Dilluns:
En el Reich:
A Alemanya:
A la una del migdia, Adolf Hitler va rebre del doctor Theodor Morell una injecció de glucosa, calci, vitamines i extracte de fetge. A primera hora de la tarda es va reunir amb Joseph Goebbels, a qui li va dir que la Batalla de Berlín tindria lloc a l’Òder, on els soviètics ja hi havien penetrat.
A les quatre va tenir lloc una nova conferència militar amb Hermann Göering, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Karl Döenitz, Heinz Guderian, Martin Bormann i Heinrich Himmler. Hitler els va donar la mà a cadascun d’ells en silenci i amb un rostre visiblement seriós. A prop de la porta hi havia el capità Gerhard Boldt, que es va quedar immòbil sense saber què fer, ja que era la primera vegada que veia al dictador. A través de senyals li varen ordenar que s’apropés i saludés a Hitler. Arrossegant als peus i acompanyat de Bormann es va dirigir a la seva taula de treball, on hi havia davant seu els deu mapes que havia dut l’Estat Major general. Jodl va ser el primer en intervenir explicant les poques novetats que hi havia del front occidental; estava convençut de que els Aliats s’estaven reagrupant per la següent ofensiva. D’Itàlia tampoc hi havia gaire res a comentar. Llavors, Guderian va exposar la situació al front oriental. Döenitz, que s’havia posat d’acord amb Guderian per demanar l’evacuació per mar dels dos exèrcits bloquejats a Curlàndia, va ser l’últim en parlar. Hitler va negar novament la retirada, ja que temia la reacció de Suècia.
A les set de la tarda, Hitler va rebre en el despatx de la Cancelleria al ministre d’Armament, Albert Speer, i el secretari de l’Organització Todt, Karl Saur. Speer estava preocupat per la reacció que podria tenir Hitler per la carta crítica que li havia escrit el 30 de gener, però el dictador es va mostrar amable, tot i que distant, i només va voler saber l’opinió de Saur en el tema de la producció d’armament. Saur es va limitar a donar els detalls més favorables de la producció fent creure que no tot estava perdut. Speer sabia que estava amagant la veritat per por a possibles represàlies de Hitler, i no va ser fins al final de la reunió quan el dictador es va dirigir a Speer per prohibir-li donar la seva opinió o escriure més informes a altres persones que no tinguessin el seu consentiment. Hitler va continuar mostrant que estava molest amb Speer, de fet és probable que sospités en aquella època de que era un “traïdor”. Quan es varen acomiadar, Hitler li va retreure que en l’últim informe li escrigués que la guerra estava perduda i li va dir que només ell podia treure aquestes conclusions. Després, Hitler es va acomiadar de Saur de forma cordial, tot el contrari que amb Speer.
A la nit, Eva Braun va celebrar el seu 33è aniversari en una celebració fantasmal. La petita cerimònia va tenir lloc a la sala d’Eva a la primera planta de la Vella Cancelleria del Reich, que els bombardejos del 3 de febrer no havien danyat, mentre que les habitacions de l’anomenada vivenda del Führer s’havien cremat. Hi eren presents Hitler, Gretl Braun, Hermann Fegelin, Karl Brandt i Bormann. Segons li va escriure a la seva esposa Gerda Bormann, Eva estava de bon humor, però “amb la llengua afilada” contra certes persones.
Bormann va deixar la festa per entrevistar-se amb Goebbels. Els dos es varen posar d’acord amb els informes tant dels Gauleiters com dels generals, en particular de Theodor Busse, que els soldats ja no combatien tan bé com abans.
Berlín va ser novament bombardejada pels Aliats.
El Ministeri de Justícia va donar a conèixer els principis segons els quals es regirà l’alliberació dels presoners en les presons. La mesura havia d’afectar a 200.000 persones repartides en diferents centres de detenció. Quedaven exclosos d’aquesta disposició els detinguts polítics, els jueus, els Mischlinge, els gitanos i els soldats de la Wehrmacht, tot i que aquests últims podrien ser alliberats si es reincorporaren al servei militar.
A Schwedt, Kurt Flöter, l’alcalde de Königsberg i comandant de la Volkssturm local, va ser penjat per una unitat de les SS comandant per Otto Skorseny per haver abandonat la seva ciutat assetjada sense que l’hi haguessin ordenat. Acte seguit, un general de la Luftwaffe i quatre soldats també varen ser penjats.
L’agència DNB va anunciar que el comunista Bierut havia anunciat l’annexió de Prússia Oriental i Silèsia a Polònia sense esperar el resultat de la Conferència de Ialta.
En el camp de concentració de Sachsenhausen varen ser assassinats 42 presoners de guerra soviètics que estaven en un estat molt dèbil.
Maximilian von Weichs va rebre la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure.
En el front oriental:
A Prússia Oriental:
Els alemanys, amb el general Max Sachsenheimerl al capdavant, varen organitzar una incursió contra el complex on es fabricaven les armes químiques a Dyhernfurht, Silèsia, a uns quaranta quilòmetres de Breslau. L’objectiu era requisar les instal·lacions i buidar en el riu Òder els productes químics abans que l’exèrcit soviètic ocupés les instal·lacions i pogués analitzar les mostres líquides.
En el front occidental:
A França:
El cap de pont alemany a la riba occidental del Rin, al sud d’Estrasburg, al voltant de la ciutat de Colmar, va ser atacat per unitats del 1º Exèrcit francès, que varen atacar des del sud, i pel 7º Exèrcit nord-americà, que avançava des del nord, i es varen unir a Rouffach, estrenyent encara més la bossa de Colmar. L’eliminació de la bossa va ser essencial per creuar el Rin. A més, des del nord la 3º Divisió va envoltar els alemanys a Neuf-Brisach.
En la Conferència de Ialta:
Al matí, els caps de l’Estat Major nord-americà i britànic es varen reunir amb els membres de la Stavka, dirigits pel general Aleksei Antonov. Els soviètics volien que les potencies occidentals pressionessin més a Itàlia per impedir que les divisions alemanyes es retiressin cap a Hongria, però tant el general George Marshall com el mariscal de camp Alan Brooke varen advertir als membres de la Stavka que no podrien impedir el trasllat de formacions alemanyes d’un front a un altre.
A la tarda, els tres caps d’Estat es varen tornar a reunir i varen començar a discutir sobre el final de la guerra i el tractament que s’hauria de donar a l’Alemanya derrotada. Franklin Delano Roosevelt els va parlar de la Comissió Assessora Europea i les futures zones d’ocupació. Iosif Stalin va dir que volia desmembrar per complet Alemanya, recordant-los que a Teheran el President havia proposat dividir Alemanya en cinc petits Estats. Winston Churchill li va contestar que tots estaven d’acord en el desmembrament, però que el mètode concret no es podia decidir en cinc o sis dies. Stalin a més va exigir que els alemanys paguessin una indemnització a la Unió Soviètica de 10.000 milions de dòlars i també tenia pensat destruir la seva indústria. Llavors, el president nord-americà va afirmar que es decantava per la divisió d’Alemanya en cinc o set Estats. Churchill va repetir que es necessitava més temps i va demanar que no es filtrés res del que parlaven per no endurir encara més als alemanys. Stalin hi va estar d’acord i li va dir que aquelles qüestions havien de quedar entre ells tres. Roosevelt va proposar aplaçar el tema del futur d’Alemanya fins que els tres ministres d’Exteriors poguessin idear un mètode per estudiar en secret les opcions de desmembrament. Churchill va plantejar donar-los en els francesos una zona d’ocupació, però llavors va venir la pregunta clau de Stalin al President quan li va preguntar quant de temps estarien a Europa. El President els va advertir que els Estats Units farien tots els passos raonables per preservar la pau, però no a canvi de mantenir un gran exèrcit indefinidament a Europa. Per això va anunciar per sorpresa de tothom que les seves tropes no estarien més de dos anys a Europa després de la victòria. Aquella frase va horroritzar a Churchill, que va pensar que d’aquesta manera Stalin es faria amb el control d’Europa. Llavors, Stalin va dir que Alemanya havia de ser governada per aquells que s’havien mantingut ferms contra ells i havien fet més sacrificis, i va recordar que França havia obert les portes als alemanys.
Per canviar de tema i per pressionar als soviètics, Churchill va defensar que Polònia tornés a ser un país independent i va recordar que el motiu del per què la Gran Bretanya havia entrat a la guerra era per Polònia. Com a resposta, Stalin va rememorar tots els greuges que havien comès els polonesos contra la Unió Soviètica, i va dir que al llarg de la història Polònia havia servit com a corredor per tots els que països que havien volgut atacar Rússia. Quan el dictador soviètic va veure que no arribaria a cap acord amb els britànics per Polònia, va preguntar per la situació a Grècia, on s’estava produint una Guerra Civil. Roosevelt estava massa malalt per calmar tant a Stalin com a Churchill, que es varen continuar discutint per la qüestió polonesa. L’ajudant del President, Harry Hopkins, va explicar més tard que el president Roosevelt només va entendre la meitat del què s’havia dit.
A Suècia:
El ministre d’Afers Exteriors suec, Christian Günther, va comunicar-li en el doctor Felix Kersten que el comte Folke Bernadotte havia sigut nomenat cap de l’expedició per treure els presoners d’Alemanya cap a Suècia en uns autobusos, tal i com havien acordat amb el ministre Heinrich Himmler. Günther li va demanar en el doctor que informés a Himmler i li comuniqués que Bernadotte viatjaria a Berlín. A la tarda, el doctor va trucar a Rudolf Brandt, que precisament es trobava a la finca del doctor de Harzwalde per informar-lo de l’oferta sueca. Brandt va trucar aquella mateixa nit a Himmler, que va accedir a rebre el comte personalment, tot i que no entenia per què volien que fos ell qui es reunís amb Bernadotte, i va mantenir els acords amb el doctor per alliberar presoners.
Diari del Tercer Reich 