva Braun, Gretl, i el marit d’aquesta, Hermann Fegelin eren els únics convidats de Hitler.
A les 19:36, a Berlín varen sonar les sirenes antiaèries i poc després varen aparèixer 63 Mosquits varen reprendre els atacs nocturns a la capital després de tretze dies sense atacs.
La Gestapo de Stuttgart va citar a tots els Mischlinge o cònjuges de matrimonis mixts que es presentessin en el Camp de Trànsit de Bietigheim, en el comtat de Ludwigsburg, el 12 de febrer perquè se’ls assignés a un comando de treball extern. Abans, aquestes persones havien d’informar de la seva sortida i entregar totes les cartilles de racionament de menjar a la policia el 10 de febrer. Els nens de menys de 16 anys quedarien a càrrec d’algun parent.
El destituït Georg-Hans Reinhardt es va reunir amb Lothar Rendulic, el seu substitut en el càrrec, per fer el traspàs de poders rodejat d’un de guàrdies. Reinhardt havia abandonat Lötzen sense el permís de Hitler.
L’alliberació d’Auschwitz:
Abans del migdia, la 60º Divisió Ucraïnesa d’Ivan Konev va alliberar el camp d’Auschwitz III-Monowitz i, a les tres de la tarda, va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau. L’alliberació del camp no va ser programada perquè va ser una casualitat que la 107º Divisió de fusellers el descobrís quan els seus homes estaven fent una ronda de reconeixement. Per alliberar el camp, els soviètics varen haver de lluitar amb els últims soldats alemanys de les SS que s’havien quedat per defensar aferrissadament el camp. La primera patrulla en aproximar-se al campo de Buna-Monowitz varen ser quatre soldats a cavall, que avançaven a poc a poc, metralleta a mà, cap al llarg de la carretera que limitava el camp.
Quan els soldats varen arribar a la tanca de filferro, els presoners no els varen ni saludar del seu mal estat de salut. De seguida els oficials soviètics varen veure la gravetat de la situació; es varen trobar uns 600 cadàvers estirats a terra acabats d’assassinar, varen reclamar la presència de tots els equips mèdics disponibles perquè atenguessin als 5.000 presoners que encara havien quedat en el camp. Entre aquests presoners hi havia el pare d’Anna Frank, Otto Frank. Alguns d’ells varen morir dies més tard de la seva alliberació pel seu mal estat de salut. Entre aquests presoners hi havia almenys 700 nens, inclús uns 500 menors de 15 anys. Més de la meitat d’aquests nens eren jueus. Es creu que varen morir en el camp d’Auschwitz un milió de persones, la gran majoria jueus, i varen ser assassinats més de 200.000 nens. Quan els soldats soviètics van veure tot el que havien arribat a fer els alemanys (trobaven cadàvers per tot arreu i per on passaven només trobaven el rastre de la mort. En els racons del camp trobaven cadàvers de nens tapats per la neu, a les parets de les xemeneies varen retirar una capa de grassa humana de 45 centímetres. El comandant Vasily Yakovlevich Petrenklo va trobar uns 7.000 quilograms de cabell humà (femení), que una fàbrica de feltre alemanya comprava a 500 marcs la tona. A més varen trobar 44.000 parells de sabates i 837.000 abrics. A partir de llavors, els soviètics varen tenir un esperit de revenjar molt més gran del que tenien.
Precisament, aquell dia el doctor Josef Mengele, fugint d’Auschwitz, va arribar al camp de concentració de Gross Rosen, a Silèsia.
En el front oriental:
A Polònia:
Els soldats soviètics sota les ordres de Gregory Zhukov varen arribar a prop de Poznan, Polònia Occidental, a la riba del riu Warthe, amb la intenció de creuar el riu Òder a prop de Lubin. Aquests soldats havien avançat més de 330 quilòmetres en quinze dies i només es trobaven a 300 quilòmetres de Berlín. Espantats el Cos Panzer del general Nehring va creuar el riu Òder per refugiar-se en un lloc més segur. A la nit, les divisions del 17º Exèrcit alemany també es varen retirar direcció a l’Òder, però abans de que creuessin el riu el 3º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic del general Ribalko els va interceptar i varen utilitzar els seus canons per eliminar-los i d’aquesta manera varen frenar la seva fugida. En general, l’avanç dels soviètics per territori alemany va provocar la retirada dels soldats alemanys cap a l’oest i, com a conseqüència, milions de civils espantats per l’arribada dels soviètics i dels crims que cometien també varen marxar cap a l’oest.
Per fer front a l’evacuació de la població a Prússia Oriental, va arribar a aquella regió el primer vaixell destinat a evacuar als refugiats. A Königsberg, la Wehrmacht, al comandament del general Otto Lasch, va difondre a través dels altaveus una crida a tota la població perquè abandonés la ciutat d’immediat. La gent es va abraonar a les carreteres.
Durant aquella jornada, Roza Shanina, una de les franctiradores soviètiques més famoses, va morir en combat a Prússia Oriental quan intentava salvar la vida d’un company ferit. Tenia 21 anys quan va morir.
A Lituània:
Els soviètics varen ocupar el Territori de Memel.
En el front occidental:
A Alemanya:
Els Aliats occidentals varen posar en marxa l’Operació Thunderclap, on es va prioritzar els atacs a les ciutats alemanyes amb tota la força disponible.
A França:
Per altra part, els alemanys es varen veure obligats a establir-se al nord d’Estrasburg, ciutat alliberada per la 2º Divisió blindada de Philippe Leclerc el 24 de novembre de 1944.
A Birmània:
Unitats de la Força Y aliada empesa a través del riu Shweli, a Wanting, va reobrir la ruta de subministraments de Birmània a la Xina.
Diari del Tercer Reich 